deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

30/10/10

Centenària

En homenatge al centenari del naixement del Poeta Miguel Hernández (1910-1942), rescato una octava que vaig escriure fa anys tot homenatjant el seu Perito en lunas, encara que no aconseguint assolir la majestuositat i la bellesa hernandiana.


Escuma mil·lenària d’aigua amarga
Per a emparar el naufragi de la sal,
El bressol del món esdevindrà farga
Entre els somnis de la llum immortal.
Ziga-zaga de les hores passades,
Tornar i abandonar el vagareig
Del camí fet i desfet endebades,
El pit matern és el seu balanceig.


Felicitats, Mestre!

29/10/10

Onírica

Nenúfars d'aigua
Florida que esdevenen
Somnis del pètal.



[Arran d'un dibuix de la Carme Rosanas, basat en una fotografia de Barbollaire]

Resposta d'Elfreelang:

Somnis de pètals
pètals de somni
nenúfars flotant

Resposta de Carme Rosanas:

Somnis de pètals
en la foscor de l'aigua.
Llum d'il·lusió.

Rússia (Eufònica boscúria) [RPV147]

Trenca el cristall. Admira'l i fes que l'equilibri
Ajudi a sobreviure't quan els teus ulls reposin
Damunt de la meva pell. Sóc mortal, feble amfibi
Entre el cel del teu cos i l'infern de no haver-te.

Tinc llençols solitaris disposats a alimentar-se
De la teva suor, del delit que et traspuï de la pell,
De les paraules fabricades en l'èxtasi del plaer.

Amb un joc de matrioixques uses
La laberíntica arquitectura
Del teu melic que m'amara.

I teixiré el moaré dels anhels
Per conquerir la balustrada
On abocar-hi la flama del delit,
El jaç d'una vetlla que no acaba.


...I la flor ignora
Que el viure continua
En els teus membres...


Foc de candent rojor, lava
Que crema la gèlida nit
De no saber-te propera, fada
De les boscúries, àngel de nous cels.

I fendré la llacuna més clara
Amb la dalla de la passió pura
Per mirar els ulls amb què m'abruses.


Tinc lluïssors noves en el sanguini capvespre serè,
En l'adusta flonjor dels núvols on bastir el castell
De la bèl·lica pau que en tu descansa, mudesa esparsa.

Trenca el reflex. Guareix les ferides de l'ànima desperta,
De la besada deserta, envia'm la perplexa falena perquè libi
Aquesta melangia que em provoca malsons. Evita que gosin
Desvetllar-me, mentre fas que el meu cor per la teva aura vibri.

Càndida (Relats conjunts)

Benvolgut Martius,

Després de mesos d'aflicció i de silenci, tinc notícies que, de ben segur, t'alegraria escoltar però que no puc compartir amb tu. La principal raó és per haver mort, encara que l'aflicció que em provocà la teva defunció és la causa que m'ha permès tenir notícies mitjanament agradables. He servit de model a un pintor quasi desconegut per a la resta del món però que a la província d'Holanda Meridional té un cert renom. Es tracta de Joannis van der Meer (encara que tothom el coneix com Johannes Vermeer) i ha copsat amb les seves pinzellades la malenconia que m'aclapara d'ençà que em manques. I ell va ser qui va dir-me que la melangia més extrema apareixia mentre llegia la teva darrera carta rebuda.

No sé per quin motiu t'escric aquestes paraules. Però això també m'alleuja, no només visitar la tomba on reposen les teves despulles. A data d'avui no em faig a la idea que t'he perdut (i això que aviat es compliran dos anys de la teva desaparició en combat, en la inútil guerra a favor d'un país que ens és llunyà i gens nostre) potser per no haver-te pogut plorar com una vídua qualsevol. Potser perquè em nego a acceptar que la Mort m'ha robat el meu estimat.

Et parlo de tot això perquè ahir, precisament ahir, Vermeer va lliurar-me el llenç que havia anat treballant durant gairebé dos anys, gairebé el mateix període que he estat en solitud. Vaig quedar tan astorada després de la visita a Delft (queda a mitja jornada del poble però va valer la pena desplaçar-s'hi), la ciutat on té el seu estudi i d'on és nascut, que això m'ha instigat a escriure't. No per la impressió de Delft, sinó per aconteixements que tot seguit vull explicar-te.

Com cada primer de mes, vaig visitar la teva tomba a primera hora del matí, vaig pregar per la teva ànima i vaig deixar-hi un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs. Amb els ulls plorosos, vaig pujar al carruatge del pare i el cotxer, que ja tenia ordres anticipades, va emprendre la marxa cap a Delft. Johannes m'esperava amb nerviosisme, va allargar-me el llenç amb les mans amb restes de pintura i el vaig descobrir depressa. Els ulls em brillaven d'emoció, i tot d'una, sense pensar-m'ho ni un sol instant, vaig deixar anar el quadre i el vaig abraçar i li vaig enclastar un petó al bell mig dels llavis. Però de la mateixa manera que l'havia abraçat, vaig desempallegar-me d'ell. Amb disculpes i enrojolida, vaig agrair el detall d'aquella pintura. Ell me l'oferia sense cap preu, esbossos inclosos, només per mostrar-me la pròpia aflicció.

Vaig córrer escales avall fins al carruatge, amb el pes de la culpa al fons del meu pit. Volia plorar, ser engolida per la terra, arribar a casa i enclaustrar-m'hi, resar per demanar-te perdó, per netejar la teva memòria. Vaig calmar-me mica en mica tot mirant el paisatge (ja saps que sempre m'han assossegat els prats de la nostra terra), observant els carruatges amb què ens creuàvem però ocultant els meus ulls vermells de plorar. Així va ser quan vaig descobrir un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs a la falda d'una jove rossa que reia al costat d'un atractiu home del què semblava estar-ne enamorada.

Ara potser també sabràs el motiu d'aquestes línies, que t'adjunto amb el darrer esbós dibuixat per Johannes Vermeer per millorar el meu quadre. Te les deixo al lloc habitual on solia col·locar els rams quan visitava el teu nínxol. Només et demano que et fixis en l'expressió de la noia, els ulls tristos i melangiosos. Aquests ulls t'estimaven fins ahir mateix; avui, però, senten indiferència i ràbia també. Ràbia per haver estat tan estúpida de creure en un home tan doner com tu, Martius. Ja ho deia la mare que el meu nom havia de condemnar-me...

Càndida van Hoogh




PS: També t'informo que hauràs de gratar-te la butxaca a partir d'ara, si vols que la jove rossa segueixi rebent flors de part teva...



Relats Conjunts

25/10/10

Inconsciència làctia (dibuixet)

Cerco dreceres làcties cap a les teves sines,
Fluïdesa i quietud, repòs i feblesa humana
Per assaborir el dolç licor que en silenci emana
I mena a la follia i a la fam de nadó que endevines.

Demà tindré consciència del sòl que trepitjo;
Mentrestant, et miro, t'admiro i, famolenc, desitjo
L'arquitectura pura del teu ventre que em mana...

23/10/10

Diòptries necessàries (Melorepte123)

...hagué lo cor salvatge

A. MARCH.




Per si l'estol de les orenetes es perd,
Atura els moviments del vent, l'estona
Que arreplega les imatges del desert
I les sembra en el bressol de l'ona.

Per si l'hivern ens envia la galerna,
Aixopluga'm en la teva sina de llebeig,
Il·lumina'm l'insomni amb la lluerna
Dels teus somrisos de tranquil passeig.

Glapeix en mi, salvatge cor plàcid, timbal
De les hores, ritme miop que la llunyania
No detura ni espanta, sentinella, guaita i guia.

I anul·la amb besos dolços els camps de sal
D'una tristesa que no s'apaivaga, d'un dia
Que ha esdevingut nit mentre cerco metgia.

22/10/10

Giratòria existència erràtica (RPV146)

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;

A. MACHADO.




I. Giratòria

Fulles mortes, somortes despulles que cauen
I voleien, giren i travessen desertes estances
on despertes sense esperances per sobreviure
A la vetlla de saber-te solitària com l'ampla mar.

I el repòs no s'aconsegueix; les hores rauen
I transcorren i desgasten els membres -recances
Que s'amunteguen als llavis, tomba del somriure-,
I cal pujar graons amb peus de plom, cap a l'atzar.

L'ampit d'una finestra oberta deixa en l'ànima erta
La fam del precipici, el suplici, el delit per la caiguda,
I tombes i albires el teu voltant, només per saber-te

Viva enmig de l'agonia, mortal i fràgil. Dins l'esguard,
La gamma tardoral que tenyeix aquesta posta muda
Que t'habita, ocres i marrons per a l'eterna recerca d'un far.

II. Existència

S'alleuja el llast de la vida
Quan la brisa pot endur-se
Del pati de l'existència
Les restes del ver naufragi?

Veles en direcció
Al nord intenten obrir-se
Pas entre finestres i ombres.

III. Erràtica

Cap a on anar quan
El desordre és un gegant
Que devora cada pas
Que cal fer per evitar l'ocàs?

Torna, flama, crema
Aquesta solitud extrema
Que fereix els llavis,
Que burxa amb glavis
Esmolats els dies que vindran.

19/10/10

Epístola a Flàvia (Relats conjunts)

Delft, 31 d'octubre de 1657



Tinc la meva inspiració asseguda,
Flàvia amada, al caire de l'adéu
Esperant que la seva musa muda

Faci, amb la seva veu, el dolor lleu.
És que ja ha perdut totes les paraules
Perquè no pugui descriure el que és seu?

De què serveixen històries i faules
Si, sense trobar mots, no es pot escriure?
Ja em poden encisar les muses paules

Que l'oblit sempre seguirà sent lliure
I podrà passar per totes les aules
Esborrant els versos sobre el que és viure

Sempre sense la teva companyia.
No vull la deessa Vebus o Diana.
Només vull el teu nom, que és poesia,

I el teu cos, ple de bellesa i d'ufana.
Però hauré d'invocar el déu Apol·lo
Per trobar la meva inspiració blana?

Però si veient-te al moment ja volo!
Somniant que els teus ulls són el meu cel,
Per on sovint em perdo i m'escolo.

I sense ells sóc una nova Babel,
Confusió sens fi; esdevé ruïnes
Quan veu que el dol sempre serà cruel.

Nedo per una mar de cristal·lines
Aigües quan puc ésser al teu costat.
Però es torna torrent d'ones roïnes

En saber la veritat del meu fat.
Fins on em portarà el zèfir errant?
M'allunyarà de la teva beutat?

Ets tu tot el que veig al meu voltant.
Per què vol fer-me oblidar-te l'oblit?
Per què he de despertar si somniant

Apaivago el desig del meu delit
(Muses mudes, torneu-me a il·luminar!
Quin és el motiu del vostre despit?

Oh Plutó, porta'm amb tu al més enllà
Si no retrobo la inspiració!
El que sé és que no la podré oblidar

Malgrat ser la meva perdició!)?
Per què vull la immensitat de la mar
Si és més ingent la meva passió?

Ets tu qui decideix el meu atzar,
O l'atzar és qui fa que siguis tu
Qui el decideixis dins del teu esguard?

No ho sé, i crec que no ho deu saber ningú.
Només sé que sempre el teu plor m'arrosa
I, sense impedir-ho, lluny se m'enduu.

Crec que em toquen els teus llavis de rosa
Quan bufa al meu voltant la suau brisa.
Però la teva seda no hi reposa!?

Llavors, ets tu o és ella qui m'encisa?
(El meu cap és un eixam d'embulls
Per culpa del cec déu que mai no avisa);

O és l'esperança dels teus dolços ulls?
Amb tu, no em superaria ni Orfeu
Perquè és poesia tot el que culls.

Més el teu nom dit per la teva veu.
Per Galatea, Polifem Acis
Va matar, pagant el segon l'alt preu

Per l'amor. No m'importa el que tu facis,
Ho faré tot per tu, excepte matar:
Et seguiré i passaré per on passis.

I la vida no ens podrà separar.
No van morir Romeu i Julieta
Perquè el destí els havia d'allunyar?

Llavors, per què no morir el poeta
Per la musa si la Mort ja hi ha escrit?
Per què m'ha de torturar la sageta?

Millor morir que deixar-te en l'oblit!
Ja que el déu cec també em va deixar cec
Tenint els ulls dins el meu pit ferit,

Per què ara no vol escoltar el prec
Que, entre el ferro enverinat, el meu cor
Fa, tornant cada batec en gemec?

Quan em mori, on anirà el record?
No rebo respostes i el comiat
Deixarà les preguntes en punt mort.

T'enyoro, musa meva, fins aviat!


Martijn van der Molen




Relats conjunts

18/10/10

Crematística cadència (dibuixet)

...I la retina reté reminiscències goyesques
Entre els muscles i els músculs que dibuixen
Cada plec del teu cos que voldria posseir.

I el colós avança, amb el ritme i la cadència
Que excita els meus sentits, amb la suavitat
D'un frec que eriça la pell, porus humids.

I des del racó més obscur de la cambra tresques
Vers el paradís de blans llençols que cruixen,
De cuixes que resguarden la fam d'ahir
I la feminitat delitosa i latent d'avui. I espero.

I l'ombra teva, en moure't, pressent la meva presència
Mentre aguanto la respiració accelerada; de bat
A bat deixaré el meu cos perquè el sembris de dits.
I cloc els ulls, perquè em sorprenguis més, i desespero...

16/10/10

Clarividència (Repte Clàssic CDXL)

…i t'estranyarà que t'escrigui després de tants mesos sense saber res de mi. Però sols volia que et tranquil·litzessis. Tenint notícies meves, creuràs finalment que no m'ha passat res de greu? Com que és llarg d'explicar, prefereixo fer-ho per escrit i potser així et quedi més clar tot. Els esdeveniments, de vegades, són fàcils de targiversar-se i, si no es té la informació exacta, més encara.

Començaré dient-te (o confessant-te) que la meva font més important d'ingressos era la feina de gigolò. Ara no t'explicaré en què consisteix això, no et considero ximple i crec que alguna noció deus tenir del terme. Tampoc et diré com era cadascuna de les cites que l'agència m gestionava, sols pensa que no hi ha temps per avorrir-se i el ventall de possibilitats és inimaginable. No només és acompanyar dones madures... He dit que no et parlaria de les meves cites acordades, però aquesta carta, en part, és conseqüència de la darrera.

Quan l'agència em va facilitar l'hora (molt de matinada) i l'adreça del lloc on se celebraria la festa, vaig esbatanar els ulls. No podia creure-ho però sempre m'havia mantingut discret i sense preguntar. A més, van advertir-me que, en aquesta ocasió, ho fos el màxim possible. I quan vaig presentar-me al pis en concret, vaig entendre per què havia de veure, escoltar i callar. La festa (per dir-ho d'alguna manera) semblava haver començat feia estona. No per ser impuntual, però... al primer cop d'ull, enmig de cossos nus i d'alcohol, de piles de pols blanca, que no era farina, evidentment. Tampoc crec que necessitis més dades... Hi havia massa gent important per esbombar més tard què hi estava succeint allà dins. Una bacanal, encara que se l'anomenés festa, pur sexe en estat pur, fluids de tota mena pertot arreu (suor, semen, saliva...). El xampany francès corria més per damunt de la gent que omplia les copes. I hi havia dones i homes de totes les edats; tots, sense excepció, amb un estatus elevadíssim, amb un tren de vida inabastable per a qualsevol mortal de classe mitjana.

No et diré noms ni càrrecs, però hi havia polítics i executius, gent pública que no havia assistit a la festa amb la seva parella (o esposa) habitual. La disbauxa i el descontrol semblava apoderar-se dels ànims de tothom, i a mi m'embargava un sentiment de vergonya aliena que mai abans no m'havia aparegut. M'adonava, potser, que alguna cosa havia d'anar malament en aquell desordre. Com si d'una premonició es tractés. Però jo em deixava besar i llepar per una desconeguda, que em clavava la llengua al fons de la boca o m'engolia el sexe sense miraments, sense conèixer ni tan sols el seu nom, ni ella el meu. Era la meva acompanyant? Ni ho sé ara, en escriure't aquestes línies. Només sabíem que havíem estat convidats per un amic en comú, o ni tan sols ens unia aquella possible persona. Qui n'era l'amfitrió, no ho sabrem mai. Tampoc no ho indagaré.

Suposo que encara no lligues caps sobre les meves decisions després de tants anys seguint un camí més o menys coherent. Però la festa va allargar-se durant hores. I no em facis enumerar les dones que van deixar-se magrejar sense cap tipus de pudor, ni les que van oferir-se a ser penetrades amb protecció o sense ella, sempre retardant l'ejaculació, per poder mantenir-me excitat més estona. Només et sabria dir que van ser-ne moltes, i moltes més m'envoltaven, amb postures inimaginables, doblegades i entortolligades amb altres cossos, abandonats a la luxúria del moment i caient en una somnolència barrejada amb l'embriaguesa de les drogues i dels estimulants sexuals. I ningú no va adonar-se que despuntava el dia ni que, de mica en mica, la gent havia marxat i que no érem tants com al començament de la vetllada.

No sé quants van presenciar els fets del matí. Aquell matí fatídic que va posar punt final a la festa. Però no només a la festa. També va ser capaç de canviar el pensament del món. Quan tot va saltar pels aires (la trencadissa de vidres, la sorollada increïble, la tremolor de tot l'edifici), encara abraçava la darrera desconeguda que m'havia xuclat sencer fins que em vaig escórrer. Però no veia la seva cara de pànic, sinó la de la divinitat. La clarividència que aquell succés era pel meu bé, que des d'aquell precís moment havia de fer un canvi en el meu tarannà i deixar el mal camí de les drogues i de l'alcohol, de les festes d'aquella mena, de tot el vici que em rodejava.

L'atemptat de les Torres Bessones no només ha canviat la vida dels novaiorquesos, també l'ha canviada per al teu germà. Potser ara entenguis millor la meva decisió de convertir-me a l'Església Evangelista i lliurar-me a la Paraula de Déu. No m'han rentat el cervell, ni les seqüeles dels traumatismes han fet que embogeixi. Sóc un home nou, però encara segueixo sent el teu germà. Creu-me, és una decisió irrevocable i és la millor que podia haver triat. Només em penedeixo d'haver-la presa tan tard.

Deixant de banda la meva conversió, també hi ha d'altres coses que voldria parlar amb tu, i penso que tinc temps per exposar-te-les. Com per exemple...

13/10/10

Pólvora (Melorepte122)

Boques obertes vivint en l'abisme
De la clarividència, com revòlvers
Amb ecos bèl·lics i reminiscències
Llunyanes de ferum de pólvora. El món

És un esquelet abandonat en el cisma
De la humanitat, l'opi que busca els vèrtexs
On endinsar-se en l'ànima de la malaltia,
I esdevenir silent revolta, combat pregon.

I tinc la pau eterna, la dels morts, garantia
D'erta existència. I lluito contra el vent,
Envers l'embat de l'huracà, en el precipici.

Gorges esteses als meus peus, presències
Que no enyoro, i glapeix el cor ple de desfici,
Còmput de l'existència que s'escola rabent.