Un cop més, el
funambulista respira fondo i mou el peu dret cap endavant, tot
trepitjant la corda en tensió, que cedeix uns mil·límetres
imperceptibles a ull nu, però que ell reconeix i avalua mentalment.
I comença la seva actuació amb tot el públic pendent d'ell, ulls
que el sotgen, boques estrafetes, que preparen un crit d'esglai per
si hi ha un pas en fals i perd l'equilibri, amb totes les
conseqüències nefastes. Però ningú no sap que ell és un
perfeccionista i no concep l'error en la seva feina, per ínfim que
sigui.
Un cop més, en caminar
damunt de la corda, l'aborden els records de la infantesa i joventut
al poble dels avis. Quan era més feliç que mai, envoltat d'animals
i amb les tasques del camp, tan feixuga com reconfortant. Els primers
besos entre la baluerna de les bales de palla i fenc, que
s'emmagatzemaven al paller per a futur abeurall del bestiar.
L'aprenentatge constant per al creixement personal i el descobriment
dels malabars, oferts fortuïtament per un grup amateur a la plaça
major del poble. I la dèria d'enrolar-se en un circ, tan bohemi, tan
temptador, tan fora de les lleis del món...
Un cop més, des de les
altures, imagina el disgust dels avis en trobar la nota escrita amb
presses, que esbossava d'esquitllentes un agraïment pels anys
d'acollida, el moment just per desempallegar-se de l'etiqueta d'orfe
que el martiritzava dia rere dia. I la familiarització amb pallassos
i acròbates, amb bèsties exòtiques i tarannàs tan diferents als
agrícoles... que el meravellaven. I la coneixença de la Irina, la
funambulista ucraïnesa que el va ensinistrar en el seu art i el va
encisar alhora. Anys de felicitat absoluta que, des de fa molt, s'han
esvaït. I avui, en la solitud dels seus exercicis equilibristes, de
nou l'envaeixen els mateixos fantasmes. Els que van aparèixer arran
de la mort d'ella.
Un cop més, els seus
peus no vacil·len i avancen decidits al llarg de la corda, amb
cabrioles i floritures precises i estudiades, mil cops repetides. Sap
que seria fàcil descuidar-se una mil·lèsima de segon i cauria al
buit, emulant la seva estimada. Sap que s'acabarien les nits de
melangia extrema des d'aquella fatídica actuació. I també sap que
posaria punt i final als seus malsons, i abastaria un somni que se li
escapa capriciosament, aquest desig que entra en conflicte amb el seu
caràcter. I que el fa viure en un miratge diari, tan irreal com
dolorós: enyorar sense remei ni consol.
Un cop més, envoltat
pels aplaudiments i els crits d'emoció del públic, en arribar a
l'altre extrem de la corda, el funambulista es troba en un estat
anímic que és una barreja de satisfacció i de decepció. Per una
part, se sent satisfet d'haver realitzat el seu espectacle amb una
perfecció astoradora, com sempre. Però, per l'altra part, el
desànim l'aclapara perquè, un cop més, no ha sabut acabar amb la
seva vida ni amb el seu patiment —el seu veritable somni, ara per
ara— per aquest maleït perfeccionisme que l'obliga a ser
professional inclús en els pitjors moments. També per damunt de les
seves idees suïcides.
A la propera actuació ho
intentarà de nou. Un cop més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada