Dissabte, 23 d'abril de 2011
Benvolgut Lluís,
aquestes línies s'avancen al temps i a la notícia més fatídica. Fins i tot, s'avancen a la Dama. Són paraules funestes i plúmbies que pesen dins de les oïdes de qui les escolti, que llasten el fons de la gola i només provoquen el crit de desconsol. Avui, Diada de Sant Jordi, enmig de la festa de colors de les senyeres i de les toies curulles de roses, la notícia del teu estat crític és capaç de deslluir la celebració. D'aquí a onze dies ens deixaràs, i he volgut acomiadar-me de tu d'una forma estranya: mitjançant una carta, que acabaré abans del darrer adéu que et pugui oferir.
D'aquí a onze dies, el quatre de maig, arribaré a casa sabent que has mort. Amb l'ànim trist i el cap sense deixar de rumiar. Recordarà temps bons i temps dolents, perquè ens va tocar barallar-nos i riure. Recordarà aquell embarbussament fet poema per a la teva filla Xènia, o la vegada que vas venir a casa a ajudar-me a col·locar els llums. També recordarà el mal tràngol que vaig passar amb una broma de cap a empleat, o la teva meticulositat a l'hora de la feina. Sabrà que restarà en la memòria aquella primera vegada que vaig tastar una arrel de gingebre o en descobrir les melodies de Yanni, Chris Spheeris o George Skaroulis. Igual que l'arpa de Loreena McKennitt i el piano de Wim Mertens, o les infusions, que alternaves amb el cafè per no prendre'n tant.
D'aquí a onze dies, quan ja hagin desaparegut les banderes i les roses, restaran els llibres, que tant ens apassionaven i compartiem, i el record del teu estat crític, entre bromes de confusió. Destriant les passes del trajecte més que après entre la feina i casa meva. Esmerçant més temps perquè els ulls s'omplen de plor en aparèixer el teu rostre de forma tan vívida, tan nítida. Escoltaré de nou la teva veu calma i amb accent ebrenc, veuré novament els teus ulls blaus, clars, darrere de les ulleres, observaré els teus dits una altra vegada damunt del teclat mentre redactaves paperassa administrativa. Perquè, malgrat tot, la teva petja seguirà tenint una banda sonora peculiar, una aroma especiada com un record tatuat a foc en la ment.
D'aquí a onze dies, quan la llibreria, de la que érem assidus, hagi tornat a la normalitat i eliminat el seu tràfec santjordià, quan la floristeria, que s'ha sobreeixit de roses per uns dies, hagi donat pas a una gamma més àmplia de colors, celebrarem una nova Diada gairebé amb els mateixos elements. Un llibre, que serà el Nou Testament, unes flors, que seran les corones encarregades per amics i familiars, i un Sant Jordi humà i real, que seràs tu, Lluís, derrotat, però, pel drac de la malaltia. I, per vetllar-te, encendré tots els llums de casa entre llàgrimes de desconsol.
Però això passarà d'aquí a onze dies, company, amic.
Relats Conjunts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada