deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

26/11/08

He despertat enmig del caos... (RPV62)

[proposat per Bruixot]

...I he sentit com en la penombra una urpa em modelava.
Glacial, gèlida, com si de la mort es tractés.
Com si la vida hagués de venir mitjançant
El seu contacte llefiscós i amorf i putrecfacte.

He sentit por, ganes de córrer, llàgrimes retingudes
On el crepuscle és sang pròpia, callada
I el crit s'ofega en en fons de la gola, orfe de tot,
Oblidat per no haver esdevingut so aterrit.

Però hi ha un fil que em lliga a l'urpa, la que amb calma
Perfila i solca, grava i poleix pacientment el meu cos
I la meva ànima abans de devorar-me...

Amistat

[a Ferran d'Armengol i Galceran-darkman]



Potser no hi haurà nits per envoltar
Tota la foscor de l'ànima humana,
Però t'ofereixo una mà amiga i sense fel,
Una mà que és d'agrair trobar quan la nit
És només rancúnia i dol i solitud i embull.

Potser el silenci de vegades cura ferides,
Ferran, potser només és bàlsam contra el tràfec
I la bogeria de voler més temps i més tendresa.
I sóc aquí, com qui espera en la penombra,
Per si la ferida s'obre i cal guarir-la, sens falta.

Desiderata (Melorepte40)

[proposat per casperdut]

Go placidly amid the noise and the haste,
and remember what peace there may be in silence.

Anònim [Drets d'autor: Max Ehrmann (1927)]


Despertes en mi el desig per veure't,
De devorar-te lentament cada racó del cos,
Amb la gana de qui no ha tastat un mos
Durant anys i no sap quin gust té la carn.

Somni de la primavera, pits de mare alletadora,
Has esdevingut necessitat i desig, passió
Per sentir aquesta pell nua que m'ofereixes
Mentre en la distància espero en silenci.

Despertes en mi la set i la petició insaciable
Dels raigs de sol que destil·les en cada porus
Perquè sóc cec que palpa cada objecte
Estrany que troba en el camí cap als teus llavis.

I et vull nua i present, com la fruita madura
Que s’obre atapeïda de dolça polpa odorant,
Com el frec de l’aigua que sap com xopar-te
Sencera per fer-te més delitosa de carícies.

Despertes en mi la febre de comptar-te les pigues...

Bona nit (o Coneixença)

...I sabràs que les hores
Retornen al lloc on van néixer,
I recolliràs cada fruit
Espars enmig del camí
Recorregut un cop més,
I sabré que ets nit
I lluna, pàl·lida dona
Que sap com estimar,
I sabré que no sóc
Digne per a rebre
La carícia que guardes
Entre els solcs de les mans...

Executiu (Repte Clàssic CCCLVII)

Clica de nou damunt de la diminuta imatge, que s’amplia fins a omplir la pantalla. En veure-la, només vestida amb una samarreta força transparent blanca i unes calcetes també blanques, sent una pressió a l’entrecuix. Es veu obligat a descordar-se el botó del pantaló i a abaixar-se la cremallera. El que més l’excita, però, és la seva cara d’innocència, de nena encara en la pubertat, amb el contorn dels mugrons dibuixats sota la tela de la samarreta. Els pits són minúsculs però mai no ha sentit res pel tamany de les dones adultes. Amb el botó dret del ratolí guarda la imatge al seu disc dur, on ja hi amuntega milers de fotografies. Totes elles de nenes de tots tipus, vestides, seminues o nues del tot. Qualsevol posició és vàlida mentre siguin visibles els seus ulls. Això l’ajuda a començar la feina una vegada més, a autocomplaure’s.

Mira la imatge, una vegada i una altra. Malgirbat i encara sense afaitar, il•luminat tènuement pel resplendor desprès per la pantalla de l’ordinador, sembla que aquella mirada tendra l’hagi abduït cap a un món de vicis ocults, de confessions impossibles... Un món interior que només ell sap que existeix i l’oculta. A tothom que coneix, fins i tot a la seva mare, una anciana que segurament patiria un atac de cor si sabés que el seu fill està atrapat en una xarxa de pedofília.

Nerviosament, en escoltar la mare que el crida per esmorzar, tanca sense memoritzar la pàgina web on ha trobat aquelles darreres imatges i apaga l’equip. Però no li preocupa: abans d’esborrar l’historial, recuperarà la darrera adreça consultada. Cal enllestir-se perquè no es notin les seves aficions nocturnes dins d’aquella habitació tènue com ell mateix. En un tres i no res, s’afaita, es passa el desodorant per les aixelles, una mica de colònia per dissimular la pudor de suor i es vesteix, sense pentinar-se perquè duu el cabell quasi al zero. Pantalons de pinça, camisa blava llisa, corbata i americana a joc amb els pantalons.

Treu la balda de la porta del seu dormitori i surt cap al passadís, en direcció a la cuina, on la mare l’espera amb un cafè acabat de preparar i unes torrades amb formatge tendre. Només pren el cafè. Avui la gana no li ha arribat, malgrat la nit d’insomni a la recerca d’imatges. La mare ja no diu res, és pacient amb ell perquè és l’única persona que l’acompanya després de la mort del seu marit. La resta de fills s’ha emancipat i cadascun d’ells l’ha oblidada lentament.

Fa un petó als llavis d’ell i li allarga la cartera de pell de color ocre. I, com de costum, li revisa el nus de la corbata un pèl massa fluix. Ja no li estranya que hagi de treballar fins i tot els diumenges. En temps de crisi cal prémer-se el cinturó, fins i tot els alts càrrecs. Ella resta a la cuina mentre el sent acomiadant-se d’ella tot sortint cap al rebedor. Ja no el veu, però escolta com remena les claus i busca les seves. El que mai no veu és que, mentre fa veure que tria el clauer corresponent, obre el primer calaix del moble del rebedor i n’extreu del fons un plec de fulletons i els amaga dins de la cartera de pell. Només un ull extremadament ràpid podria entreveure-hi els títols dels fulletons. La Atalaya i ¡Despertad!. Els amaga perquè sap que ofendria la memòria del seu pare, aferrissat detractor d’aquesta secta anomenada Testimonis de Jehovà, igual que amaga l’afició per la pedofília al seu cercle d’amics sectaris, que el creuen un reputat directiu d’una empresa en plena expansió.

Un cop més, amb aquest pes dins de la consciència, travessa la llinda que el separa del món exterior, en direcció al Saló, aparentment immaculat.

22/11/08

MADAGASCAR (Un pacte cal respectar-lo. Sempre)[Repte Clàssic CCCLIX]

Divendres, 19 de desembre de 1986

Ja fa dues setmanes que vam aterrar a l’aeroport d’Ambalabe, a 150 quilòmetres de la nostra destinació final, el poblat d’Ambingivato. He agafat el relleu de la mare en la tasca humanitària centrada en l’Àfrica del Sud i intento seguir les seves passes el millor possible.

Als ulls de la gent, només sóc una blanca més –ho sé-, perduda enmig de l’altiplà de Madagascar sense nocions de la llengua malgaix i amb escasses de francès. El llogarret és tan allunyat de la capital del país que no semblaria estrany si ens asseguren que ningú del Govern no té constància de les necessitats dels seus habitants. Ni tan sols de l’arribada d’ajuda humanitària. Però als ulls de Mbaviri sóc la seva salvació, una de les persones que ajuda els seus familiars i amics a seguir la vida després de les pluges torrencials, les que omplen els pous d’aigua i estenen any rere any sense falta el godrampotaka pertot arreu, aquest llot que tant costa de fer desaparèixer dels camps i dels camins. Entre ell i jo, la confidència ha crescut en aquestes dues setmanes i una simple mirada transmet a l’altra persona allò que la preocupa o allò que sent. Com si ens coneguéssim de tota la vida (...)

Dissabte, 7 de febrer de 1986

Hem acabat la nostra feina al poblat i cal tornar cap a Europa. Satisfeta per la tasca realitzada però decebuda perquè Mbaviri m’ha esquivat des que li vaig obrir el cor i li vaig confessar en un francès maldestre els sentiments que m’havia despertat mica en mica. Fins i tot, a l’hora del comiat m’ha refusat els dos petons a les galtes, només una freda encaixada de mans i prou... Com puc deixar l’illa sabent que l’home que estimo hi resta? (...)



Han transcorregut onze anys des que vaig escriure-ho i em trasbalso encara. Rellegeixo el diari del meu primer viatge a Madagascar, i el record d’aquell home que no vaig aconseguir mai em retorna amb més força. Malgrat totes les voltes que ha donat la meva vida, m’agrada imaginar què hauria passat si en Mbaviri m’hagués correspost. Seria una desgraciada? Hauria perdut la meva joventut en un continent estrany? No ho sabré mai. L’únic que sé és que ara, amb trenta-set anys em sento desemparada, havent fracassat en el meu matrimoni, amb la pèrdua de la mare tan recent que el simple esment del seu nom em torna el plor. I l’única alegria m’arriba dels ulls de l’Arnau, el fruit dels set anys abocats en un matrimoni que trontollava des del començament. I tot per la passió que sentia per Madagascar. La mateixa que encara sento.

En Miquel, el meu marit fins fa escasses setmanes, sempre havia cregut que hi havia alguna cosa que m’estirava més que l’ajuda humanitària cap a l’illa. I el naixement de l’Arnau va ser el començament del final de la nostra unió. El fet que nasqués tan bru de pell, amb aquella mirada tan penetrant i aquell cabell rinxolat fins a l’extrem... Segons ell, eren factors prou evidents per demostrar la meva infidelitat. Segons jo, que em guiava més pels meus comptes, l’Arnau havia estat concebut abans de l’inamobible viatge anual cap a Madagascar. De res no em va servir deixar en secret el sentiments vers en Mbaviri: qui hauria cregut que entre ell i jo només havia nascut una amistat respectuosa sense res més? Després de veure l’Arnau, ningú.

Mentre guardo el diari entre la capsa dels meus records africans, trobo un paper estranyament nou. Reconec la lletra: la de la mare. Sembla una carta, però no recordo haver-la vista abans ni haver-la-hi guardada jo. Ni tan sols haver-la rebuda per correu. Llegeixo:

Estimada Maria,

No sé quan llegiràs això. Només sé que ja seré morta i que, quan ho facis, entendràs certes coses de la teva vida.

Recordes que et parlava de la situació caòtica de Madagascar entre el 1958 i el 1960? Recordes que també et vaig explicar que l’exèrcit francès ens havia assetjat durant mesos? Tot no era cert. Només la situació del país. Res de setges ni de perill contra la integritat física. Vaig enamorar-me de l’home més meravellós que havia conegut mai. De tal manera que em va fer oblidar que tenia família fora de l’illa, que m’esperava i patia per mi. Però Marc era superior a tot allò mundà que no em destacava de les altres persones. Per això vam fer un pacte de silenci: desaparèixer mentre la situació del país no s’aclarís, i gaudir, tenir cura l’un de l’altre, viure. Ja ho sé, era una bogeria però estàvem plens d’il•lusió i d’amor.

I em diràs per quin motiu t’explico això: ben fàcil, perquè sempre m’has cregut distant. És cert, distant perquè l’encanteri malgaix travessa fronteres. Però també distant per no poder desvelar-te el secret entre Marc i jo: el de no parlar mai del fill que vam engendrar durant la nostra desaparició, de qui vaig haver de desprendre’m per tornar al Primer Món, ple de dèficits vitals, lluny de l’amor veritable. Ni que tornava a Europa embarassada de Marc novament. Aquest secret ens acompanyaria fins a la mort, això vam pactar. Jo he complert la meva part, Marc també va fer-ho amb la seva.

Te’l lliuro perquè entenguis el meu comportament i la meva negativa, perquè no caiguessis en el parany on va caure la teva mare i haver de renunciar a coses importants, perquè creguessis que eres feliç coneixent només allò que tenies.

Només em resta demanar-te perdó per haver-te ocultat l’existència d’un fill meu i de teu pare legítim. Ja saps el nom d’ell, eminentment francès, degut a la colonització. Però, com a aferrissat defensor del poble malgaix, el teu pare va triar un nom autòcton de l’illa per al nostre fill: Mbaviri. Pocs n’hi haurà a l’illa, si algun dia vols...



Les lletres esdevenen papallones que fugen del paper i se m’enduen mentre perdo el coneixement...

* * *

20/11/08

Fuig

(Tot escoltant Yolanda, de Pablo Milanés)

On siguis hi haurà música,
On puguis renéixer i sàpigues
Que els noms de la vida duen
El teu nom de flor oberta al sol.

I recordaré l'aire en l'agònica
Asfíxia del no-res que és ànsia
Per descobrir les portes dels besos
En boques alienes al present.

Escapa, amor, de les meves dèries,
Fuig mentre puguis retrobar-te
On l'oxigen és part teva vital.

Fuig i enyora'm, torna a la pau
Dels teus ulls que miren amb calma
Tot allò que t'envolta; allibera't, ànima.

8/10/08

Retalls d'una angoixa latent (manuscrit guixat a la paret del gratacels més pròxim al malson)(Melorepte34)

[proposat per qwark]



I
...m'il·lumina la llum
immensa la llangor
i la lletania per lliscar
entre llots
lànguids i llessamins
llefiscosos
on la vetlla sotja
amb ulls inerts,
llacs callats...


II
...vent que ve
amb banals vivències,
ven la vanitat
i la vitalitat
on la vida és vívida
vesta bífida i beu
la veu verge
de la valquíria feta
visió i espectre vil...


III
...pupil·la i palpebra
palpable, impassibles
i perpètues per sempre,
palpita el cor més perdut
pertot arreu i plora i prem
el pit amb persistència
fins que la presència
és perenne primícia
de la mirada...


IV
...tètrica tenebra
que a tentines s'atansa,
tremolor del terratrèmol
interminable, tinc
l'aturada del temor
i trona i insisteix
i teixeix tot el temps
en la trama
de la prepotència


V
...cor que corca l'escorça
i la còrpora, càncer
que escorcolla l'inconegut,
i el caos captiva el capvespre
del rusc convertit en carceller
del coure candent al caire
creixent, cúspide de l'abisme
condemnat a conservar el crit i el clam
de qui vol contemplar el seu fons...


VI
...fonedís fins on la forma
es deforma i s'afina, l'afecte sense futur
falseja la fal·làcia fidel
a fingir sempre, enfiladissa
afiançada a la fatalitat
de la fluïdesa famolenca quan la fi
perfora la fe i la fa feble i febre, esfilagarsat
dèficit de l'efecte ja finit i finat,
difunt fervent per defraudar l'amor...


VII
...dilema dins la densitat del dolor,
durant la diversitat de la dida que abdica
en la dèria del deler deixat
a l'indefugible desig de dividir
la dolcesa del temps apacible
en desenes de vespers de devoció pel dol
difícils d'oblidar, i els dolls de llet
en degotís abandonen la darrera delícia
del nadó ja adult i espectador expectant...


VIII
...i el cel és zel i insignificant,
si s'enlaira la solitud ensinistrada del suïcidi
que observa amb insistència
la sang sigil·losa de la serp
sensible al sol i a l'essència de servir
per surar en sequel·les lacustres
enmig del silenci, iris verd esperança
desesperat, que s'endinsa i s'enfonsa
al sempitern secret per ser ombra...


IX
...mira'm i mina'm i amara'm,
mirada mansa de la mar
que m'emmiralla la memòria
on l'amnèsia és miríada de miracles,
medusa de mediocres mides que muda
les mimoses en magentes
quan són microscòpics magmes
alimentats per la monotonia i el malabarisme
de mirar la llum que m'il·lumina...


La versió original del poema

7/10/08

Melodia que balla (Melorepte33)

[proposat per llampec]

No tot és ball en la vida de l’espectre
Però calla i torna a ballar i ho intenta
I si mor la mort mentre esdevé gebre
L’aigua plorada per les llàgrimes tristes
Només caldrà fer-ne mortalla amb el so
Del fregadís del voltor despullat pel temps.
Queixa't! Parla! Digues!
Balla fins que les plantes dels peus siguin desgast.


El ball de les hores, les hores viscudes,
Viscudes per la carn, la carn que només pensa,
Pensa en ballar fins al darrer moment el ball.


L'amor és una peça de bijuteria que corromp
L'anhel per la bellesa i pel taüt, el dolor
Que s'escampa indefinidament pertot,
I dorm on la llinda del futur comença a delimitar
Els paràmetres de la follia i del desconsol,
De l'aigua pútrida enmig del groc del toll.
Plora! Calla! Transmet!
Balla fins que la nit t'escorxi l'ànima i l'esbatani.


No tot és ball, melodia cansada de sonar,
Ni l'aire s'embala fins a l'horitzó del caos
Encara que s'endinsi i aprengui els mots
Callats de la hipocresia quan diu els noms
Del glacial acabat de néixer en el cor dels amants,
Giragonses fetes moviments rectilinis cap a tu.
Resa! Pressent! Esquiva!
I el moviment és muntanya, la immobilitat extrema.


I somnies en pètals candents i en felins breus
Per prendre'ls l'aroma i les urpes, i enamorar
Tu, només tu, tots els cors que bateguin
I esquinçar-los com han gosat fer amb el teu,
I saps que la verdor només s'aconsegueix
Amb la barreja i el silenci, amb l'espera.
Tingues! Flaira! Queixa’t!
I el rèptil sortirà del seu cau per besar-te.


L'amor és amor. I falseja totes les avingudes
Plenes de gom a gom d’espectres, concorregudes
Per devoradors de somnis i de lliris exhausts.
I mors mentre sona i ressona
La melodia capaç de morir
Per tot allò que és vida
I, envoltada per falsos dies,
Riu i plora i sap que la llàgrima
Es gelarà en la seva parpella mentre balla...

29/9/08

SI ELLA EM DIGUÉS ET FARÉ MAL...

...Sembraria el meu cor amb espines esmolades,
Amb cruesa malgastada en la tendresa del no-res,

Apagaria les fogueres enceses per la passió acabada
On el sol regenera la carn i la fa acer esquàlid,

Abocaria els dolls del silenci damunt de les ferides
Obertes per l'espera i seria, de nou, plor, dol, reu inabastable.

28/9/08

Tatuatges i turments

[proposat per Colometa]

Tatuatges de tu en la pell embriagada
Amb la destil·lació de mots que neixen en estimar-te,
Marques perennes per sentir-se viu
I nedo mar endins quan et retrobo. Però somnio.

Turment tintat de tu, tentines que apropen poc a poc
El teu tendre llagut de promeses per al demà,
Esperança d'atansar-me a la balustrada
Del teu pit en vernal calma. I no hi ets.

Dolls de tu dins la gola,
I els bec amb set que no se sap saciar mai,
Amb la tremolor de qui tem el comiat
De la vida viscuda i m'omplo de tota tu
De nou quan calles i moc la quietud
De l'ànima sense esforç, sabent que cada moviment
Serà més pròxim als teus somnis.

Tardor freda sense tu, i el vent
Porta la teva aroma fins a mi
I la pell es crema amb el sol de l'espera.
Però no s'enduu la carn tatuada,
El cor turmentat, la boca sadollada de tu
Perquè la promesa callada d'estimar-te,
Malgrat la distància perdura, avui més que mai.

Avui que vull records de tu per inundar-me de tendresa.

Dolça Papallona

Com vols que dormi
Si només escoltar-te
Encloto els meus somnis
En l'obaga de la teva veu
Directa a la teva gola
Per desvetllar-me
I deixar-me conquerir
Lentament pels teus ulls
De Dolça Papallona?

Dorms, Primavera

dorms
i tot el món
agombola
els teus ulls
dona àngel
setge de mi
i sóc llavi
pels teus
besos pels
somnis teus
i estrat que
vol barrejar-se
entre els teus
porus adormits
gebre i escalfor
ensems per si
he d'esdevenir naixença
un cop més i m'invites
i m'inventes mentre dorms

1/7/08

Devessall de vassall

Perquè sóc presa de les teves mans, no lluito:
És plaent sentir com les teves dents em maseguen
Amb lentitud la carn, i s'hi marquen com tatuatges del desig.

Però, quan l'absència em barra la teva nuesa,
Reclamo i m'ajudo de la memòria
Per a reconstruir-la, trencaclosques que trenca cors:

Gaudeixo de la llibertat que m'ofereix la gàbia dels teus ulls.

Digues-me Presència [Retindré gaudis generosos](Melorepte 18)

[proposat per Dolça Parvati]

El meu cor d’atzavara travessa l’atzar
Del jardí del teu cos de magnòlia nocturna.
I s’enfila i s’arrapa, com l’heura,
A les fibres minúscules de la teva carn fèrtil,
Als teus llavis de sínia frondosa i refrescant.

Cada batec duu el nom de fulla del teu esguard,
Ametller en flor, odorant i fet per als somnis,
Pluja per a esclatar de nou el verger
Del bes desesperat, de l’abraçada feta aliança i empelt,
Adob de la devoció i de la joia.

Inunda’m amb la saliva, que el paladar gaudeixi dels matisos
De les diverses maneres de devorar el fruit que recol·lecto
Del teu ventre d’aliment primordial;
Endins de l’hivernacle, construït expressament
Per al teu esperit d’orquídia, guardo la llavor
De saber-te sembradora de la meva pell,
Alfàbrega que embolcalla l’aire amb la seva flaire única.
I la tenacitat i el repòs i l’enigma que amaga
Tots els secrets que no puc cridar als quatre vents...

L'entrepà (Repte Clàssic CCCXXXIV)

Mai no he sabut controlar l’estómac i he deixat que em seduís el menjar. Potser fruit de l’atzar o del meu mal cap, aquell entrepà de botifarra de pagès que em van oferir va fer que perdés el nord i oblidés la meva vida de quatre cartrons pudents en un racó amagat darrere de l’església del poble. La flaire de l’entrepà, el panorama no gaire bo i la fam dia sí dia també, van fer que botés dins de la furgoneta d’aquell homenàs sense dubtar-ho ni un segon. Aquella semblava una segona oportunitat en la meva vida, que no creia escrita enlloc del meu destí (hi ha homes que pensen que tot ja està decidit), però que cegament seguia.

La furgoneta es va aturar després de molts quilòmetres de conducció per carreteres poc transitades i incòmodes pels sotracs continuats. L’asfalt brillava per la seva absència. Tot de muntanyes formaven el paisatge al meu voltant. La petitesa que sentia a la gran ciutat no era res comparada amb la que sentia davant d’aquells cims rocosos, jo que mai no m’havia allunyat de la mar fins llavors... Imagineu com n’estava, d’impressionat, que les ganes d’orinar no em van permetre cercar un arbre i m’ho vaig fer sobre. Allà, un nou grup d’individus esclafí a riure en veure’m.

Però la placidesa va acabar en el precís instant que vaig descendir de la furgoneta. Un cop de gaiato va doblegar-me l’espinada i el segon impacte va emmudir-me les queixes del primer. A crits van assenyalar-me la barraca de pedra seca, a garrotades m’hi van dirigir mentre sentia els bels d’ovelles espantades que provenien del seu interior. Cada cop veia que aquell grup maltractava premeditadament els animals. Les ovelles feien pena embotides dins de la xardor d’aquella barraca minúscula, ferides per totes bandes, mossegant-se entre elles amb ràbia. I a mi em tocava treure-les amb el perill de ser atropellat per milers de potes descontrolades d’aquelles bèsties esporuguides i dur-les a l’escorxador d’una gran ciutat. Era l’únic que sabia, res de noms.

Aquest va ser el meu primer contacte amb els pastors. Des d’aquell dia, cada viatge que fem a la gran ciutat és un repte per aconseguir una nova oportunitat d’escapar d’aquells ogres que em tenen descuidat i mal alimentat, de trobar una velleta que m’aculli. Però potser hauria d’haver nascut pequinès minúscul i amb pedigrí en lloc de petaner grossot i sense valor...

Una nit més (Repte Clàssic CCCXXXIII)

La Rossana torna una nit més al seu racó assignat. La tempesta ha minvat però encara queda un lleu plugim, que deixa perles d’aigua als seus llavis plens de carmí, i els bassals que el clavegueram no acaba d’engolir. Ha perdut el compte de les nits que ofereix el seu cos. Des que ha arribat a Espanya no sap què és gaudir d’un dia lliure. Cal que treballi sense descans per pagar el passatge de Rio de Janeiro a Barcelona i la documentació, que li ha estat presa pels seus propis compatriotes brasilers com a garantia de tenir els seus serveis.

Vesteix una faldilla breu, que escassament li tapa el sexe, la mateixa faldilla que va haver d’estripar la primera nit perquè no mostrava prou bé la mercaderia. I una caçadora de pell. Res més sota. Duu sempre el mateix perfum barat que agrada als clients per la seva flaire dolça i vulgar, que converteix el devot en profà, l’executiu en proletari. Recolzada a la paret, només es mou quan apareixen els llums d’un automòbil. Una nova resplendor fa que s’apropi a la calçada, sense abandonar la vorera, per ser visible al possible client.

L’Ismael beu cervesa i crida quan ha empassat el glop. Al seient de darrere, perquè encara no té la majoria d’edat per a conduir un cotxe, té la llibertat d’embogir sense límits fins al punt que la música eixordadora queda mitigada pels insults que surten de la seva gola. Insulta els vianants anònims i els indigents arraulits en portals o bancs públics. Però el clímax de l’adolescent és al carrer de les meuques, com la seva colla anomena aquella avinguda.

El conductor accelera en veure aparèixer una mulata amb caçadora de pell i faldilla breu. A l’alçada del fanal que la il·lumina, el bassal format és enorme. La velocitat del vehicle aixeca una gran quantitat d’aigua, que esquitxa completament la Rossana.

-Puta! –se sent mentre desapareix el cotxe avinguda avall. Així l’Ismael escup l’odi cap a la seva mare, que es prostituïa per sobreviure a la misèria. Però la colla no en sap res, d’aquesta història.

L'últim sopar (Repte Clàssic CCCXXXII)

-Mateu, cap a on vas? –em pregunta amb la seva veu dolça Jesús, amb evidents símptomes d’embriaguesa. –Resta amb mi una estona més, que ja saps que per a mi ets un germà. Segueix omplint els pergamins i tothom coneixerà el meu missatge.
-Només un momentet... –dic i m’alço
-Ja tens un altre pastor? És això?
-No, Mestre, cal que vagi a l’urinari. Massa vi ha de sortir per alguna banda...
-Té, apropa’t, beu d’aquesta copa, que és la meva sang.
-Perdoni, Mestre, però...
-És la sang de l’aliança, la refusaràs?

Bufo i demano disculpes de nou. Si bec més, el meu cap rebrà una plantofada de campionat que em farà rodolar pel terra, i la bufeta és a punt d’explotar. In extremis, faig veure que esquivo un dels servents més atractius i joves de la casa, a qui demano on queda el servei. Sols per dissimular la meva borratxera i els meus gustos sexuals, tot s’ha de dir...

-Al fons a la dreta, per variar –contesta amb desgana el noi, que ja ha hagut de respondre’m la mateixa pregunta tres vegades.

L’olor d’orina i de vòmits es va fent més penetrant i he d’anar amb compte de no relliscar amb aquells regalets i caure de nassos per convertir-me en la riota dels altres. Allà dins, hi trobo el més enigmàtic dels deixebles del Mestre en plena feina. Orina amb abundància i puc apreciar el seu penis. Amb el membre semierecte, a causa del vi i de veure aquella arma, aquella esquena i aquell culet perfectes, m’atreveixo a parlar, encara que amb la boca pastosa i amb dificultat:

-Això de l’alcohol em desperta el desig. Tu que ets tan mascle però mai se t’ha conegut dona, t’animaries a fer-me una fel·lació d’amagat?
-A més d’homosexual, ets un hortera? Què és això de fel·lació? Parla com els homes!
-Una mamada, Judes. I t’ofereixo tretze monedes d’argent –dic després de regirar la bossa de cuir amagada sota la túnica-. És un bon tracte, oi?
-Tretze monedes d’argent per una mamada? Ets boig! Els romans me n’ofereixen trenta. I només per un petó!

El Nobel que mai no va existir (Repte Clàssic CCCXXXI))

Corre el desembre de 1935. Dia fred i grisós a Estocolm. Dues figures vestides completament de negre passegen pels carrers de la capital sueca. Un home prim, amb posats tímids i sense aixecar gaire els peus en caminar, com si els clavés a les llambordes. Al seu costat, una dona amb cara trista i mirada innocent, que s'agafa al braç del noi. És la seva germana Ottla, nou anys més jove que ell.

En girar cap a la dreta, un lleu sol il·lumina la cara demacrada de l’home, que acota els ulls. La tuberculosi ha estat cruel amb ell i les seves seqüel·les són evidents, però no ha pogut vèncer-lo. Malgrat tot, li ha quedat un cos esquàlid i la pal·lidesa sempiterna a la pell, com si li hagués de recordar amb quanta proximitat han estat els murs del cementiri. Prem amb força el braç de la dona, el carrer Hötorget és a prop si la memòria no falla.

Cap dels dos coneix la ciutat. Tot just acaben d’arribar amb vaixell. Els dos passatges han estat pagats gràcies a l’ajuda econòmica dels amics, que han recollit una suma suficient perquè l’home pugui rebre el reconeixement universal que es mereix. És la primera vegada que surt de Txecoslovàquia després de la mort dels seus pares. I el viatge més llarg que fa des que va abandonar el sanatori de Viena.

Demana a Ottla d’afluixar el ritme. Respira amb dificultat i en cada esbufec deixa escapar un lleu gemec dels pulmons. Massa quilòmetres sense descans, en ple hivern, amb roba poc abrigada degut a l'extrema pobresa que pateix des del començament de la malaltia. Darrerament la poca activitat literària quasi no aporta ingressos fixos. I Dora, la seva esposa, tampoc pot treballar pels dos. Sort que Max Brod l’ha anat aconsellant en l’edició dels seus llibres i ha insistit fins a l’extenuació per a que Franz tingui un renom fora del seu país natal. Escriure en alemany li ha obert més portes que haver-ho fet en la seva llengua materna, el txec.

Giren de nou, aquest cop cap a l’esquerra. Una placa anuncia Hötorget, on hi ha ubicat el Konserthuset. La façana s’alça majestuosa davant d’ells. Franz s’atura extasiat i obre la boca. Aquest cop no hi ha ofec:

-Ottla, avui la literatura txeca serà coneguda una mica més arreu del món. Avui Franz Kafka rebrà el premi Nobel en aquest edifici.

Avaluació contínua (Repte Clàssic CCCXXX)

En Rodolf entra a corre-cuita al bar del costat de l’institut. El terrabastall i l’escampada de papers anuncien l’arribada un xic accidentada del setciències malastruc de Batxillerat. Riures i mirades furtives quan se li apropa en Nicolau, un dels companys, per ajudar-lo a recollir fulls i llibres.

-Estic nerviós
-Apa, no diguis bajanades, Rodolf, que amb els ulls tancats pots fer l’examen. Si ho dius una altra vegada, t’engego a pastar fang...
-I si em quedo en blanc?
-Tu? Abans s’hi quedarà el professor!
-No m’atabalis, que t’ho dic seriosament.
-Pep, prepara’m un cigaló de whisky per a aquest papallona-demana al cambrer mentre assenyala en Rodolf.

Baixet, amb ulleres de pasta negres, i vestit amb la moda més macarrònica que es pugui trobar, el cervell de l’institut es pren d’un sol glop aquell cafè batejat, gens acostumat a la beguda.
-Quin és el símbol de l’antimoni? I el seu pes específic? Quantes valències calen...si barregem un àcid i una base...et trobes bé, Rodolf?-la veu d’en Nicolau es dissipa, es barreja amb les converses del voltant.
-Disculpa’m un moment, estic marejat-el talla en Rodolf, i es dirigeix cap al bany.

El cap va pel seu compte, li rodola, necessita aigua fresca. Es mulla la cara, el clatell i s’asseu a la tassa del vàter. Tira el cos enrere, fins que l’esquena sent la fredor de les rajoles i gaudeix de la tranquil·litat i del silenci de l’excusat. No hi ha exàmens ni alumnes en aquella habitacioneta. Tanca els ulls...

* * *


-Que hi ha algú? -piquen la porta amb força.
-Un minut!-desperta en Rodolf mig desorientat.
En obrir la porta, en Pep, el cambrer el mira estranyat: -I tu, no havies de ser fent l’examen final? Ja fa mitja hora que tothom ha marxat...-No fotis! Si és avaluació contínua...