La llebre atura la seva cursa per abeurar-se davant de la font. No sent
set però té temps i no detecta cap perill proper. El doll d'aigua flueix
tranquil·lament, cau en el bassal que es forma dins de la pica i ella
se'l mira amb la pupil·la inquieta i nerviosa. No ho pot evitar. Inclús
quan el líquid cristal·lí acumulat forma ondes concèntriques en rebre el
rajolí. Bada la boca però els ulls es mouen amb celeritat d'una banda a
una altra. S'ha oblidat per uns segons del camí recorregut i del que
encara resta per recórrer; es meravella d'aquell xipolleig encisador.
Ara, per fi, s'adona que tot flueix i canvia. Això li dóna més confiança
de la que té normalment. Es decideix a beure un glop llarg d'aquell
fluid, que la refrescarà i li recorrerà pel cos sense aturador.
Acluca les parpelles i sent l'aigua inundant-li la gola, tot escoltant les rialles trapelles tan identificatives dels minairons, que joguinegen. Els imagina empaitant-se a través dels arbres, per caminois invisibles. Els reconeixeria si els trobés al seu davant, per les faules que tantes vegades li han narrat els pares. Però els seus peus són més ràpids i àgils i escàpols que els moviments del seus membres i musell i esguard. Prefereix seguir la tradició i heure-se-les amb la tortuga, de passes lentes. Aquest cop, però, gràcies a Heràclit, segurament la sort serà favorable al cantó dels lepòrids. Per tant, beu amb calma i afina l'oïda. Junt amb el riure dels diminuts éssers, el refilet d'ocells diversos s'agermana amb el so del ventijol entre les branques. Visualitza el final del camí, ja s'hi veu travessant la línia imaginària que han acordat i, a una distància considerable, el rèptil, carregat amb la closca, com esbufega d'esma. Aquest cop se sap vencedora, i aquesta victòria servirà de revenja per als seus avantpassats per tantes curses perdudes contra les tortugues.
La llebre, encara aturada a la font, enmig del somnieig ullcluc de superioritat, no aconsegueix discernir, d'entre els sons boscans, la crepitació constant d'unes potes lentes, que avancen sense pausa i que creuen, impassibles, la meta. Tampoc la fressa dels minairons, que no es cansen de perseguir-se, no l'ajuda a percebre que la història, una vegada més, es decanta en favor de la constància i de la lentitud. I, parafrasejant mentalment l'oblidada teoria de Parmènides, que el que és és immòbil, limitat i perfecte, plorarà llàgrimes amargues quan obri els ulls i s'adoni que, de nou, la seva espècie serà la riota dels animals.
Com que té mal perdre, es capbussarà a la pica fins que deixi de respirar. Potser així, i per reblar el clau, la derrota es veurà eclipsada pel seu ofec i l'honor de les llebres, aquesta vegada, quedarà intacte. Perquè, qui dóna importància a la cursa entre Aquil·les i la tortuga quan s'expliquen els fets i la seva mort a la guerra de Troia? No té color ni mèrit, al capdavall, guanyar aquesta cursa..., s'enganyarà al fons de la font.
Acluca les parpelles i sent l'aigua inundant-li la gola, tot escoltant les rialles trapelles tan identificatives dels minairons, que joguinegen. Els imagina empaitant-se a través dels arbres, per caminois invisibles. Els reconeixeria si els trobés al seu davant, per les faules que tantes vegades li han narrat els pares. Però els seus peus són més ràpids i àgils i escàpols que els moviments del seus membres i musell i esguard. Prefereix seguir la tradició i heure-se-les amb la tortuga, de passes lentes. Aquest cop, però, gràcies a Heràclit, segurament la sort serà favorable al cantó dels lepòrids. Per tant, beu amb calma i afina l'oïda. Junt amb el riure dels diminuts éssers, el refilet d'ocells diversos s'agermana amb el so del ventijol entre les branques. Visualitza el final del camí, ja s'hi veu travessant la línia imaginària que han acordat i, a una distància considerable, el rèptil, carregat amb la closca, com esbufega d'esma. Aquest cop se sap vencedora, i aquesta victòria servirà de revenja per als seus avantpassats per tantes curses perdudes contra les tortugues.
La llebre, encara aturada a la font, enmig del somnieig ullcluc de superioritat, no aconsegueix discernir, d'entre els sons boscans, la crepitació constant d'unes potes lentes, que avancen sense pausa i que creuen, impassibles, la meta. Tampoc la fressa dels minairons, que no es cansen de perseguir-se, no l'ajuda a percebre que la història, una vegada més, es decanta en favor de la constància i de la lentitud. I, parafrasejant mentalment l'oblidada teoria de Parmènides, que el que és és immòbil, limitat i perfecte, plorarà llàgrimes amargues quan obri els ulls i s'adoni que, de nou, la seva espècie serà la riota dels animals.
Com que té mal perdre, es capbussarà a la pica fins que deixi de respirar. Potser així, i per reblar el clau, la derrota es veurà eclipsada pel seu ofec i l'honor de les llebres, aquesta vegada, quedarà intacte. Perquè, qui dóna importància a la cursa entre Aquil·les i la tortuga quan s'expliquen els fets i la seva mort a la guerra de Troia? No té color ni mèrit, al capdavall, guanyar aquesta cursa..., s'enganyarà al fons de la font.
1 comentari:
Parménides (o La constancia)
La liebre para su carrera para abrevarse ante la fuente. No está sedienta pero tiene tiempo y no detecta ningún peligro cercano. El chorro de agua fluye tranquilamente, cae en el charco que se forma dentro del fregadero y ella lo mira con la pupila inquieta y nerviosa. No lo puede evitar. Incluso cuando el líquido cristalino acumulado forma ondas concéntricas al recibir el chorrito. Se queda boquiabierta pero los ojos se mueven con celeridad de un lado a otro. Se ha olvidado por unos segundos del camino recorrido y de lo que todavía queda por recorrer; se maravilla de aquel chapoteo encantador. Ahora, por fin, se da cuenta de que todo fluye y cambia. Esto le da más confianza de la que tiene normalmente. Se decide a beber un trago largo de ese fluido, que la refrescará y le correrá por el cuerpo sin cesar.
Cierra los párpados y siente el agua inundando la garganta, escuchando las risas traviesas tan identificativas de los duendecillos, que juguetean. Los imagina persiguiéndose a través de los árboles, por senderos invisibles. Los reconocería si se los encontrara enfrente, por las fábulas que tantas veces le han narrado los padres. Pero sus pies son más rápidos y ágiles y fugitivos que los movimientos de sus miembros y hocico y mirada. Prefiere seguir la tradición y habérselas con la tortuga, de pasos lentos. Esta vez, sin embargo, gracias a Heráclito, seguramente la suerte será favorable al lado de los lepóridos. Por lo tanto, bebe con calma y afina el oído. Junto con la risa de los diminutos seres, el trino de pájaros diversos se hermana con el sonido de la brisa entre las ramas. Visualiza el final del camino, ya se ve cruzando la línea imaginaria que han acordado y, a una distancia considerable, el reptil, cargado con su caparazón, cómo resopla maquinalmente. Esta vez se sabe vencedora, y esta victoria servirá de revancha para sus antepasados por tantas carreras perdidas contra las tortugas.
La liebre, aún parada en la fuente, en medio del ensueño de superioridad, no logra discernir, de entre los sonidos silvestres, la crepitación constante de unas patas lentas, que avanzan sin pausa y que cruzan, impasibles, la meta. Tampoco el ruido de los pequeños duendes, que no se cansan de perseguirse, no le ayuda a percibir que la historia, una vez más, se decanta a favor de la constancia y de la lentitud. Y, parafraseando mentalmente la olvidada teoría de Parménides, de que lo que es es inmóvil, limitado y perfecto, llorará lágrimas amargas cuando abra los ojos y se dé cuenta de que, de nuevo, su especie será el hazmerreír de los animales.
Como tiene mal perder, se zambullirá en el fregadero hasta que deje de respirar. Quizás así, y para rizar el rizo, la derrota se verá eclipsada por su ahogo y el honor de las liebres, esta vez, quedará intacto. Porque, quién da importancia a la carrera entre Aquiles y la tortuga cuando se explican los hechos y su muerte en la guerra de Troya? No tiene color ni mérito, después de todo, ganar esta carrera ..., se engañará en el fondo de la fuente.
d.
Publica un comentari a l'entrada