Es desperta amb el so de fons dels primers compassos de l'ària de la Suite per a orquestra número 3 en Re major (BWV 1068), de Johann Sebastian Bach, coneguda també amb el nom d'Aire per a corda en Sol.
Però té la peresa d'un dissabte al matí i no es lleva encara. La mare
deu feinejar per casa, després d'haver preparat l'esmorzar per al pare,
tot prenent un cafè a peu dret. Com que sap que sol gandulejar al cap de
setmana, ja no para la taula per a ella. La sent taral·lejar la melodia
d'aquesta peça que tant els agrada, als pares, i que sempre intenten
que interpreti al violí. És una composició massa difícil per tocar-la
amb les poques classes que porta, i sempre troba una excusa millor per
escurçar —i inclús posposar-los— els minuts diaris de pràctica amb
l'instrument.
A través de les escletxes de la persiana, detecta
un sol càlid que li anuncia un nou dia d'hivern amb temperatures
estiuenques, com ja va essent normal enguany. A terra, entre les
plantofes, el llibre que l'ha abduïda durant la matinada i que no ha
parat de llegir fins que el pare l'ha enxampada encara desperta. Les
aventures d'Isabel, d'Ernestito Tejada i de la resta de nens que
protagonitzen Camino del aire, de Martín Ortega Carcelén (2015, Ed. Cuadernos del Laberinto),
li semblen tangibles, versemblants, com diria el pare. Però són
adjectius que no acaba d'entendre i mai no gosa preguntar-ne el
significat, ni cercar-lo al diccionari. Creu que, si ho preguntés, la
veuria com una nena burra, ignorant. I això no vol que ocorri perquè no
és cert.
Es cabdella en posició fetal per regalar-se cinc minuts més de treva per a desplegar la ganduleria a la màxima extensió, i després ja començarà les diligències d'endreçar la seva habitació i d'enllestir els deures de l'escola i, si queda temps, es disposarà a practicar amb el violí Anirem a Barcelona, que és la partitura que haurà d'interpretar a l'audició de Nadal. I arribarà l'hora de dinar i respirarà alleujada. Deixarà l'arquet i l'instrument, tornarà a pensar en el llibre, tot recitant la lletra d'aquella cançó popular (Anirem a Barcelona,/ comprarem un violí/ per a fer ballar les xiques/ lo diumenge de matí). I jugarà amb la consola o amb la tauleta i esperarà que arribi l'hora de sopar i d'allitar-se. Gairebé sense adonar-se'n, haurà transcorregut el dissabte.
Tornarà al llibre, quan la calma regni a casa i, sobretot, a la seva habitació. I així sabrà els motius pels quals els nens s'escapen de les seves cases. Almenys si el pare no la torna a destorbar en el punt àlgid de la lectura i la sermonegi perquè és massa tard per estar llegint. Pregarà perquè, aquesta vegada, no decideixi transformar-se en Llop Ferotge per trobar el Conill Blanc de l'Alícia al País de les Meravelles entre els llençols. Perquè és un joc que ja no la diverteix com quan era més petita.
Es cabdella en posició fetal per regalar-se cinc minuts més de treva per a desplegar la ganduleria a la màxima extensió, i després ja començarà les diligències d'endreçar la seva habitació i d'enllestir els deures de l'escola i, si queda temps, es disposarà a practicar amb el violí Anirem a Barcelona, que és la partitura que haurà d'interpretar a l'audició de Nadal. I arribarà l'hora de dinar i respirarà alleujada. Deixarà l'arquet i l'instrument, tornarà a pensar en el llibre, tot recitant la lletra d'aquella cançó popular (Anirem a Barcelona,/ comprarem un violí/ per a fer ballar les xiques/ lo diumenge de matí). I jugarà amb la consola o amb la tauleta i esperarà que arribi l'hora de sopar i d'allitar-se. Gairebé sense adonar-se'n, haurà transcorregut el dissabte.
Tornarà al llibre, quan la calma regni a casa i, sobretot, a la seva habitació. I així sabrà els motius pels quals els nens s'escapen de les seves cases. Almenys si el pare no la torna a destorbar en el punt àlgid de la lectura i la sermonegi perquè és massa tard per estar llegint. Pregarà perquè, aquesta vegada, no decideixi transformar-se en Llop Ferotge per trobar el Conill Blanc de l'Alícia al País de les Meravelles entre els llençols. Perquè és un joc que ja no la diverteix com quan era més petita.
1 comentari:
Se despierta con el sonido de fondo de los primeros compases del aria de la Suite para orquesta número 3 en Re mayor (BWV 1068), de Johann Sebastian Bach, conocida también con el nombre de Aire para cuerda en Sol. Pero tiene la pereza de un sábado por la mañana y no se levanta todavía. La madre debe faenar por casa, después de haber preparado el desayuno para el padre, mientras ella toma su café de pie. Como sabe que suele holgazanear en el fin de semana, ya no prepara la mesa para ella. La escucha tararear la melodía de esta pieza que tanto les gusta, a sus padres, y que siempre intentan que interprete al violín. Es una composición demasiado difícil para tocarla con las pocas clases que lleva, y siempre encuentra una excusa mejor para acortar -e incluso posponerlos- los minutos diarios de práctica con el instrumento.
A través de las rendijas de la persiana, detecta un sol cálido que le anuncia un nuevo día de invierno con temperaturas veraniegas, como ya va siendo normal este año. En el suelo, entre las zapatillas, el libro que la abducía durante la madrugada y que no paró de leer hasta que el padre la pilló todavía despierta. Las aventuras de Isabel, de Ernestito Tejada y del resto de niños que protagonizan Camino del aire, de Martín Ortega Carcelén (2015, Ed. Cuadernos del Laberinto), le parecen tangibles, verosímiles, como diría el padre. Pero son adjetivos que no acaba de entender y nunca se atreve a preguntar su significado, ni buscarlo en el diccionario. Cree que, si lo preguntara, la vería como una niña tonta, ignorante. Y eso no quiere que ocurra porque no es cierto.
Se ovilla en posición fetal para regalarse cinco minutos más de tregua para desarrollar la holgazanería a la máxima extensión, y después ya empezará las diligencias de ordenar su habitación y de terminar los deberes de la escuela y, si queda tiempo, se dispondrá a practicar con el violín Anirem a Barcelona, que es la partitura que deberá interpretar en la audición de Navidad. Y llegará la hora de comer y respirará aliviada. Dejará el arco y el instrumento, volverá a pensar en el libro, recitando la letra de aquella canción popular (Iremos a Barcelona, / compraremos un violín / para hacer bailar las chicas / el domingo por la mañana). Y jugará con la consola o con la tableta y esperará a que llegue la hora de la cena y de acostarse. Casi sin darse cuenta, habrá transcurrido el sábado.
Volverá al libro, cuando la calma reine en casa y, sobre todo, en su habitación. Y así sabrá los motivos por los que los niños se escapan de sus casas. Al menos si el padre no la vuelve a estorbar en el punto álgido de la lectura y la sermonee porque es demasiado tarde para estar leyendo. Rezará para que, esta vez, no decida transformarse en Lobo Feroz para encontrar el Conejo Blanco de Alicia en el País de las Maravillas entre las sábanas. Porque es un juego que ya no la divierte como cuando era más pequeña.
d.
Publica un comentari a l'entrada