deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

30/11/11

Clarícies (Melorepte170)

[m.j.e.b.]


Dolç com el nèctar de la vida que m'ofrenes
Sense presses, llar de xiuxiueigs i carícies,
He retingut en l'esperit meu, amb les clarícies
Del retorn, el pes lleuger de les teves cadenes.

I callo per cercar en els mots les teves resquícies,
I ets frec de cordes, rosari que compta denes
D'enyorança per sentir els llavis que emplenes
De foc de joia, d'avarícia per la deu de les delícies.

Dolç com un glop d'aigua enmig del desert, regiro
Cada racó del meu llit per recuperar l'escalfor
Abandonada entre els llençols, avui que albiro

El demà més proper, l'arribada de la primavera.
I ets la lletania i l'esperança d'una espera
Que palpa, al fons del túnel, la llum i la claror.

24/11/11

Paràbola (dibuixet)

[m.j.e.b.]


Pots endevinar la paràbola del cor
Si segueix la sinuosa séquia del teu ventre,
On sóc pelegrí que s'atura en el repòs de la cabana?

Pots saber quant resisteix la melangia que mor
En aparèixer el teu somrís, mentre
Busco entre la boscúria -i la trobo- una clariana?

Pots controlar el delit pel teu cos de ginesta,
Raig de sol en un matí on el record crida
El teu nom, l'aroma, el tacte, el temps volàtil
Quan és immòbil, i jo trencadís, de porcellana?

Digues, ànima bessona, pots teixir la vesta
Dels teus besos al voltant de la meva vida,
La murtra, l'encens, el goig, filla d'Ana,
Per oblidar l'amargor de l'adéu, la dolçor del dàtil?

Lúmina (Minirepte20)

Imagina, Llum, que el món desapareix i l'has de crear de nou, com si fossis una deessa. Què hi retornaries del món que coneixes? Què eliminaries i oblidaries per sempre? Ets omnipotent, si tens imaginació.

Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...

T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...

*


Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenòmen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...

Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...


*


Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...

23/11/11

Màscara (Melorepte169)

If you want a lover, I'll do anything you ask me to
And if you want another kind of love, I'll wear my leather mask for you

Leonard COHEN


Això és tot. Un home, una ombra, un bri de pols còsmica
Que pul·lula per abastar el temps favorable,
Un amor que s'alimenta dia rere dia amb tendresa.

Un indici, un capvespre plàcid com respirar,
Un ajut per caminar endavant malgrat l'enyor,
Un somriure que reviscola la primavera del cos.

Això és tot. Quan sento la carícia abans que arribi
A solcar la pell de delícies i de milers l'alternatives,
Quan gaudir del sol permet diferenciar la bellesa d'allò
Que és extraordinari al fons d'unes pupil·les plenes de vida.

Quan les paraules que he de pronunciar són retalls
D'un desig constant, quan córrer cap a la mar és voler
Apropar-se més aviat als llavis que arrelen els besos,
Mentre servo del món el nostre amor rere la màscara feta de tu.

22/11/11

Enigmàtica, críptica (RPV194)

La debilitat de la vida apareix quan l'amor és pèrdua?
Has sotjat de forma directa els ulls de la divinitat, avui,
I t'ha explicat històries dolces plenes de penúria, o el destí
Té la necessitat d'assolir una fita tan bella com els teus ulls?

Enigmàtica pupil•la, plaer de dona que ha de travessar
Llindars ignots per saber que, més enllà, no hi ha llavis
Ni avidesa folla per caure en el pou sense fons de la carn,
T'ha parlat la veu invisible de la desesperança, potser?

Calles, silenci del rostre més fràgil, porcellana i poncella,
Perquè les paraules són massa fosques aquesta matinada?
O, tal volta, has crescut per fugir després del comiat absent?

Mirada críptica, vetes cada pas que camino per aproximar-me
Al teu misteri i conèixer cada sentiment que et forma la figura?
O t'escudes en la mudesa perquè encara no tens les respostes a tot?

16/11/11

Poètica tòxica (Repte Clàssic CDLXXXIX)

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo.

[Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd.]

Cesare PAVESE.


En Serapi Fonoll vol ser poeta. Amb 18 anys i amb tals ínfules literàries, ha llegit i llegeix amb avidesa tot poemari que li cau a les mans. Només ha fet una excepció en topar amb Cesare Pavese. Perquè s'ha adonat que, enmig de la foscor depressiva d'una vida torturada, pot entreveure's la llum i l'èxtasi del Poeta majúscul, capaç de crear versos tan bell i emotius per interessar-se no només en la seva obra íntegra, sinó també en la seva biografia.

27 d'agost. Nit xafogosa i clara d'estiu en una contrada enretirada i aïllada penedesenca. En Serapi s'ha endinsat en el bosc solitari en què hi regna un silenci calmós només destorbat per la pinassa trepitjada i carrisqueigs de grills a la vora. Més enllà, el remor sord del trànsit d'una autopista no trenca la màgia del moment. Respira fondo i s'omple les pituïtàries de l'aroma silvestre de la resina i de la humitat provocada per la baixada de la temperatura. Ha pensat en tot, també en aquesta frescor nocturna. I s'ha endut, dins de la motxilla, una jaqueta de punt teixida per la mare, en ocasió del seu darrer aniversari.

També hi té els setze pots de somnífers que ha comprat en setze farmàcies diferents, fora del seu poble, per no despertar sospites. Els ha dissolt en aigua, a casa lentament, perquè sigui més fàcil la ingesta. Tot està ben calculat, pensa. També la data, en què es commemora el suïcidi de Cesare Pavese. Fins i tot ha escrit un últim poema per acomiadar-se dels seus, i demanarà disculpes en un full en blanc, igual que l'anotació final del poeta piemontès. No ho farà en un hotel sinó entre pins i bestioles diverses, en un paratge igual de solitari. Ni després d'una trucada desesperada a la seva amant, això perquè no en té. S'ha inventat un afer, un amor platònic amb la Marta Geneta, la noia més arrogant de la classe i la més oposada a les seves idees poètiques. I és a ella, alhora que també a un Déu en què no creu, però sempre queda bé esmentar-lo..., que li dedica uns versos, que deixa ben visibles perquè els trobin quan descobreixin el seu cadàver.


DÉU TOTPODERÓS

-A Marta Geneta, amb passió idòlatra-


Déu meu, totpoderós, cec, sord, mut,
mira'm, escolta'm, parla'm; ara
que moro vull el teu ajut,
el teu pit, que mai no m'empara.

De nou, l'Esperança he perdut,
mes veig la meva mort més clara.
Mor la flor de la joventut
i la senectut viu encara.

Fill de la tristor i del dolor,
he sembrat la morta llavor
de la vida en el camp de la recança.

Morirà el batec del meu pit,
omplert amb la veu de l'oblit,
avui que la fugaç Ombra s'atansa.


Dimarts, 27 d'agost de 1996



Està satisfet del dramatisme d'aquest sonet, de la rima i del còmput sil·làbic. De l'endreça ben visible i de les majúscules en paraules clau, que hi fan patxoca. Somriu i treu el pot amb la barreja tòxica i blavenca. La nit és clara, a la lluna li queda un dia per al pleniluni. I en Serapi s'adona de tots els detalls que l'envolten. Els pins formen figures fantasmagòriques que l'espanten lleument. Però comença a beure sense immutar-se. Els primers glops són amargs i ha d'aturar-se per evitar l'estossec. Però escura el contingut immediatament, amb ganyotes estrafolàries pel seu gust tan intens i violent.

S'ajeu i espera. L'efecte del contingut de les píndoles serà ràpid perquè la quantitat és important, una sobredosi diria ell... Pensa per distreure's i no tenir idees de penediment. Pensa en la Marta i en que, realment, no sent res per ella, ni un simple enamorament d'adolescència. És un afegitó per donar versemblança a l'emulació dels passos del seu poeta predilecte. Pensa en futbol, en la mala ratxa del Barça, que ja dura quatre temporades i en la possibilitat que acabi aviat. Han fitxat en Louis van Gaal... i tot pot ser...

Però no vol tenir cap idea de futur, que tot acabarà avui, en breu. Escolta els grills, cada vegada més apaivagats. No és que ells parin, sinó que la seva oïda comença a velar-se, com la resta de sentits. S'endormisca i se sent roncar, amb la ment en blanc, no vol recordar res més. I els versos de Pavese li tornen al cap. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls... A quins ulls s'ha de referir ell, que no ha sentit amor per cap dona, encara? Ha fingit amors,però no ha sucumbit als braços de cap fèmina, ni als seus llavis deliciosos, tampoc a la flor del seu ventre. Plora, no se n'adona, però plora. Li cauen llàgrimes enmig de la somnolència provocada pels comprimits, un segon de lucidesa que l'astora i fa que obri els ulls de nou.

El cel fosc i poc estelat, degut al resplendor de la lluna, damunt d'ell. Se sent sol i crida. Xiscla el nom de la seva mare, però ningú no l'escoltarà. És lluny de qualsevol casa. Agafa aire de nou per tornar a xisclar i sent els llavis entumits. Els sons que surten de la seva gola esgarrifen i són difícils de reconèixer. Els grills han callat, els cotxes circulen amb la mateixa velocitat, però en Serapi ja no aconsegueix discernir els sons. Quan vomita sobre de la motxilla ho fa amb força i sense consciència del que està fent. El vòmit és calent i blavós, àcid i desagradable. El paper queda xop, la tela impermeable de la motxilla també. S'aixeca del terra i, al cap d'uns segons, un nou espasme l'encorba i treu més líquid blavós de l'estómac.

Es calma la violència d'expulsar tot el somnífer, i ara té ganes de tornar a casa, d'allitar-se i de sentir l'escalfor dels llençols i la suavitat del coixí. I despertar al matí amb el reny de la mare perquè és tard per mandrejar al llit. I somriurà en obrir els ulls i saber que, darrere de les persianes, s'hi amaga el sol. Tornarà a casa amb dificultats, sigil·losament perquè no el vegin amb aquesta fila. I potser escrigui sobre aquest episodi quan estigui preparat. Mentrestant, però, buscarà enamorar-se d'una dona que l'estimi, escriurà poemes sentits i intentarà gaudir de cada dia com si la vida li hagués ofert una segona oportunitat. Admirant Pavese, però sense obsessionar-se per cap altra biografia excepte la seva pròpia. Potser així esdevingui poeta de veritat...

Aromàtica (Relats Conjunts)

[m.j.e.b.]


Olor de codonys pertot arreu. Has sentit que la tardor costa que arribi enguany? Però, tot i així, prepares amb parsimònia i impassibilitat tots els ingredients per obtenir un codonyat deliciós. T'observo. Fa massa dies que som junts, en silenci, aquest silenci que arriba després d'anys de convivència, recolzat i reforçat pel puntal d'un amor que no s'ha esquerdat en cap moment.

Les teves mans. Àgils, destres, ràpides. Les taques del pas del temps, la magresa del teu cos, cada vegada més evident, els teus llavis que acompanyen els moviments del ganivet mentre pela i trosseja la fruita. Em vénen ganes d'envoltar-te la cintura i xiuxiuejar-te que et trobo preciosa, com les primeres vegades que ens reuníem, durant el festeig. Si em miressis ara, m'ho veuries a l'esguard.

S'impregna la pell de la fruita que manipules. Tota tu quedes plena de dolçor, aquesta confitura que els mesos no malmeten perquè la protegeixo i en tinc cura. A mitjan novembre i l'escalf del sol ens alegra els matins, malgrat aquesta frescor autumnal de capvespre. Llegirem al nostre sofà, després de sopar? Demana'm que et llegeixi, com sempre has fet, i la meva veu voldrà envoltar-te. I el teu rostre recull la fruita que has preparat al llarg de l'any. I hem menjat plegats, marit i muller, en la immobilitat del compromís sincer.

Olor de codonys pertot arreu, Aurèlia, i la tardor encara no arriba. Les acàcies segueixen formoses. I la nostra llar, com el primer dia, intacta.


Relats Conjunts

15/11/11

Impaciència (Minirepte19)

Ha recorregut amb impaciència el trajecte entre casa seva i l'hotel, tot escoltant música per no pensar en la trobada. Fa setmanes que desitja veure-la, comprovar que totes les paraules que s'han escrit entre missatges curts als mòbils i correus electrònics són certes. La seva dona no en sap res, d'aquest flirt, és evident. Ni tampoc no té constància de les nombroses trameses que ha fet en aquest temps.

Amb neguit però impassiblement, a la recepció actua amb discreció a l'hora de demanar l'habitació, que ha reservat uns dies enrere. Quan li lliura la clau, la recepcionista l'observa en silenci i amb un punt de complicitat. Deu estar acostumada a aquestes trobades...

L'habitació és acollidora. Senzilla però acollidora. Deixa les poques coses que ha dut amb ell i inspecciona tota l'estança. Dos llits, separats per una tauleta de nit, que no serà dificultós enretirar quan es vulguin ajuntar. Una taula i dues cadires i, al fons, la porta entreoberta del bany, amb banyera i bidet. Pensa en prendre una dutxa ràpida abans que ella arribi. Vol estar llest i impecable per a ella. Encara hi ha mitja hora de marge.

Es despulla i nota com els batecs se li han anat accelerant lentament i l'ha sobreexcitat. Cal que es calmi o, a la seva edat... I després de tant sense estar amb una dona... Va visualitzant els detalls que ella li ha anat dient mentre es despulla per complet. El desig per veure-la i per acariciar-la i penetrar-la l'astora. Sense adonar-se, cau a plom i pica contra la vora de la banyera. L'espectacle que es trobarà ella és dantesc. Queda estès damunt d'un toll de sang, al terra del bany, inconscient amb les conseqüències d'una aturada cardíaca i amb la desil·lusió del pensament que, avui tampoc, sucarà el melindro.

14/11/11

Gàbia

Sentinella de la teva boca,
Cicatriu de besos que no dol,
Que ha d'acompanyar-me en la vetlla
D'un delit que creix endins i no marxa.

Estella que em punxa quan evoca
La mar d'atzabeja d'un bri de sol
Que esdevé contrast i cosmos i escletlla
Per a l'estratega que ha caigut en la xarxa,

En l'emboscada d'una veu de vellut,
En la gàbia d'un esperit lliure que vol
L'aire i l'enclusa dels somnis, el temps tenaç.

I em pregunto, envoltat de solitud,
Mentre la cridòria del món em dissol
En la sang l'ombra del tedi, si demà vindràs.

13/11/11

Essència laberíntica (RPV193)

Arrela't com l'ànima de la selva al cor de l'ara,
L'altar que és present i instant perpetu,
I iguala la meravella mil·lenària de la terra.

Estima'm com un riu és capaç de desitjar els còdols.
Amb xarxes entortolligades d'arbre ingent i de liana,
Amb urpes tendres de fullatge divers que m'atrapin.

Obre'm les portes del Paradís, cap a la deessa
Que em redimeixi de l'argolla de la solitud,
I salvaré la meva carn -barreja de llim i de llàgrimes-
De l'ostracisme, de la distància al llindar dels teus llavis.

Arrela't a mi com la nafra a la sang, com la llum a l'ombra,
I en el crepuscle humit de l'arbreda frondosa sabré
Que hi ha una sortida a l'essència laberíntica de viure
Entre el desig del bes i l'anhel de la carícia: el teu temple.

11/11/11

Minúscules lluminàries (Melorepte168)

Has trescat per quietuds enceses,
Minúscules lluminàries que eixamplo
En l'ànima com garlandes efímeres
Que remouen la memòria de la infància.

M'has embolcallat amb dits inquiets
L'entorn limítrof de la pell malalta de tu,
I ara visc en l'insomni d'anhelar
La llum perpètua de la teva fragància.

Però cal que m'escolti el món el batec,
Que repeteix el teu nom en contínua
Ressonància, si sóc espera, ànsia, tendència?

Cal que vaticini la dependència diària,
Si ets la llar que m'ofereix abric quan el desfici
De l'absència esdevé indici de presència?

10/11/11

Carícies aèries (dibuixet)

I tindrem gabadals de carícies de brisa,
Tones lleugeres de tendresa al límit
De la pell, aire, més aire, com si fos tímid
L'intent d'esdevenir-te carn que frisa.

I sabrem les sendes d'un món que et pertany,
La solitud d'una deessa asseguda al tron
De la bellesa excelsa, mentre el sol es pon
En l'horitzó, vençut pel teu esguard d'estany.

I nedarem en la riba que, en el teu pit, ens deixes
Com si les queixes del desig que ens provoques
Arribessin a les teves oïdes, en la llera del riu

Dels teus sospirs -el vent dòcil i, alhora, esquiu,
Que desperta l'avidesa pel bes a les boques
Que et volen-, el meu cor i jo, mentre ens esqueixes.

8/11/11

Àngelus (Melorepte167)

Plores? O només tens l'aïllament com a penyora
D'una creença que s'endinsa al fons del cor
I no et parla ni et crida al seu regne invisible?

Somnies? O calles per ofegar l'angoixa dels esculls
Enmig d'una mar que fingeix l'embat del seu onatge,
Lluny de ponts i veus que uneixen i separen alhora.

Guaites l'horitzó? O alces la vista cap al cel on només
Els ulls saben distingir els núvols de la divinitat feble,
Miops, gairebé encegats, per si l'hivern t'atrapa al pou
D'un sentiment que no s'apaivaga amb res ni minva mai?

M'abandones? O pregues en silenci a l'hora de l'
àngelus
Perquè el teu ventre engendri la vida i endegui el reialme
Més pur del món a la basílica del teu pit, als teus llavis,
Mentre el bes creix lentament a frec de la meva pell encara?

7/11/11

La notícia (Minirepte18)

Després d'anys de repressió amagats sota una bandera revolucionària i de llibertat, el dictador mor vell, empoltronat i amb els ideals perduts i oblidats. Els darrers anys, a més, la seva salut no ha ajudat a tornar el seu país a la normalitat: ha estat el seu germà Raúl qui ha agafat les regnes del poder per seguir l'estela castrista. I l'Hipólito se n'alegra silenciosament, a casa, sense eufòries.

És la tardor a Espanya, el país que l'ha acollit des de la seva decisió de marxar. Avui, però, hi ha un motiu de celebració. I quina millor manera que l'havà que va lliurar-li el seu pare abans de fugir de l'illa caribenya? Baixa al bar de més a la vora de casa seva amb l'estoig que ha mantingut el cigar en òptimes condicions.

Demana un rom cubà. I, quan es disposa a extreure el cilindre d'alumini per consumar la celebració, la seva vista topa amb el rètol de PROHIBIT FUMAR. ESPAI LLIURE DE FUM de la llei 28/2005, vigent a tot l'estat espanyol.

3/11/11

Hidrofòbia (RPV192)

[vaticini21112011]




negra nit i el musell al vent
esperant la tempesta olorant-la
amb les aromes del fred i de la tardor
que no espera el conjur

ni el ressò de la ràbia quan
es barreja entre les gotes d'aigua
d'un ofec d'una asfíxia d'un modus vivendi
hostil sense futur

negra nit i el lladruc s'escampa
enmig de camps de sordesa contra
l'invisible enemic

vaticini del mossec ferm
del pleniluni més buit -satèl·lit
que cerca un nou abric