Quan vaig conèixer la Sàdia, el dia era asolellat i gairebé a les portes de l'estiu. Ho recordo bé perquè, en creuar-nos al passadís de la meva escola, la vaig veure amb el sobre de les notes de final de curs a la mà. Teníem la mateixa edat, però la Sàdia havia vingut d'un altre centre i, pel nivell que portava, la van fer repetir curs. Aquella mateixa tarda, en arribar a casa, vaig omplir una fitxa on hi faria constar el seu nom i cognoms, el domicili, que aconseguiria en seguir-la subreptíciament, la família més propera. També el color dels iris, les mides bàsiques i, qui sap si alguna peça de roba per plasmar aquest sentiment novell. Platònic potser, però sincer.
Després de vint anys, assegut a la terrassa del Cafè Zúrich, observo la gernació i busco aquell esguard innocent de la Sàdia, els seus pits turgents, els llavis molsuts i els rulls d'atzabeja. I tinc sort perquè dues noies seuen a prop de la meva taula. La noia de la dreta és el viu retrat de la Sàdia. Obro la carpeta i passo els fulls. Sílvia, Àngela, Mònica, Lídia... recordo cada fesomia en rellegir les fitxes... Núria, Virgínia, Júlia, Cèlia, Antònia... totes tan semblants a la Sàdia que encara m'eriça llur record... I arribo a un full en blanc. Escolto el seu nom. Èrica. I començo a apuntar-lo. Actuaré amb parsimònia i amb l'esperança que ella sigui una nova Sàdia, perfecta. I no hagi de matar-la abans d'aconseguir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada