—...Aquella escala duia cap a les
golfes —xiuxiuejo i, com si li haguessin premut un ressort, el nen
atura el bellugueig i em presta atenció. Per increïble que sembli,
és el primer cop que ho fa després d'haver exigit que li expliqués
un conte abans de sopar. Exigència que ha guanyat per KO tècnic,
amb la tàctica de repetir fins a l'extenuació la breu frase
imperativa, una fórmula tan senzilla com efectiva.
—I què hi havia?
—On? —pregunto jo, com qui baixa
d'Arbeca.
—Tieta... —remuga en Parmènides,
perquè s'adona que li aixeco la camisa —, a les golfes!
—Ja t'ho he dit abans... Les joguines
i les anècdotes d'aquella canalla. Perquè així som, que guardem i
guardem i, tard o d'hora, hi ha un dia en què retrobem la màgia del
temps passat.
—Bufff! Tieta, m'avorreixo...
—Llavors, no segueixo amb el conte?
—Sí però no. No parlis tan estrany
i prou...
—Guaita el marrec... —exclamo i
somric alhora.
—Vaaaa!
Ha arribat el moment que més m'agrada.
Quan el petit Parmènides s'ha clavat a la cadira i no s'immuta per
res del món. Només resta pendent de la història que li explicava a
ningú perquè, a pesar del nom que, capriciosament, li posaren els
seus pares, és tan mogut que sembla bessonada. Llavors farceixo
d'elements fantàstics i màgics el relat que invento mica en mica,
tot alentint-ne la velocitat i abaixant la veu quan el vailet
novament comença a fer més cas a la mosca, que voleia per la sala.
—Dins del bosc, l'òliba reposà
damunt d'una branca —anuncio sense esperar-s'ho.
—Quin bosc? No eren a casa, a les
golfes? —pregunta, estranyat i descol·locat, en Parmènides.
—No pas, sòmines! En obrir el
llibre, l'òliba ha alçat el vol i ha desaparegut a través del
finestró de les golfes...
—T'ho acabes d'inventar, que no
m'enganyes... Que t'escoltava... —replica amb poc convenciment.
Sabem que no ho pot assegurar, i
seguirà el fil argumental com pugui, sense atrevir-se a demanar-me
que repeteixi res. Dins del seu cap, el poti-poti és aclaparador,
n'estic convençuda. Entre les golfes i el bosc, en ple conflicte si
era la quitxalla o l'òliba qui protagonitzava el conte, els seus
ulls em fiten i els peus, immòbils al principi, comencen a repicar
al terra, amb un ritme aleatori i anàrquic. És el moment d'actuar
un cop més...
—La bruixa —proclamo, quasi sense
respirar, amb un atropellament de síl·labes i amb la màxima
efusió— es desprèn de la berruga i es converteix en la reina
perduda que cercava tot el país. Fi.
—Com? Ja? —s'escamna en
Parmènides, mentre joguineja amb el rivet de les tovalles. No li ha
fet el pes la història, ho sé.
—I tant! Què et pensaves, que
havíem d'eternitzar el començament del sopar? A més, ja n'hauràs
tingut prou, d'aquesta bagatel·la... Si creus i sopes ràpid,
t'explico el conte de nou, abans d'allitar-nos, et sembla? —pregunto
amb malícia.
Sé que, així, les bledes
desapareixeran del plat en un tres i no res. Rentar-se les dents i
posar-se el pijama serà bufar i fer ampolles. S'han aliat amb mi la
màgia ancestral de les golfes, la bruixa berrugosa i l'òliba més
sàvia que pugui imaginar...
1 comentari:
Parménides y la magia (o Sílabas indómitas)
—...Esa escalera llevaba hacia el desván —susurro y, como si le hubieran pulsado un resorte, el niño para el meneo y me presta atención. Por increíble que parezca, es la primera vez que lo hace después de haber exigido que le contara un cuento antes de cenar. Exigencia que ha ganado por KO técnico, con la táctica de repetir hasta la extenuación la breve frase imperativa, una fórmula tan sencilla como efectiva.
—Y ¿qué había?
—¿Dónde? —pregunto yo, como si andara despistada.
—Tía... —refunfuña Parménides, porque se da cuenta que me mofo de él—, ¡en el desván!
—Ya Te lo he dicho antes... Los juguetes y las anécdotas de aquellos niños. Porque así somos, que guardamos y guardamos y, tarde o temprano, hay un día en que encontramos la magia del tiempo pasado.
—¡Bufff! Tía, me aburro...
—Entonces, ¿no sigo con el cuento?
—Sí pero no. No hables tan raro y basta...
—Míralo, este chiquillo... —exclamo y sonrío a la vez.
—¡Vaaaa!
Ha llegado el momento que más me gusta. Cuando el pequeño Parménides se ha clavado en la silla y no se inmuta por nada del mundo. Sólo queda pendiente de la historia que le contaba a nadie porque, a pesar del nombre que, caprichosamente, le pusieron sus padres, es tan movido que parecen gemelos. Entonces lleno de elementos fantásticos y mágicos el relato que invento poco a poco, ralentizando su velocidad y bajando la voz cuando el muchacho nuevamente empieza a hacer más caso a la mosca, que revolotea por la sala.
—Dentro Del bosque, la lechuza descansó sobre una rama —anuncio sin avisar.
—¿Qué bosque?¿No estaban en casa, en el desván? -pregunta, extrañado y descolocado, Parménides.
—¡No, papanatas! Al abrir el libro, la lechuza ha alzado el vuelo y ha desaparecido a través del ventanuco del desván...
-Te lo acabas de inventar, que no me engañas... Que te escuchaba ... —replica con poco convencimiento.
Sabemos que no lo puede asegurar, y seguirá el hilo argumental como pueda, sin atreverse a pedirme que repita nada. Dentro de su cabeza, el revoltijo es abrumador, estoy convencida. Entre el desván y el bosque, en pleno conflicto si eran los chiquillos o la lechuza quien protagonizaba el cuento, sus ojos me observan y los pies, inmóviles al principio, empiezan a repicar en el suelo, con un ritmo aleatorio y anárquico. Es el momento de actuar una vez más...
—La bruja —proclamo, casi sin respirar, con un atropello de sílabas y con la máxima efusión— se desprende de la verruga y se convierte en la reina perdida que buscaba todo el país. Fin.
—¿Cómo?¿Ya? —se extraña Parménides, mientras juguetea con el ribete del mantel. No le ha gustado la historia, lo sé.
—¡Por supuesto! ¿Qué pensabas, que teníamos que eternizar el comienzo de la cena? Además, ya habrás tenido suficiente de esta bagatela... Si obedeces y cenas rápido, te explico el cuento de nuevo, antes de acostarnos, ¿te parece? —pregunto con malicia.
Sé que, así, las acelgas desaparecerán del plato en un santiamén. Lavarse los dientes y ponerse el pijama será pan comido. Se han aliado conmigo la magia ancestral del desván, la bruja verrugosa y la lechuza más sabia que pueda imaginar...
d.
Publica un comentari a l'entrada