El whisky ajudà a augmentar la nostra
eufòria. Els viatges a través del temps, segons la meva esposa, ja
eren una realitat. A la tarda, entre fulls gargotejats, m'havia
revelat la notícia d'haver enllestit la investigació. La seva
ajudant i ella somreien, satisfetes. No entenia aquell galimaties de
xifres i fórmules estranyes, però la proposta que jo fes la prova
pilot m'excità. Seria una peça clau en l'experiment i passaria als
annals de la història amb lletres d'or. La vanitat se m'enlairà tot
imaginant un canvi de rumb en la nostra vida. Sobretot en la meva.
No ho vaig esmentar, evidentment. Sols
un histriònic sí aparegué entre els meus llavis, entumits per
l'alcohol.
Dins de la càpsula, l'atmosfera era
claustrofòbica. Però deixar la ment en blanc m'ajudà a
suportar-la, mentre a l'exterior veia, a través del vidre minúscul,
les corredisses de les dues científiques. Llavors, arribà una
sobtada somnolència. En despertar, un pressentiment fúnebre
m'aclarí el perquè de les cares tristes de familiars i coneguts,
que passaven davant del vidre. No podia xisclar ni moure'm.
M'adono que ara sé traduir els
somriures còmplices, els fregaments accidentals, que atribuïa al
nerviosisme de la recerca, quan les palades de terra ressonen
rítmicament.
2 comentaris:
San google no traduce tan bien como tú...pero me vale, sigo leyéndote, me encantan tus relatos, un beso catalan saborío.
Te añoro...ni lo dudes...no pasa ni un sólo día en que no piense en tí
Publica un comentari a l'entrada