En silenci, demana
disculpes a la nena per no mirar-la als ulls. La veu davant del
teler, amb les minúscules mans poc avesades a la llançadora,
abduïda per l'atenció que presta a la peça que teixeix perquè no
vol errar la trama corresponent a aquest l'ordit. Deu haver complert
els dotze anys, com a molt, i se la veu tan capficada en allò que fa
que li provoca una tristesa callada. Li canvia l'expressió però
ningú no ho notaria a simple vista. També la mira amb atenció i el
primer que li ve al cap és dir-li uns mots d'encoratjament,
pregar-li que descansi una estona, que ja la substituirà i que
gaudeixi de la nina que ha deixat òrfena a casa seva. És cert, cal
guanyar el pa amb la suor del front, però també cal ser infant i
créixer entre jocs i joguines. Pensa en la seva roba. Quantes mans
petites i delicades com les d'ella han fet menester per la brusa, els
pantalons, la jaqueta... tot el que duu posat?
En silenci, l'observa i
reconeix que els temps no han canviat, que a qualsevol racó del
planeta hi ha les inclemències i les injustícies d'un mercat que
explota canalla innocent, perquè la classe privilegiada del Primer
Món d'Occident es vesteixi i no vulgui adonar-se de certes
diferències que són plausibles. Constantment, emetran reportatges
de denúncia de l'explotació infantil, de les màfies, del tràfic
de blanques... S'indignarà per veure aquesta realitat, però
sobretot perquè és justament a l'hora de sopar o enmig del
telenotícies del migdia, mentre dina. Si no, serà un anunci d'Oxfam
Intermón, per eradicar la fam a qualsevol llogarret o de l'Àfrica.
I sentirà la culpabilitat efímera de tenir un mos per dur-se a la
boca. També podrà veure's interromput un àpat amb un ensorrament
d'un edifici tèxtil enmig de Bangla Desh. Per posar un exemple
recent... I tindrà remordiments d'haver adquirit peces de les
marques que importen els productes d'aquell país asiàtic. Però en
qüestió de minuts s'oblidarà d'aquelles imatges i seguirà amb
l'espera de les rebaixes que pertoquin. Ja sigui les de gener o les
d'agost.
En silenci, abaixa la
mirada, tan llòbrega com l'atmosfera retratada en la pintura, i
llegeix la placa del quadre.
La petita obrera (c. 1885)
Joan Planella i Rodríguez
(1849-1910)
Oli sobre tela
182 cm x 142 cm
MHCAT 4204, Barcelona
Deixa enrere aquella
fàbrica i continua la visita al Museu d'Història de Catalunya. S'ha
convençut que hi ha gent que pateix més abans de tastar l'amargor
de l'edat adulta. Inclosa amb el preu de l'entrada del Museu, hi ha
la comprensió que els seus problemes matrimonials poden solucionar-se amb
una separació o un divorci, i no cal fer-ne un gra massa. No hi ha
mal que duri cent anys...
1 comentari:
Penurias e injusticias (o Lóbrega)
En silencio, pide disculpas a la niña por no mirarla a los ojos. La voz ante el telar, con las minúsculas manos poco acostumbradas a la lanzadera, abducida por la atención que presta a la pieza que teje porque no quiere errar la trama correspondiente a esta urdimbre. Debe haber cumplido los doce años, como mucho, y se la ve tan empeñada en lo que hace que le provoca una tristeza callada. Le cambia la expresión pero nadie lo notaría a simple vista. También la mira con atención y lo primero que le viene a la mente es decirle unas palabras de aliento, rogarle que descanse un rato, que ya la sustituirá y que disfrute de la muñeca que ha dejado huérfana en su casa. Es cierto, hay que ganarse el pan con el sudor de la frente, pero también hay que ser niño y crecer entre juegos y juguetes. Piensa en su ropa. ¿Cuántas manos pequeñas y delicadas como las de ella han debido hacer falta para la blusa, los pantalones, la chaqueta... todo lo que lleva puesto?
En silencio, la observa y reconoce que los tiempos no han cambiado, que en cualquier rincón del planeta están las inclemencias y las injusticias de un mercado que explota a niños inocente, para que la clase privilegiada del primer mundo de Occidente se vista y no quiera darse cuenta de ciertas diferencias que son plausibles. Constantemente, emitirán reportajes de denuncia de la explotación infantil, de las mafias, la trata de blancas... Se indignará por ver esta realidad, pero sobre todo porque es justamente a la hora de la cena o en medio del telediario del mediodía, mientras almuerza. Si no, será un anuncio de Oxfam Intermón, para erradicar el hambre en cualquier aldea de África. Y sentirá la culpabilidad efímera de tener algo que llevarse a la boca. También podrá verse interrumpida una comida con un derrumbe de un edificio textil en medio de Bangladesh. Por poner un ejemplo reciente... Y tendrá remordimientos de haber adquirido prendas de las marcas que importan los productos de ese país asiático. Pero en cuestión de minutos se olvidará de aquellas imágenes y seguirá con la espera de las rebajas que procedan. Ya sea las de enero o las de agosto.
En silencio, baja la mirada, tan lóbrega como la atmósfera retratada en la pintura, y lee la placa del cuadro.
La pequeña obrera (c. 1885)
Joan Planella y Rodríguez (1849-1910)
Óleo sobre lienzo
182 cm x 142 cm
MHCAT 4204, Barcelona
Deja atrás aquella fábrica y continúa la visita al Museo de Historia de Catalunya. Se ha convencido de que hay gente que sufre más antes de catar la amargura de la edad adulta. Incluida en el precio de la entrada del Museo, hay la comprensión de que sus problemas matrimoniales pueden solucionarse con una separación o un divorcio, y no es necesario exagerar. No hay mal que dure cien años...
d.
Publica un comentari a l'entrada