Després de
rememorar el tret, a l'altiplà desert, fa unes passes enrere i s'amaga
dins de la cova de nou. Als narius li persisteix l'olor de pólvora,
també la memòria, que costarà d'esborrar. Tant allò que ha captat la
pupil·la i ha quedat registrat en cada neurona com allò que han percebut
les terminacions nervioses de la seva pell. Dins del cau, li sembla
seguir escoltant la cridòria i les queixes, l'esclat de ràbia que no
s'aturarà. Però se sent protegit en la concavitat de l'amagatall. A
pesar de saber que aquella bala ha abatut un ésser viu, té son i dormirà
sense cap problema, sense pesos ni rosecs a la consciència. Es mostra
impassible, tan calculat que no hi ha res que l'aturi quan pren la
decisió: supera qualsevol limitació física i s'enforteix psicològicament
fins al punt de sentir-se invencible, infal·lible. Abans d'estirar-se
al jaç, regira el farcell de les provisions i n'extreu una llauna
d'estofat de vedella. L'engolirà sense escalfar, per no despertar
sospites ni deixar més rastres dels necessaris. Sap que hi ha una
recerca endegada, que qualsevol individu que el trobi i el reconegui pot
disparar-li a boca de canó, sense contemplacions. Com ell mateix ha
fet.
S'arrecera sota l'abric, que actua de vànova precària. No hi ha foguera per sentir el confort d'una llar, tampoc cap lot o llum d'oli que l'il·lumini quan el sol ha caigut. Hauria d'haver fugit, abandonar aquest paratge, on durant setmanes han estat planificant-ho tot. Però se sent exhaust. Només ha reunit forces per a la pregària del crepuscle. Té la convicció de qui actua sota els designis de Déu però la sang és més espessa que l'aigua de les ablucions. I l'esguard que demana misericòrdia fendeix més profundament l'ànima. Ho sap, per això tanta fadiga... Avui, 18 Rabî Al-Awwal de 1436 (*), dos dies després de presenciar la matança, en M. s'adona de l'estupidesa de voler aturar un llapis, que és la veu de tothom per a tothom, amb l'eixordador bram d'una arma. Perquè, com un dòmino gegantí, han aparegut milers, milions de nous llapis per recuperar la sang vessada.
(*) Data equivalent al 9 de gener de 2015, en el calendari islàmic.
Text dedicat als morts en la matança del diari satíric Charlie Hebdo
Persistencia de la memoria (u Ómnibus)
ResponEliminaDespués de rememorar el disparo, en el altiplano desierto, da unos pasos atrás y se esconde dentro de la cueva de nuevo. En la nariz le persiste el olor a pólvora, también la memoria, que costará de borrar. Tanto lo que ha captado la pupila y ha quedado registrado en cada neurona como lo que han percibido las terminaciones nerviosas de su piel. Dentro de la guarida, le parece seguir escuchando el griterío y las quejas, el estallido de rabia que no se detendrá. Pero se siente protegido en la concavidad del escondite. A pesar de saber que aquella bala ha abatido un ser vivo, tiene sueño y dormirá sin ningún problema, sin pesos ni roeduras en la conciencia. Se muestra impasible, tan calculado que no hay nada que lo detenga cuando toma la decisión: supera cualquier limitación física y se fortalece psicológicamente hasta el punto de sentirse invencible, infalible. Antes de tumbarse en el lecho, revuelve el fardo de las provisiones y extrae una lata de estofado de ternera. Lo engullirá sin calentar, para no despertar sospechas ni dejar más rastros de los necesarios. Sabe que hay una búsqueda emprendida, que cualquier individuo que lo encuentre y lo reconozca puede dispararle a bocajarro, sin contemplaciones. Como él mismo ha hecho.
Se cobija bajo el abrigo, que actúa de colcha precaria. No hay hoguera para sentir el confort de un hogar, tampoco ninguna linterna o candil que le ilumine cuando el sol ha caído. Debería haber huido, abandonar este paraje, donde durante semanas han estado planificándolo todo. Pero se siente exhausto. Solamente ha reunido fuerzas para la oración del crepúsculo. Tiene la convicción de quien actúa bajo los designios de Dios pero la sangre es más espesa que el agua de las abluciones. Y la mirada que pide misericordia hiende más profundamente el alma. Lo sabe, por eso tanta fatiga... Hoy, 18 Rabi 'al-Awwal de 1436 (*), dos días después de presenciar la matanza, M. se da cuenta de la estupidez de querer detener un lápiz, que es la voz de todos para todos, con el ensordecedor rugido de un arma. Porque, como un dominó gigante, han aparecido miles, millones de nuevos lápices para recuperar la sangre derramada.
(*) Fecha equivalente al 9 de enero de 2015, en el calendario islámico.
Texto dedicado a los muertos en la matanza del diario satírico Charlie Hebdo.
d.