Mecànica de la nostàlgia (o Herència)(Melorepte222; 2)

I jo que em moro per besar-te avui també,

Somnis com parracs de llençols perfumats

I impregnats de tu encara, i sé que no sabré

Mentir si algú em pregunta quan tornaràs.

Perquè pujo escales cap al cel dels teus ulls,

Com un somnàmbul, i cerco per tots costats,

A tothora, el temps on pluja i bes i antulls

Van invocar, a la Ronda, el lligam veraç.

I jo que agonitzo en despertar, gust acerb

A la boca, enyor dels teus pits, i la galta

De nou rep la bufetada del record al mirall.

Perquè només hi veig el meu cos, i és superb

Aquest dol que m'embarga l'ànima malalta,

I sé que tinc silenci però desitjo terrabastall.