He sabut, una vegada més, que la meva,
tan nostra, llar
Es basteix en les teves besades, en
rastres de saliva
Deixats en la pell delitosa i que et
mantenen viva,
Que l'existència s'escriu amb lletres
d'or i d'atzar.
He conegut la felicitat extrema, de
nou, en la mar
Del teu ventre d'esca, entre els braços
que m'acullen
El repòs i l'escalfor, entre replecs
de desig que mullen
L'eixut paratge de l'enyor amb el
diluvi del teu esguard.
I veuré com despertes al meu costat,
calfred que recorre
L'esquena i la sinuositat del cos
famolenc que desprèn
Caliu de futur, present deixat a les
mans plenes de tu.
I sentiré el batec del teu cor pur, el
tacte de l'amor nu
I intacte, nounat com la boscúria que
respira i comprèn
El bres de la brisa, quan el ritme de
la pluja mai no l'esborra.
1 comentari:
Els éssers (humans o no) que visiten aquest bloc no s'atreveixen a comentar massa per por de no tenir paraules tan belles com aquestes ...
"... entre replecs de designació que Mullen l'Eixut paratge de l'enyor con el diluvi del teu Esguard."
Publica un comentari a l'entrada