Com cada any (Repte Clàssic CCCLXXI)

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Sola a casa, es vesteix per anar al cementiri i, com cada any sap de memòria el recorregut.

Agafarà l’autobús que l’apropa a la floristeria i comprarà dos rams de flors variades. Un sense roses; l’altre sense flors de color groc, avisarà la florista en demanar-los. Amb els ulls melangiosos, caminarà per airejar els seus pensaments. Només són deu minuts, el temps que hi ha des de la floristeria fins a la porta principal de forja modernista. Sense esma, es dirigirà cap al passadís de l’esquerra amb els dos rams en la mateixa mà. Nínxols 344 i 354, recordarà mentalment, un sota de l’altre; el 364 encara és buit. És el seu, que ja ha estat pagat igual que els altres dos.

Davant dels nínxols ja, sentirà com els fantasmes del record la bufetegen en llegir el nom i les dates de la primera làpida. Pobre Joan..., murmurarà. L’ha perdonat, malgrat el sofriment al llarg del seu matrimoni. Vexacions i insults que la decidien a demanar el divorci, els darrers actes sexuals al límit de la violació. Sort de l’atac de cor, que se’l va endur de manera fulminant i em va salvar d’ell, pensarà. Però només hi haurà lloc per a les llàgrimes i l’oració.

Les següents bufetades vindran sobtades, duríssimes. Al clatell, a les galtes, a l’estómac. Sentirà nàusees, el vòmit aflorirà i es deixarà caure de genolls al terra, envoltada de les restes d’un esmorzar minso. Els fantasmes que retornen ara són cruels, més forts que abans. Semblarà que any rere any sigui més potent la cruesa de la memòria quan llegeix la inscripció de la làpida del nínxol 354, la del seu fill. I vindran les imatges, vívids retalls del passat que semblaran el present mateix.

Es veurà dins de la banyera, tranquil•la, amb una escuma mínima que destorba l’ull que vulgui veure la seva nuesa. Comprovarà com se li clouen lentament els ulls, uns instants només. Recordarà la data, la mateixa que avui, la mateixa que la de la mort del seu marit. Però cinc anys més tard. Voldrà cridar per despertar-se a ella mateixa dins de la banyera. Ell ha entrat i observa l’escena: l’escuma s’ha dissipat i és evident la forma dels seus pits, la silueta del seu pèl púbic, les cames doblegades, els genolls fora de la superfície. El veurà mentre es despulla, el seu cos amb els primers rastres d’adolescent i una erecció visible. Sabrà que s’atura i espera que ella desperti. No sabrà amb exactitud quanta estona transcorre fins que ella desperta del somnieig. Només imaginarà que és un temps breu. El que veurà fidelment serà la cara d’ell en obrir els ulls. Lascívia i desig, i aquella erecció, que no ha pogut imaginar fins llavors. I els fets posteriors, que no voldrà detallar, malgrat conèixer-los de primera mà.

Es veurà ensangonada, el veurà relaxat, endormiscat després d’haver-la violada. Sabrà què pensa i quins successos ocorreran tot seguit. Se sorprendrà una altra vegada en veure’s submergir el cos d’ell dins de l’aigua i agafar-li els braços, amb la tovallola per no deixar rastre ni marques en el seu cos. Serà testimoni de nou del darrer respir del seu fill. El fruit del meu ventre, somiquejarà mentre ho pensarà, com vaig ser capaç? El fantasma del record s’aliarà amb el del remordiment i el de la culpa i el de la mare que ha mort el seu propi fill. Sense atènyer les accions anteriors a l’assassinat, que la van dur a veure’s atrapada de nou en l’espiral de les vexacions. I tampoc voldrà recordar les investigacions ni els interrogatoris ni la seva absolució, malgrat ser una assassina.

I tornarà a resar i plorarà fins a la parada de l’autobús, a deu minuts del cementiri. I el conductor li preguntarà: Es troba bé, senyora?, pregunta que contestarà afirmativament. Com cada any.

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Envoltada dels fantasmes de la memòria, s’ha acabat de vestir i abandona l’apartament en direcció a la parada de l’autobús que l’ha de dur al cementiri.