deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

23/2/16

Còmplices (o Xòanons)[81a Crida, de VullEscriure - «Estrella»]


La xicra massa plena i massa calenta per dur-la, sense cremar-se durant tot el trajecte, de la cuina al menjador, i les manetes de l'Estrella tan minúscules i fràgils, però ella també tossuda, com bona Àries, i geniüda si se la intentava ajudar perquè, encara que se li notés el sobreesforç en les ganyotes que desplegava al llarg de l'interval aqueferat, tot traient la llengua per una de les comissures i agafant un to violaci el seu rostre de nena, cap membre de la família no gosava moure ni un sol dit per deslliurar-la del tràfec o alleugerir-li la tasca en què es veia immersa —ja fos moure el llit per estirar-ne bé els llençols a l'hora d'endreçar la seva habitació, ja fos arribar a la prestatgeria dels plats i al calaix dels coberts per parar la taula (aquestes feines servien perquè la setmanada arribés a la seva guardiola; si no, res de res...)—, i cada membre de la família callava i l'observava, amb dissimulada atenció, com qui ha apostat per un cavall a l'hipòdrom i la cursa va cap a un desenllaç previsible, mentre l'àvia, que ens guanyava en qüestions de creença i devoció, murmurava alguna pregària —a la divinitat triada entre el nombrós elenc celestial que alabava sempre que sovintejava l'església del barri—, perquè la vaixella continués intacta al final del sopar o la seva néta no s'esllomés en traginar mobles més pesats que la seva figura infantil i tendra, vincladissa; però l'Estrella era —i avui encara segueix essent-ne— llépola i, en haver superat amb excel·lència tots els exàmens de final de trimestre de l'escola, havia demanat, com a premi pels bons resultats i com a recompensa pel feixuc període d'estudi extra, una bona ració de xocolata desfeta amb melindros o amb pa de pessic, o amb totes dues opcions, i és per això que recorria —amb una lentitud que hauria exasperat la tortuga i hauria deprimit la llebre de la faula— els escassos metres, que semblaven multiplicar-se en cada nova passa donada, que hi havia des del marbre de la cuina —al costat dels fogons, on encara reposava el cassó que havia servit per escalfar-hi la llet i barrejar-la, en arribar a l'ebullició, amb les pólvores del preparat per obtenir una deliciosa xocolata a la tassa, segons resava l'embolcall del producte en qüestió— fins a la taula del menjador i la tragèdia s'anava vaticinant —el pare era l'únic que no presenciava, al cent per cent, l'espectacle circense perquè el resum de la jornada futbolística l'havia absorbit per complet dins de la pantalla del televisor, però sentia com l'àvia continuava resant—: del recipient de porcellana, aparegué una reguera marronosa, fidel a la inclinació conferida al tassó i a la llei de la gravetat, i aquell degoteig començà a dibuixar, amb la mateixa fidelitat i, inclús, amb eficàcia, el camí recorregut per la petita, però, amb total discreció, vàrem desplegar la complicitat familiar, immòbils com xòanons hel·lènics, i ningú no es pronuncià, temorosos del mal geni de l'Estrella, ni tampoc opinà sobre aquell domèstic maremàgnum xocolater.

I així va ser com ningú no va fregar la taca de xocolata.

20/2/16

Ambròsia (o Pròtesis i trajectòries)[68a MiniCrida, de VullEscriure - «Dentadura»]

Avui hem acomiadat l'Ambròsia, la que semblava que ens enterraria a tots sense empiocar-se, la Dama de Ferro de la Residència d'Avis. Ha marxat per un d'aquells capricis del destí, com un designi imprevist de «Nostro Sinyó» perquè, com sempre ens ha dit la «Madre», els camins de Déu són inescrutables. I quanta raó que té...! Però no sé si per la divinitat o per la rancúnia acumulada al llarg de la seva existència. La qüestió és que, en havent parat taula i tot esperant el bacallà a la llauna, les dents postisses han començat a fer-me la guitza i a fregar-me les genives de tal manera que inclús m'hauria estat impossible engolir una trista compota de poma. He intentat reencaixar les peces a les mandíbules, però el remei era pitjor que la malaltia.

Així que, mentre el consomé es refredava al plat, m'he furgat la boca per veure si arribava a bon port l'arranjament provisional (un cop que toca el meu àpat preferit, no hi havia dentista al món que em destorbés el dinar). Amb la mala fortuna que les dents de la part inferior han sortit disparades i han anat a aterrar al bell mig del menjador, tot interferint en la trajectòria d'arribada de l'Ambròsia. Bé, no exactament... L'arribada de la seva cadira de rodes. Perquè ella és minusvàlida i no mou les cames. Li hauria de dir una paraula més correcta, sí, però sempre se m'oblida. Del punt on ha topat amb les meves dents fins al començament de les escales hi havia una distància considerable, però ella l'ha recorreguda en un instant. Sortosament, mentre cridava auxili histriònicament i exagerada, i abans de descendir més graons, la seva dentadura ha sortit disparada i m'ha arribat a la falda, just en el moment que em servien la meva ració de bacallà. I no era moment de ser escrupolosa.

16/2/16

Llépola (o Dèria futbolística)[67a MiniCrida, de VullEscriure - «Pilota»]

No cal explicar què pot passar quan es xuta una pilota en un menjador on hi ha, a banda del mobiliari habitual, un televisor de plasma, perquè tothom pensarà el correcte. Potser caldria dir que, en voler dissimular el maremàgnum consegüent —i aquí un sofà amb chaise longue és un bon aliat—, apareix una bossa enorme de les llaminadures que sol menjar l'Àgueda, la cangur que havia de vigilar-me mentre els pares gaudien d'una nit romàntica de solters. Com que una és llépola...

Però ara sí que caldria esmentar que aquells dolços no eren convencionals; ans al contrari, tenien un toc màgic. Perquè només es pot tractar de màgia aquesta característica seva de fer apujar l'ànim i enlairar el cos. De forma literal, sí senyors! No pas com a metàfora per semblar més poètic el mercat de Calaf muntat... Com que la curiositat és enemiga de felins —i de canalla inquieta—, una servidora n'endrapa quatre alhora i heus ací que voleio de sobte i, tot bracejant, arribo fins al balcó entreobert i agafo altura en un tres i no res.

Passen a segon terme la pantalla esmicolada, l'enuig dels pares en arribar a casa, les reprimendes assegurades... M'hauria descuidat de l'Àgueda si no fos que ja imitava la meva trajectòria per encalçar-me, sens dubte. No us avorriré narrant-vos allò que s'esdevé als meus peus, des d'aquella alçada, perquè és imaginable. Només em preocupo d'engolir racionalment el contingut de la bossa, que encara duc ben aferrada. Almenys que la travessia duri més estona, i que els causi un sentiment contrariat. Així oblidaran els desperfectes provocats per la meva dèria futbolística.

Quan torni, ja com a filla pròdiga que ha suportat la fam i la penúria, la malastrugança i el fred..., l'afer haurà estat perdonat ipso facto. Hi podria pujar de peus, i tant!... I aquest osset lila quin gust deurà tenir?

(Vice)Presidència (o (In)Surgència)[RepteDCCXXII]

—Llavors, et deixo el país en safata de plata perquè el capitanegis...

Després d'aquesta confidència, que conclourà la reunió, pronunciada amb un lleu xiuxiueig a cau d'orella, perquè cap micròfon no capti les seves paraules i, abans d'encaixar la mà amb el proper mandatari, el president sortint fa un ràpid balanç dels anys del seu mandat. Hi ha hagut de tot, des de manifestacions a l'hora de retallar pressupostos fins a esbatussades dialectals amb altres membres de l'oposició i, inclús, del mateix partit. Moments agres que no els desitjaria ni al pitjor enemic, situacions extremes en què calia tenir mà esquerra per redreçar el rumb pres dels assumptes debatuts.

Malgrat tot, també recorda els viatges a altres països —veïns o llunyans, comuns o exòtics— per assumptes primordials i diplomàtics o per llimar diferències i evitar possibles conflictes armats, o només per pur plaer, just per emplenar l'agenda i trobar-se aqueferat. És del parer que mantenir-se actiu, amb tant de tràfec continu, és sinònim d'excels patriota, de bon negociador i d'excel·lent home d'estat. Aquests viatges també li servien per tancar tractes personals i per ensabonar la primera dama amb llepolies —peces de roba d'alta costura, bosses de mà i joies de luxe, bombons Leónidas, ...— diverses, excepte flors, que aquestes són tan efímeres com poc rendibles: la satisfacció s'emmusteïa al mateix ritme que aquells capolls fragants.

Rememora com calia reaparèixer davant de les càmeres i dels focus, tot suportant les preguntes capcioses i formulades amb mala fe per periodistes àvids de sang aliena, de rumors suculents, d'informació confidencial que mai no podien aconseguir, perquè un president té un honor insubornable, incorruptible... I amb un rictus de jugador de pòquer, seriós i taciturn, no reflectia mai ni un bri del seu pensament ni de tot allò que s'havia parlat amb els seus homònims estrangers. Conferir aquell punt de misteri i el to ombrívol i seriós provocava més rius de tinta que mostrar-se alegre i distès. I així, amb aquesta cortina de fum, que barrejava magistralment amb problemes superflus del país —com la signatura del projecte per al canvi de l'enllumenat de carreteres secundàries que tenien un dèficit de trànsit que esparverava o per donar llum verda per endegar noves línies ferroviàries cap a estacions en terra de (gairebé) ningú—, com qui repara una roda punxada amb un xiclet, guanyava popularitat com a cap del govern, treballador i implicat, compromès.

Remembra els àpats pantagruèlics, la lliure disposició de les suites de l'hotel que es triés, a càrrec de l'erari públic, però que eren despeses ineludibles i mals necessaris per al bon funcionament de les negociacions i dels futurs tractes, i perquè un cos ben alimentat, saludable i descansat sempre carbura i raona millor que un de somnolent, malaltís, malmenjat... Per això, davant d'aquest panorama, i abans d'encaixar la mà amb el proper mandatari, el president sortint afegeix, amb un to de veu més audible:

—...però jo m'oferiria com a esforçat voluntari per encapçalar, una legislatura més, l'àrdua tasca de fer progressar encara més la nostra nació, i protegir-la dels voltors secessionistes que ens amenacen sempiternament i incansable. I tu series bo a la vicepresidència—. I dibuixa el somriure més murri i ampli mentre, amb una giragonsa acrobàtica, esquiva la mà estesa que esperava rebre el testimoni simbòlic del timó del país, mitjançant aquella encaixada, i es corda els botons de l'americana, tot preparant-se per als flaixos dels fotògrafs, ufanós com el doll d'un guèiser en plena surgència.

11/2/16

Decència momentània (o Lúbrica demència selènica)[66a MiniCrida, de VullEscriure - «Gos»]

Estic sexualment viva i emocionalment en 'standby'


Rossy DE PALMA
[La Vanguardia 30/01/2016]



He utilitzat el xiulet d'ultrasons i, en qüestió de minuts, el gos apareixerà entre la vegetació. El seu amo, com és d'esperar, no voldrà perdre de vista un exemplar tan llest i car i amb pedigrí garantit. Per molt que plogui i hi hagi gebrada, per molt que li espantin els senglars que es reprodueixen a mans plenes i salves. Com a molt, agafarà l'anorac per resguarda-se de la baixa temperatura, tot depèn del seu temps de reacció. El gos, però, ja estarà endinsant-se pel bosc i dirigint-se a la ubicació exacta del xiulet, que també és la meva. No em cal el pleniluni per percebre què succeeix al meu voltant, però una ajuda afegida mai no està de més. Les potes del ca seran discretes, però no tant perquè la meva oïda no les detecti. Les trepinades del noi, més matusseres, confirmaran que el meu pla segueix el curs que havia imaginat.

Mentre el cànid ensumi el rastre de menjar que he escampat per tot el perímetre, ell arribarà esbufegant a l'alçada del pou. Hi trobarà el brocal, la corda i la politja ben coberts de molsa i líquens i el resplendor de les mànegues de llums leds al fons de l'excavació. Allà, palplantat, es preguntarà què coi està passant. Aquell marge de temps serà crucial perquè l'encanteri li anul·li la consciència i caigui sota el meu influx. L'esclavitzaré per gaudir-lo i perquè em saciï aquesta demència selènica, sense fixar-me en la seva mirada seductora o el seu cos perfecte. Només serà avui, que necessito un mascle per sadollar aquesta lava que em crema dins del ventre. Demà, l'estat febril s'haurà calmat lleument i el podré controlar. Si no, la fam lúbrica, que em regeix tan sovint (i més gràcies a la lluna plena), se m'apoderarà i, llavors, amb quin ànim, amb quina decència presentaré la Gala dels Gaudí?

9/2/16

Màscara/Bàrbara [80a Crida, de VullEscriure - «Mar»]

Carnaval al Garraf. La mascarada amb carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba, la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham, l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...] ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà, l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys; galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta. Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast. Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf, val tant la màscara, Àlvar amat?

3/2/16

Taràntula (o Resistència)(ARC a la ràdio)

La mires de fit a fit en detectar la seva presència, carregada d'immobilitat i d'indiferència alhora, com una taràntula que es prepara per atrapar la seva presa. Aquest tarannà es pot titllar de desídia, però, com un nou Uri Geller, creus que, mitjançant el poder de la ment, finalment sucumbirà als teus encants i, inclús, t'obeirà sense cap ombra de dubte. T'hi esmerces, et concentres i llances les ones mentals contra la seva silueta, per connectar amb els brins de còrpora conscient que puguin regir-la encara i anul·lar-los perquè no ofereixin cap tipus de resistència. Però arrufes el nas, corrugues les celles, el teu rictus és de fastig: la concentració ha d'augmentar, ho tens clar. Si no, sentiràs ferit el teu orgull de solter autosuficient.

No parpelleges i gairebé no goses respirar perquè tota l'energia convergeixi en un sol punt. Des d'allà, quan pressentis que és el moment adequat, tornaràs a intentar-ho. La miraràs de nou, amb fixació, emetràs un lleu xiuxiueig amb paraules que has triat com a mantra, més per petulància que per efectivitat o superstició. I, quan t'adonis que, com les altres, tampoc no hi ha res a fer amb ella a través de les teves influències telepàtiques, desistiràs de l'experiment. Ho provaràs fins que una d'elles claudiqui de la seva tossuderia i es dirigeixi cap a la rentadora. Potser així la resta també segueixi el seu camí.

Mentrestant, però, et llevaràs del sofà i aniràs a comprar una nova dotzena de camises, a veure si aquest cop són menys díscoles que les que s'amunteguen per tota la casa.

2/2/16

Onírica (o Inconsciència)[65a MiniCrida, de VullEscriure - «Somni»]


Somnia i se n'adona. Sobretot perquè, en parar-hi esment, ella l'està maquillant i això no és possible. En teoria, només es coneixen d'haver-se creuat en el trajecte d'anar a llençar la brossa o de tornar de la feina. Aquesta és la gran sort de viure en una gran ciutat, amb un veïnat extens i ésser gairebé anònim. Murmuraria el seu nom però, al darrer moment, dubta uns instants. Té dues opcions per anomenar-la, que li ronden pel magí. Però, com que somnia, no cal emetre cap so perquè els somnis que sol tenir són muts. Vívids però muts. Tampoc no la flaira, ni detecta els matisos del fregament dels estris maquilladors damunt de la seva pell. Es queixaria però és tan inútil com voler-se despertar de forma voluntària. Sobretot quan més es desitja. Llavors el son és més profund i la trama del somni es torna enrevessada.

Per tant, es deixa endur per l'immobilisme i es consola: ja arribarà el matí i l'hora de despertar-se. Aquesta darrera frase li ha ressonat dins del cervell i un calfred li recorre l'espinada. Què diu la Clara Tahoces en el seu llibre Sueños. Diccionario de interpretación sobre els somnis sobre maquillatge? Es tractaria d'un avís per mostrar-nos millor del que realment som. També engany, falsedat, traïció... No li costa recordar cada interpretació; són moltes nits en què s'ha llevat sobresaltat per culpa dels malsons i de les imatges oníriques. I també moltes hores de lectura per intentar reordenar, conscientment, un trencaclosques barrejat pel subconscient, per l'inconscient. O per una amalgama de les tres consciències.

Ara, però, somnia que l'Angèlica el maquilla. O potser es deia Brígida. O tal volta Cèlia o Dànae... Els noms i els rostres se li desordenen; vol aturar aquesta pantomima i despertar-se. Encara que el pressentiment és nefast. Sobretot perquè recorda que la veïna treballava de maquilladora de cadàvers.