D'aquelles esperances mortes que s'escolen
Quan les intento atrapar, que volen com ocells
De la matinada acabada d'endegar. I sóc escorça.
Escorça d'un arbre sense fullam, despullat
De nius i de saba que el renovi. Tinc la ferma
Veu dels segles, contra l'eixorca quietud
D'un vol de falena, d'una erma guspira de mort.
I callo -retrets que ofeguen la joia de viure,
Capvespres que voldria contemplar amb tu,
Silencis que desitjo emplenar de paraules-.
I enyoro, com un nounat que cerca la sina
Que el peix, la blancor de la pell un cop besada,
Les llàgrimes i els somrisos, matisos d'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada