deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/11/08

MADAGASCAR (Un pacte cal respectar-lo. Sempre)[Repte Clàssic CCCLIX]

Divendres, 19 de desembre de 1986

Ja fa dues setmanes que vam aterrar a l’aeroport d’Ambalabe, a 150 quilòmetres de la nostra destinació final, el poblat d’Ambingivato. He agafat el relleu de la mare en la tasca humanitària centrada en l’Àfrica del Sud i intento seguir les seves passes el millor possible.

Als ulls de la gent, només sóc una blanca més –ho sé-, perduda enmig de l’altiplà de Madagascar sense nocions de la llengua malgaix i amb escasses de francès. El llogarret és tan allunyat de la capital del país que no semblaria estrany si ens asseguren que ningú del Govern no té constància de les necessitats dels seus habitants. Ni tan sols de l’arribada d’ajuda humanitària. Però als ulls de Mbaviri sóc la seva salvació, una de les persones que ajuda els seus familiars i amics a seguir la vida després de les pluges torrencials, les que omplen els pous d’aigua i estenen any rere any sense falta el godrampotaka pertot arreu, aquest llot que tant costa de fer desaparèixer dels camps i dels camins. Entre ell i jo, la confidència ha crescut en aquestes dues setmanes i una simple mirada transmet a l’altra persona allò que la preocupa o allò que sent. Com si ens coneguéssim de tota la vida (...)

Dissabte, 7 de febrer de 1986

Hem acabat la nostra feina al poblat i cal tornar cap a Europa. Satisfeta per la tasca realitzada però decebuda perquè Mbaviri m’ha esquivat des que li vaig obrir el cor i li vaig confessar en un francès maldestre els sentiments que m’havia despertat mica en mica. Fins i tot, a l’hora del comiat m’ha refusat els dos petons a les galtes, només una freda encaixada de mans i prou... Com puc deixar l’illa sabent que l’home que estimo hi resta? (...)



Han transcorregut onze anys des que vaig escriure-ho i em trasbalso encara. Rellegeixo el diari del meu primer viatge a Madagascar, i el record d’aquell home que no vaig aconseguir mai em retorna amb més força. Malgrat totes les voltes que ha donat la meva vida, m’agrada imaginar què hauria passat si en Mbaviri m’hagués correspost. Seria una desgraciada? Hauria perdut la meva joventut en un continent estrany? No ho sabré mai. L’únic que sé és que ara, amb trenta-set anys em sento desemparada, havent fracassat en el meu matrimoni, amb la pèrdua de la mare tan recent que el simple esment del seu nom em torna el plor. I l’única alegria m’arriba dels ulls de l’Arnau, el fruit dels set anys abocats en un matrimoni que trontollava des del començament. I tot per la passió que sentia per Madagascar. La mateixa que encara sento.

En Miquel, el meu marit fins fa escasses setmanes, sempre havia cregut que hi havia alguna cosa que m’estirava més que l’ajuda humanitària cap a l’illa. I el naixement de l’Arnau va ser el començament del final de la nostra unió. El fet que nasqués tan bru de pell, amb aquella mirada tan penetrant i aquell cabell rinxolat fins a l’extrem... Segons ell, eren factors prou evidents per demostrar la meva infidelitat. Segons jo, que em guiava més pels meus comptes, l’Arnau havia estat concebut abans de l’inamobible viatge anual cap a Madagascar. De res no em va servir deixar en secret el sentiments vers en Mbaviri: qui hauria cregut que entre ell i jo només havia nascut una amistat respectuosa sense res més? Després de veure l’Arnau, ningú.

Mentre guardo el diari entre la capsa dels meus records africans, trobo un paper estranyament nou. Reconec la lletra: la de la mare. Sembla una carta, però no recordo haver-la vista abans ni haver-la-hi guardada jo. Ni tan sols haver-la rebuda per correu. Llegeixo:

Estimada Maria,

No sé quan llegiràs això. Només sé que ja seré morta i que, quan ho facis, entendràs certes coses de la teva vida.

Recordes que et parlava de la situació caòtica de Madagascar entre el 1958 i el 1960? Recordes que també et vaig explicar que l’exèrcit francès ens havia assetjat durant mesos? Tot no era cert. Només la situació del país. Res de setges ni de perill contra la integritat física. Vaig enamorar-me de l’home més meravellós que havia conegut mai. De tal manera que em va fer oblidar que tenia família fora de l’illa, que m’esperava i patia per mi. Però Marc era superior a tot allò mundà que no em destacava de les altres persones. Per això vam fer un pacte de silenci: desaparèixer mentre la situació del país no s’aclarís, i gaudir, tenir cura l’un de l’altre, viure. Ja ho sé, era una bogeria però estàvem plens d’il•lusió i d’amor.

I em diràs per quin motiu t’explico això: ben fàcil, perquè sempre m’has cregut distant. És cert, distant perquè l’encanteri malgaix travessa fronteres. Però també distant per no poder desvelar-te el secret entre Marc i jo: el de no parlar mai del fill que vam engendrar durant la nostra desaparició, de qui vaig haver de desprendre’m per tornar al Primer Món, ple de dèficits vitals, lluny de l’amor veritable. Ni que tornava a Europa embarassada de Marc novament. Aquest secret ens acompanyaria fins a la mort, això vam pactar. Jo he complert la meva part, Marc també va fer-ho amb la seva.

Te’l lliuro perquè entenguis el meu comportament i la meva negativa, perquè no caiguessis en el parany on va caure la teva mare i haver de renunciar a coses importants, perquè creguessis que eres feliç coneixent només allò que tenies.

Només em resta demanar-te perdó per haver-te ocultat l’existència d’un fill meu i de teu pare legítim. Ja saps el nom d’ell, eminentment francès, degut a la colonització. Però, com a aferrissat defensor del poble malgaix, el teu pare va triar un nom autòcton de l’illa per al nostre fill: Mbaviri. Pocs n’hi haurà a l’illa, si algun dia vols...



Les lletres esdevenen papallones que fugen del paper i se m’enduen mentre perdo el coneixement...

* * *

Cap comentari: