Per què els passos
han de dur l'estrèpit de la fugida,
El desassossec de veure que les
urpes i els ullals recorren
Els camins rojos de la sang
abans d'obrir la ferida
Entre els membres lassos de ser
escàpols, i encara corren?
Per què el silenci no emmudeix
la fràgil vida en apnea
Ni les ales esteses de la
tenebra més obscura, i sols ajorna
El sofriment entre el vaticini
i la veritat, mentre crea
Mons irreals on l'herba esborra
rastres quan el cos sojorna?
Per què els ulls no abasten
l'horitzó, i la follia es deixa
Engolir endins de l'ànima, en
la falsa certesa de sentir-se feble
I la faula esdevé paraula
tangible, el dol que cal péixer?
Per què, digues, la lletania
d'un nom és la contínua queixa
D'un cor que reclama abraçades
i caliu, i se sent únic deixeble
De la intempèrie, rèmora per
sobreviure abans de néixer?
Rémora (Supervivencia VI)
ResponElimina¿Por qué los pasos deben llevar el estruendo de la fuga,
El desasosiego de ver que las garras y los colmillos recorren
Los caminos rojos de la sangre antes de abrir la herida
Entre los miembros cansados de ser fugitivos, y aún corren?
¿Por qué el silencio no enmudece la frágil vida en apnea
Ni las alas extendidas de la tiniebla más oscura, y sólo aplaza
El sufrimiento entre el vaticinio y la verdad, mientras crea
Mundos irreales donde la hierba borra rastros cuando el cuerpo pasa los días?
¿Por qué los ojos no alcanzan el horizonte, y la locura se deja
Engullir adentro del alma, en la falsa certeza de sentirse débil
Y la fábula se convierte en palabra tangible, el duelo que hay que alimentar?
¿Por qué, di, la letanía de un nombre es la continua queja
De un corazón que reclama abrazos y calor, y se siente único discípulo
De la intemperie, rémora para sobrevivir antes de nacer?
d.