Com si fos tan fàcil aguantar-se un esternut quan arriba. Pitjor hauria
estat en un funeral, la veritat. Però si m'haguessin dit que ens
trobàvem en un cementiri, no ho hauria posat en dubte. La pel·lícula
d'un terror soporífer que feia por de tan avorrida, la companyia
inexistent, les crispetes massa salades... En resum, una sessió golfa
antagònica al nom que duia. S'hauria dit que, en aquella sala, hi havia
un dèficit de sang a les venes dels espectadors. Inclús abans que,
gràcies a aquella explosió imprevista, comencés el moviment a la butaca
del meu davant. Em feia creus que un fet natural i fisiològic pogués
molestar tant a un individu per embrancar-se en una discussió enmig del
llarguíssim llargmetratge. Però estava disposada a defensar la meva
innocència amb una excusa prou convincent per amansir fins i tot la mala
llet d'un porter de discoteca.
Per no allargar més l'anècdota, estimades meves, diré que la penombra i el mig ensopiment, que m'aclaparava com Morfeu en el seu moment àlgid, no ajudaven massa a discernir detalls, però aquell dèficit sanguini era exagerat en el rostre que aparegué enfront de mi. D'una blancor malaltissa, amb unes bosses sota dels ulls que, d'haver-hi hagut un bri més de llum, devia tenir un to violaci que tirava enrere, i amb un vestuari d'allò més anacrònic... M'hauria donat per riure, però, entre que em recuperava de la congestió i aquella fesomia tan inesperada, vaig quedar més garratibada que enriolada. Sobretot en aparèixer-li dos ullals d'entre la pal·lidesa dels llavis. Vaig deixar aquell sòmines amb la frase macabra a la boca, en punxar-li sengles crispetes en aquelles dents intimidatòries, i vaig marxar a corre-cuita.
Si la sessió ja era d'un cançoner exasperant, l'afegitó del vampir com a reclam publicitari em semblava d'allò més denigrant. On s'és vist tan mal gust promocional per a un film infumable?
Per no allargar més l'anècdota, estimades meves, diré que la penombra i el mig ensopiment, que m'aclaparava com Morfeu en el seu moment àlgid, no ajudaven massa a discernir detalls, però aquell dèficit sanguini era exagerat en el rostre que aparegué enfront de mi. D'una blancor malaltissa, amb unes bosses sota dels ulls que, d'haver-hi hagut un bri més de llum, devia tenir un to violaci que tirava enrere, i amb un vestuari d'allò més anacrònic... M'hauria donat per riure, però, entre que em recuperava de la congestió i aquella fesomia tan inesperada, vaig quedar més garratibada que enriolada. Sobretot en aparèixer-li dos ullals d'entre la pal·lidesa dels llavis. Vaig deixar aquell sòmines amb la frase macabra a la boca, en punxar-li sengles crispetes en aquelles dents intimidatòries, i vaig marxar a corre-cuita.
Si la sessió ja era d'un cançoner exasperant, l'afegitó del vampir com a reclam publicitari em semblava d'allò més denigrant. On s'és vist tan mal gust promocional per a un film infumable?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada