Sàlvia (o L'Arcàdia idíl·lica)(Melorepte240)

Com perdre's en un bocí de mar entrellaçat a la porcellana

Fràgil de viure en l'abisme del record del perfecte dilema

D'esdevenir humà i petri, passeig damunt de les aigües

Turbulentes del teu nom, i saber que, enmig de l'ofec, és oxigen.

Com regirar el reflex del mirall i trobar-t'hi, bella com un poema

Sempre imaginat, en l'àgrafa dèria de desitjar-te en la nit blana

On el gemec i el malson són un, l'asfíxia dels teus dits, farga

Per modelar-hi el ferro del llast que ha d'enfonsar-me a l'origen.

Com predir que, a l'alba, retornaràs tan efímera com necessària

Al meu seny, dement des del comiat, igual que el viatge a l'Arcàdia

Que vàrem crear amb els teus llavis i les meves mirades de vertigen.

Com reconèixer que visc en l'embalum fet d'ombra i lluminària

D'uns dies idíl·lics que no marxaran, i respirar aromes de sàlvia

Mentre et xiuxiuejo els versos escrits en el cor, l'enyorança amarga.