Ningú de nosaltres no coneixia el seu nom real. Encara que, amb els anys, la vam anomenar la Vídua Negra. Ens embadalíem amb les seves històries, que eren un cau de misteri, assassinats i cossos amagats. I les teixia tarda rere tarda amb summa facilitat, i cada membre de la colla rebia el seu sermó per no complir l’horari de tornada a casa. Són falòrnies, contes plens de mentides per espantar la canalla, em deia el pare. Però, tot i així, tornava de nou a la vella cabana on l’anciana cosia amb tranquil•litat i ens envoltava de sang i de foscor mentre parlava.
Anys més tard, vaig constatar l’engany d’aquells contes, quan ja no era aquell vailet que badava boca entre els gests de la Vídua Negra. Només la vaig badar un cop més en veure els buldòzers al jardí de casa, que ens descobrien, a mi també, una munió de cadàvers enterrats abans de néixer jo, els mateixos cadàvers que l’anciana esmentava en les seves històries, que el pare intentava que no escoltéssim. També vaig descobrir les raons per silenciar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada