Immediatament vaig demanar que tanquessin la tapa del taüt i que em deixessin sol. Amb reticència i alguna queixa silenciada per la meva freda mirada amenaçadora, tothom va abandonar el recinte. Ja tindrien temps de lamentar la pèrdua i suportarien el dol tot passant les hores i els dies i els mesos. I arribaria el moment en què ningú recordaria aquesta cerimònia. Això em va fer somriure de forma macabra fins arribar a la rialla. Vaig imaginar els rostres lívids dels que desenterressin el taüt dècades després i veiessin les meves mans en forma d'urpa, intentant sortir del fèretre. Encara que fos voluntària, aquesta broma m'espantava, més per la claustrofòbia que per la mort en si.
Claustrofobia (o Décadas)
ResponEliminaInmediatamente pedí que cerraran la tapa del ataúd y que me dejaran solo. Con reticencia y alguna queja silenciada por mi fría mirada amenazadora, fueron abandonando el recinto. Ya tendrían tiempo de lamentar la pérdida y soportarían el duelo pasando las horas y los días y los meses. Y llegaría el momento en qué nadie recordaría esa ceremonia. Eso me hizo sonreír de forma macabra hasta llegar a la carcajada. Imaginé los rostros lívidos de quienes desenterraran el ataúd décadas después y vieran mis manos en garra, intentando salir del féretro. Aunque fuera voluntaria, esa broma me asustaba, más por la claustrofobia que por la muerte en si.
d.