Hem tornat a Lisboa deu
anys després del nostre viatge de noces, la Xènia i jo. En aquella
ocasió, la fatalitat va acompanyar-nos durant gran part de l'estada.
Primer, una càries poc oportuna va fer-me la guitza i, quan vam
aconseguir localitzar un odontòleg tan car com simpàtic, que va
extreure'm la peça amb poca anestèsia i sense esperar que la
inflamació disminuís una mica, un mal pas va deixar-me fora de joc
per la resta del viatge.
Per això, la proposta
sorpresa no m'acaba de fer el pes. La gent diu que sóc negatiu de
mena, però la capital portuguesa em porta malastrugança. Seran les
brises atlàntiques o aquest accent tan apegalós que, gràcies al
futbol, se'm fa més insuportable. Intento no pensar en el viatge de
noces i gaudir de l'estada. Tot i que, ara és la Xènia qui ha
caigut. Una gastroenteritis, o un mal de ventre, que li dèiem en la
meva època de nen, per haver menjat marisc en mal estat, de ben
segur. Mai no entendré aquesta dèria seva d'endrapar, sense
cuinar-les, ostres, cloïsses, escopinyes, o les petxines de noms
estranys que escridassen les peixateres amb mostatxo i davantals
llardosos!
L'he deixada a l'habitació
de l'hotel, massa sorollós per al meu gust. Que estigui tan cèntric
ja és un desavantatge i la Xènia sap que no tinc mandra de caminar.
No sóc d'agafar el cotxe per anar a buscar el pa a la fleca de la
cantonada, jo! Avui m'he escapat amb l'excusa de passejar per la
ciutat lisboeta i, de pas, gaudir de la solitud mirant quatre
aparadors de llibreries, que això almenys sempre ve de gust, ja
sigui en aquesta maleïda ciutat. No trobaré la Livraria
Lello e Irmão, de Porto (al meu
parer i al de molta altra gent, la més bonica del món...), però la
fama de les d'aquí tampoc és tan dolenta. Miro la guia i la
memoritzo un xic més, i no hauré d'estar contínuament
consultant-la. Ubico la Rua Poço dos Negros, al
Bairro Alto. Allà diuen que s'hi troben bones
ocasions, a la Livraria Avelar Machado. Aniré
més segur i menys perdut si guardo la guia, i no seré presa fàcil
per als lladregots.
Entre
volums polsegosos —no són massa polides les persones que duen el
negoci—, trobo llibres prou interessants per remenar i escollir-ne
només un parell. Tampoc és cosa de carregar pes a dojo i que a
l'aeroport em martiritzin amb taxes extres... Però no sempre es
troben per casualitat els dos volums de la Correspondência
de Fernando Pessoa en portuguès original, i ho aprofito. Pago un
preu que, al final, m'ha semblat un pèl excessiu i marxo sense
queixar-me. No vull problemes amb aquests bàrbars que xerren
estrany. Trec el primer volum (de l'any 1905 al 1922) i el fullejo.
És massís, els tons blau marí i negre m'han agradat més que el
preu. Hi ha cartes en anglès i en portugués, a simple vista,
llegeixo mentalment frases de línies a l'atzar. A Ofélia Queirós,
a Camilo Pessanha, a Geraldo Coelho de Jesus... He d'esquivar la
gent, que quasi topa contra el llibre, no miren per on caminen,
aquests salvatges! A la pàgina 207, la carta número 88, dirigida al
caro Côrtes-Rodrigues, esmenta la Livraria
Brasileira, de Lisboa mateix. Hauré d'investigar
millor...
La
xafogor no ajuda massa per caminar enmig de la gentada, i menys quan
put a suor i s'escridassa per xerrar. Baixo de la vorera sense deixar
de llegir pàgines aleatòries de la nova adquisició. El que capto
alternant línies i en una lectura ràpida per damunt em dóna un
llenguatge pompós, molt adient per al personatge que era Pessoa. I
la Cafeteria A Brazileira no cau massa lluny,
d'aquí, a la Rua Garrett, penso. I seré en
territori pessoà al 100%. El seu vi m'aclarirà les idees i em
baixarà el mal humor que em provoquen aquestes riuades de gent. El
clàxon de l'autocarro número 758 m'espanta i
evito que m'atropelli tirant-me cap endavant i quedant enmig de les
vies de l'elétrico, en el precís moment que el
comboi número 28E avança l'autocarro per
cobrir la seva ruta. En el precís moment que m'adono que és
perillós llegir entre línies...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada