Immediatament vaig demanar que tanquessin la tapa del taüt i que em deixessin sol. Amb reticència i alguna queixa silenciada per la meva freda mirada amenaçadora, tothom va abandonar el recinte. Ja tindrien temps de lamentar la pèrdua i suportarien el dol tot passant les hores i els dies i els mesos. I arribaria el moment en què ningú recordaria aquesta cerimònia. Això em va fer somriure de forma macabra fins arribar a la rialla. Vaig imaginar els rostres lívids dels que desenterressin el taüt dècades després i veiessin les meves mans en forma d'urpa, intentant sortir del fèretre. Encara que fos voluntària, aquesta broma m'espantava, més per la claustrofòbia que per la mort en si.
1 comentari:
Claustrofobia (o Décadas)
Inmediatamente pedí que cerraran la tapa del ataúd y que me dejaran solo. Con reticencia y alguna queja silenciada por mi fría mirada amenazadora, fueron abandonando el recinto. Ya tendrían tiempo de lamentar la pérdida y soportarían el duelo pasando las horas y los días y los meses. Y llegaría el momento en qué nadie recordaría esa ceremonia. Eso me hizo sonreír de forma macabra hasta llegar a la carcajada. Imaginé los rostros lívidos de quienes desenterraran el ataúd décadas después y vieran mis manos en garra, intentando salir del féretro. Aunque fuera voluntaria, esa broma me asustaba, más por la claustrofobia que por la muerte en si.
d.
Publica un comentari a l'entrada