Que et besen i t'abrusen amb delit i passió i cau a mans
De la ciutat que ha vist créixer il·lusions i somnis, Dèbora.
Fins que la ferum d'una fugida no et fendeixi, resisteix
I troba la sortida del laberint un cop més, de l'atzucac
Que acaba amb el futur i converteix estèril i erm el jaç
On reposen l'endemà i la llum renovada, la vida mateixa.
Serva amb zel el zenit d'un cel més proper cada vegada,
D'una enyorança que resideix a Sicília, a la costa on l'atzur
Tenyeix el bressol i la veu de la mare, la infància i la memòria.
Segueix la cançó que ressona dins teu, la melodia que acompanya
La vivència, el bocí de temps que restarà amb tu per sempre més,
I la pobresa i les penúries, la fam i l'alegria, ensems, com la barca
Que és enduta per l'onatge, horitzó enllà, cap a un nou món...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada