Per què els passos
han de dur l'estrèpit de la fugida,
El desassossec de veure que les
urpes i els ullals recorren
Els camins rojos de la sang
abans d'obrir la ferida
Entre els membres lassos de ser
escàpols, i encara corren?
Per què el silenci no emmudeix
la fràgil vida en apnea
Ni les ales esteses de la
tenebra més obscura, i sols ajorna
El sofriment entre el vaticini
i la veritat, mentre crea
Mons irreals on l'herba esborra
rastres quan el cos sojorna?
Per què els ulls no abasten
l'horitzó, i la follia es deixa
Engolir endins de l'ànima, en
la falsa certesa de sentir-se feble
I la faula esdevé paraula
tangible, el dol que cal péixer?
Per què, digues, la lletania
d'un nom és la contínua queixa
D'un cor que reclama abraçades
i caliu, i se sent únic deixeble
De la intempèrie, rèmora per
sobreviure abans de néixer?
1 comentari:
Rémora (Supervivencia VI)
¿Por qué los pasos deben llevar el estruendo de la fuga,
El desasosiego de ver que las garras y los colmillos recorren
Los caminos rojos de la sangre antes de abrir la herida
Entre los miembros cansados de ser fugitivos, y aún corren?
¿Por qué el silencio no enmudece la frágil vida en apnea
Ni las alas extendidas de la tiniebla más oscura, y sólo aplaza
El sufrimiento entre el vaticinio y la verdad, mientras crea
Mundos irreales donde la hierba borra rastros cuando el cuerpo pasa los días?
¿Por qué los ojos no alcanzan el horizonte, y la locura se deja
Engullir adentro del alma, en la falsa certeza de sentirse débil
Y la fábula se convierte en palabra tangible, el duelo que hay que alimentar?
¿Por qué, di, la letanía de un nombre es la continua queja
De un corazón que reclama abrazos y calor, y se siente único discípulo
De la intemperie, rémora para sobrevivir antes de nacer?
d.
Publica un comentari a l'entrada