Coherències [o 'Vértigo' (*)](Repte Clàssic CDLXVI; 4)

(*) emulant el Repte Clàssic, que utilitzava un títol hitchcockià, em permeto aquesta llicència en el subtítol...


Teclejo al piano els darrers gargots que he deixat damunt del pentagrama, un intent de prosseguir la simfonia que he d'enllestir sens falta. Els encàrrecs sempre m'han provocat paüra i, sobretot si són d'un estament tan important com el Conservatori. Em trobo sol a la sala d'estar, lluito contra el pentagrama i la inspiració perquè les notes tinguin una coherència. Sóc tossut, constant, meticulós, massa perfeccionista. Aquests adjectius sempre me'ls diu l'Olívia, la meva esposa, quan m'encaparro de tal manera que em desapareix la gana i la son. Fins i tot, exagera ella, el món sembla que desaparegui per a tu.

I potser sí que en té, de raó. Però el meu punt d'honor se sent ferit i callo. Fer-me la víctima sempre serveix. I llavors em consola, perquè un músic ja se sap que és una rara avis, és emotiu i sensible, enemic del soroll i dels crits. Avui, però, ha agafat l'abric i la bossa i ha marxat. Ja tornaré, m'ha etzibat abans del cop de porta. Amb el darrer acord, perdo la paciència i descarrego la meva ràbia contra el piano. Un estrèpit de sons es queixa dins del timpà i ressona durant uns segons. Plego una estona. Ha vesprejat i no són hores de muntar saraus mediocres.

Agafo una beguda refrescant de la nevera, i torno a la sala d'estar. L'enceto i la bec palplantat davant de la finestra. La separació entre edificacions és escassa, perquè el meu carrer és d'un sol sentit. Però les cortines ajuden a mantenir una discreció i una intimitat mínimes. Enretiro la meva i, amb la persiana apujada encara, veig l'edifici d'enfront. M'hi fixo detalladament. Deu ser la primera vegada que ho faig d'aquesta manera. M'abstrec uns instants mirant les finestres veïnes. Unes il·luminades, les altres amb els llums encesos però amb les persianes gairebé abaixades del tot... De sobte, una figura travessa una de les finestres. M'estranyo perquè m'ha semblat entreveure la brusa que duia l'Olívia abans de marxar de casa. No és que sigui un observador nat, però la brusa és particular, de colors llampants i poc comuna.

Picat per la curiositat, descorro del tot la cortina, obro la fulla de la finestra i trec el cap. De nou, la dona, que duu la mateixa brusa que l'Olívia, travessa la finestra i, immediatament, torna i s'atura davant d'ella. Descorre les cortines i mira enfora. M'hi fixo i corroboro que la dona que duu la mateixa brusa que l'Olívia és l'Olívia. No només la brusa sinó la figura i el cabell. Crido el seu nom, però és absurd perquè la seva finestra està tancada i, per tant, el crit s'esmorteeix entre el rebombori del carrer i els vidres.

Prenc valor i m'apujo a l'ampit de la finestra. Vivim en un quart pis i la idea és esbojarrada però està en joc provar que l'Olívia és en una casa que no és la seva, la que li pertoca. Així que no m'ho penso més i, en equilibri escadusser, observo amb més atenció que abans. Una prestatgeria plena de llibres regeix la paret dreta de la sala d'estar. Una catifa, de colors granats i marronosos estirada al terra i, damunt d'ella, un piano. Assegut en el tamboret, d'esquena a la finestra, un home d'escassa corpulència. Només l'hi veig una part de l'esquena i de la cintura. Sembla ser que l'amant en potència també és músic i té uns gustos similars als meus. Pels detalls que entreveig, m'aventuraria a dir que m'és fidel dins de la infidelitat. Somric per la idea que se m'ha acudit; amb el nerviosisme, el sentit de l'humor se'm desperta, però poc... La veritat és que no em fa gràcia que la meva dona corri per cases estranyes, per molt semblants a la nostra que siguin.

Quan l'Olívia, finalment, obre també la finestra, una tonada familiar i, si no m'equivoco, és la darrera simfonia en què estic treballant. A més de fotre'm la dona, em plagia les composicions? Ah no, això sí que no! Crido encara més enrabiat que abans, crido el nom de la meva dona amb tant d'ímpetu que ha d'haver-me escoltat (no hi ha tant de trànsit, al meu carrer) i així és. L'Olívia gira el cap en direcció a la meva finestra i esbatana els ulls en veure'm. Gesticulo perquè entengui que l'he vista i que exigeixo que torni ara mateix. En el moment que ella xiscla i crida el meu nom, tot alhora, s'atura el piano de la seva sala d'estar i cruix la peça de l'ampit de la meva finestra, també alhora.

He de recular per evitar la caiguda però ho penso massa tard. Al darrer moment, però, sóc capaç de veure aparèixer darrere de l'Olívia un home que duu la roba que duc jo, que té el mateix rostre que jo i que, per molt estrany que em sembli, he de reconèixer que sóc jo mateix.

Abans de topar contra el terra, em preguntaré quina vídua deixo però somriuré satisfet. La meva simfonia podrà ser acabada, i no uns gargots efímers...