No cal explicar què pot passar quan es xuta una pilota en un menjador on hi ha, a banda del mobiliari habitual, un televisor de plasma, perquè tothom pensarà el correcte. Potser caldria dir que, en voler dissimular el maremàgnum consegüent —i aquí un sofà amb chaise longue és un bon aliat—, apareix una bossa enorme de les llaminadures que sol menjar l'Àgueda, la cangur que havia de vigilar-me mentre els pares gaudien d'una nit romàntica de solters. Com que una és llépola...
Però ara sí que caldria esmentar que aquells dolços no eren convencionals; ans al contrari, tenien un toc màgic. Perquè només es pot tractar de màgia aquesta característica seva de fer apujar l'ànim i enlairar el cos. De forma literal, sí senyors! No pas com a metàfora per semblar més poètic el mercat de Calaf muntat... Com que la curiositat és enemiga de felins —i de canalla inquieta—, una servidora n'endrapa quatre alhora i heus ací que voleio de sobte i, tot bracejant, arribo fins al balcó entreobert i agafo altura en un tres i no res.
Passen a segon terme la pantalla esmicolada, l'enuig dels pares en arribar a casa, les reprimendes assegurades... M'hauria descuidat de l'Àgueda si no fos que ja imitava la meva trajectòria per encalçar-me, sens dubte. No us avorriré narrant-vos allò que s'esdevé als meus peus, des d'aquella alçada, perquè és imaginable. Només em preocupo d'engolir racionalment el contingut de la bossa, que encara duc ben aferrada. Almenys que la travessia duri més estona, i que els causi un sentiment contrariat. Així oblidaran els desperfectes provocats per la meva dèria futbolística.
Quan torni, ja com a filla pròdiga que ha suportat la fam i la penúria, la malastrugança i el fred..., l'afer haurà estat perdonat ipso facto. Hi podria pujar de peus, i tant!... I aquest osset lila quin gust deurà tenir?
Però ara sí que caldria esmentar que aquells dolços no eren convencionals; ans al contrari, tenien un toc màgic. Perquè només es pot tractar de màgia aquesta característica seva de fer apujar l'ànim i enlairar el cos. De forma literal, sí senyors! No pas com a metàfora per semblar més poètic el mercat de Calaf muntat... Com que la curiositat és enemiga de felins —i de canalla inquieta—, una servidora n'endrapa quatre alhora i heus ací que voleio de sobte i, tot bracejant, arribo fins al balcó entreobert i agafo altura en un tres i no res.
Passen a segon terme la pantalla esmicolada, l'enuig dels pares en arribar a casa, les reprimendes assegurades... M'hauria descuidat de l'Àgueda si no fos que ja imitava la meva trajectòria per encalçar-me, sens dubte. No us avorriré narrant-vos allò que s'esdevé als meus peus, des d'aquella alçada, perquè és imaginable. Només em preocupo d'engolir racionalment el contingut de la bossa, que encara duc ben aferrada. Almenys que la travessia duri més estona, i que els causi un sentiment contrariat. Així oblidaran els desperfectes provocats per la meva dèria futbolística.
Quan torni, ja com a filla pròdiga que ha suportat la fam i la penúria, la malastrugança i el fred..., l'afer haurà estat perdonat ipso facto. Hi podria pujar de peus, i tant!... I aquest osset lila quin gust deurà tenir?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada