Com un ceptre que capta la llum i
l'ombra,
Com una frase que repeteixo fins al
final,
Com un nom que sé que respira dins
meu,
Et visc per perpetuar-te, Anna, en la
memòria.
I ets la mare i l'amiga, aquest amor
terrenal
Que no entén llenguatges estranys,
d'un Déu
Allunyat dels nostres somnis, sense
nombre
Ni veu, tan aliè com qui esborra la
història.
Com un calze ple dels teus ulls, com
ser teu
En el basar eclèctic dels besos, que
escombra
Tristor i languidesa, com sentir-se
immortal
Amb el risc d'oblidar, en gaudir-te,
l'escòria,
Il·lumino el rètol vívid de les
teves pupil·les
Amb el neó de la vetlla d'hores
intranquil·les.
[la fotografia és de Jeremias Soler]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada