He començat el dia amb els teus ulls en el pensament. Fa dies que no parlem, tampoc escrivim conjuntament poemes de sentiments correspostos, d'enyorances incompreses, o de la rutina que ens aclapara simplement.
Sense esma, he compassat els meus membres perquè es moguin com de costum. No hi ha canvis en el meu modus vivendi, la veritat. Llibres, feina, clausura en les quatre parets de casa, i la teva llunyania. Encara que no em creguis, enyoro sovint aquesta presència calma que duus amb tu.
I ja no sé madrigalejar en solitud, ni riure de les idees que se m'acuden. Perquè m'omplia més la teva rialla que la idea en si.
Saps? Avui m'han preguntat per tu; no sé què respondre: has desaparegut, no vols saber res més de la nostra amistat? O potser és que em veus com un amic estrany o és més que amistat, això que sento per tu?
Demà, encara que no ho creguis, començaré el dia com avui, de ben segur. Hi ets encara?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada