A Aroty Bas, supervivent de l'esfondrament de l'edifici Rana Plaza, a Bangla Desh
En
obrir els ulls, agraeix un cop més que la mare li hagi inculcat la
seriositat i la disciplina, i la destresa en les mans a l'hora de
tallar, cosir i, sobretot, desxifrar els jeroglífics laberíntics dels
patrons entre línies quasi imperceptibles, que semblen fàcils en veure
les peces de roba com volen entre les seves mans menudes. També li
agraeix haver lluitat per educar-la, junt amb els seus germans, en la
duresa i la rectitud perquè les bufetades de la vida no els
sorprenguessin, i així poder valorar el minso plat a taula, l'esforç de
la feina que produïa fruits, escassos estalvis.
Sent el dolor de suportar el pes del món damunt del peu i, com si no hagués desclòs les parpelles, la foscor al seu voltant. Ha de fer memòria per saber on es troba exactament. Però li apareix el rostre de la seva mare, amb un somriure trist sempre. Com si sentís la culpabilitat de no ser capaç de treure-la d'aquell forat. Set boques per alimentar no són fàcils de saciar, sense un home que ajudi ni conforti. Sempre l'ha consolada així, a la seva mare, la dona més forta i lluitadora del seu món.
Un any després, l'Aroty recorda l'esfondrament com si fos avui i, com cada nit, en què la visita el mateix malson, agraeix, entre llàgrimes, a la seva mare haver-la criada enmig d'aquest Infern real, que és cosir en la pobresa absoluta per a aquell món fictici, que sempre han anomenat Primer Món.
Sent el dolor de suportar el pes del món damunt del peu i, com si no hagués desclòs les parpelles, la foscor al seu voltant. Ha de fer memòria per saber on es troba exactament. Però li apareix el rostre de la seva mare, amb un somriure trist sempre. Com si sentís la culpabilitat de no ser capaç de treure-la d'aquell forat. Set boques per alimentar no són fàcils de saciar, sense un home que ajudi ni conforti. Sempre l'ha consolada així, a la seva mare, la dona més forta i lluitadora del seu món.
Un any després, l'Aroty recorda l'esfondrament com si fos avui i, com cada nit, en què la visita el mateix malson, agraeix, entre llàgrimes, a la seva mare haver-la criada enmig d'aquest Infern real, que és cosir en la pobresa absoluta per a aquell món fictici, que sempre han anomenat Primer Món.
1 comentari:
Miserias
A Aroty Bas, superviviente del derrumbe del edificio Rana Plaza, en Bangladesh
Al abrir los ojos, agradece una vez más que su madre le haya inculcado la seriedad y la disciplina, y la destreza en las manos a la hora de cortar, coser y, sobre todo, descifrar los jeroglíficos laberínticos de los patrones entre líneas casi imperceptibles, que parecen fáciles al ver las piezas de ropa cómo vuelan entre sus manos pequeñas. También le agradece haber luchado por educarla, junto con sus hermanos, en la dureza y la rectitud para que las bofetadas de la vida no les sorprendieran, y así poder valorar el exiguo plato en la mesa, el esfuerzo del trabajo que producía frutos, escasos ahorros.
Siente el dolor de soportar el peso del mundo encima del pie y, como si no hubiera abierto los párpados, la oscuridad a su alrededor. Debe hacer memoria para saber dónde se encuentra exactamente. Pero le aparece el rostro de su madre, con una sonrisa triste siempre. Como si sintiera la culpabilidad de no ser capaz de sacarla de ese agujero. Siete bocas para alimentar no son fáciles de saciar, sin un hombre que ayude ni conforte. Siempre la ha consolado así, a su madre, la mujer más fuerte y luchadora de su mundo .
Un año después, Aroty recuerda el derrumbe como si fuera hoy, y como cada noche, que la visita la misma pesadilla, agradece, entre lágrimas, a su madre haberla criado en medio de este Infierno real, que es coser en la pobreza absoluta para ese mundo ficticio, que siempre han llamado Primer Mundo.
d.
Publica un comentari a l'entrada