L'ull s'entela, sense avís previ, un cop més, just després de caure la
darrera llàgrima. Se'n formarà una de nova en qüestió de segons, que
seguirà un recorregut similar a les anteriors gotes amb una precisió i
amb una cadència que ningú no sap explicar-se. En silenci, ha atrapat la
seva presa i ara la devora tranquil·lament amb voracitat reptiliana,
perquè el protegeix la seva cuirassa natural. Fora de l'aigua, el caiman
també plora, sense parar. Però segueix essent veloç. I un perill
constant.
1 comentari:
deomises@hotmail.com
deomises@gmail.com
d.
Publica un comentari a l'entrada