Brànquies (o Rapsòdia lapislàtzuli)

El blau i el gris, i el desig que creix més enllà
Del teu nom fet poema i música, musa,
I el vi esdevé sang i glop, lletania i demà,
Mentre la flama glaça i el mot abrusa.

El gris i el blau, i el llavi teixeix la brusa
Per a l'insomni d'una nit que cal vetllar
Perquè s'eixampli la ferida; i el dit acusa
L'ull inquiet d'anhelar el bleix abans d'alenar.

Policromia en la rapsòdia nocturna
I lleixa d'il·lusions quan el vers s'engalana,
Caldrà anomenar el cos si és carícia blana?

Cal·ligrafia de la prosòdia servada en l'urna
De la sorpresa engendrada per la cofurna,
Caldrà pujar els graons si no hi ha barana?

Existència fructífera (o Hectàrees)

Aire. Més aire si cal. I tot el món en un devessall

De llum per als ulls del poeta que escriu l'origen

De la vida amb lletres de foc i de terra, amb l'aigua

Del riu de l'existència que s'escola fins a l'última vall.

Foc. Més fogueres on cremar allò que ens és aliè

I fer de les cendres un nou territori que perllongui

L'estada fructífera de la sement en la Terra i sigui

Regada per la pluja; i la brisa, el seu primer alè.

Terra. Més hectàrees si vols. I enterrarem les pors

Fins que el dinosaure desperti en el xipoll de l'onada

I en l'escalfor de la llar i ens la robi del nostre redós.

Aigua. Més mars per navegar-hi i eixamplar el món

Que ens pertany i cantem amb melodies que flairen

Com la tempesta, com la lluïssor d'un somni pregon.

Finlàndia (o Rúbrica lígnia)

He assolit els límits on l'aurora boreal és la màgia del món

I la terra no pertany a ningú; només al patrimoni de l'arbre

I a la veu aquàtica dels núvols i al cicle de la vida sempitern.

He habitat l'espai on la neu emplena el paisatge més pregon

Amb partícules de somni i de silenci, etèria bellesa de marbre

Per caure en mans de l'àmbit regnat per les lleis de l'hivern.

He deixat la llum per a embellir les ombres i seguir el camí

Cap als teus ulls, aquesta pàtria en què alenar és esguardar-te

Fins a la sacietat la sinuosa figura i descobrir-hi els confins

Dels boscos de coníferes, lluny d'un Déu que no ens salva.

Podré escometre el futur allà on la teva pell esdevingui la fi

Del fred perpetu, l'esperança dels mots escrits en una carta

De joventut mentre el pas del temps batega i avança endins

Del cor, la rúbrica per a la independència, l'inici de l'alba?

7-BA-5-84-91 (o Nostàlgia i bitàcola)

A blaumut

[Oriol Aymat,

Xavi de la Iglesia,

Vassil Lambrinov,

Manel Pedrós

i Manuel Krapovickas]

Has visitat el país que vàrem crear tu i jo

I l'abraçada, que ens entortolligava el somriure

I les il·lusions, les forces estalviades per lluitar

Contra les pors i les barreres i la fi de l'amor?

Has resseguit el traç de la bitàcola i el ressò

Dels xiuxiueigs, que duien paraules per viure

A l'abric de tot perill, i esdevenir rumb pel demà

Abans que s'escapi dels dits i ens deixi el rancor?

Potser llavors vindràs amb la barca de l'alba

Per il·luminar el crepuscle nascut en el meu cor,

Aquest cor vell que encara batega i sospira per tu,

I així descobrirem que la pell abandonada i balba

Encara reté l'escalfor d'ahir, i l'espurna del record

Pot encendre els encenalls d'aquest desig en dejú.


Cartes de l'Orient (blaumut) 

Eòlica (o Màgia lumínica)

I la llum ocre
Il·lumina la brisa
I la Natura
Amb tons que han de lligar-les
Al domini de l'arbre.

Fotografia i oli de  ©Ramon Navarro Bonet

Cúspide (o Pètria i arbòria)

A Salvador DALÍ (1904-1989)

 

Deixa'm gaudir-te avui, columnes
De goig allà on la llum és carn vegetal
I estimar és un pler tan cobejat com el gual
Enmig del desert, com el bes de què som alumnes.

Deixa'm acariciar-te, maduixa i llavi
Cisellat a la roca del sofriment eternal
De rebre't amb braços oberts cap al camí ral
De no saber-te meva, tot i tastar el gust del glavi.

Deixa'm el cel; hi lligaré les despulles
Dels sospirs més lleus i esdevindran núvol
Per congriar la tempesta i l'ocre de les fulles,

Avui que la tardor és en el meu cor, il·lès
Encara, curull dels paisatges respirats a Púbol,
Cripta i estela del temple erigit a l'atzucac i al malentès.

Fotografies de  ©Ramon Navarro Bonet

Escapatòria (o Andròmines profètiques)[#escriuJA/#escribeYA, d'Hugo Camacho]

Calia besar-la a mitjanit. Ni un segon abans ni un minut després. Amb la precisió d'un mecanisme perfecte, infal·lible. I no havia de ser un mer contacte sense emocions. Era cabdal conferir-li, a aquell petó, un Univers propi de connexions sensorials que fes trontollar el món sencer. Només així evitaríem la pútrida atmosfera fúnebre que respiràvem d'ençà del seu naixement. L'accident, més ben dit. Perquè el part havia estat dolorós i traumàtic, com si les vísceres es rebel·lessin contra les lleis naturals. Dins d'aquella andròmina amb què ens desplaçàvem no hi hauríeu trobat ni un bri d'esperança, tan sols atzucacs per cada intent de fugida; l'escapatòria era impossible, si abandonàvem allà aquella desferra. Calia superar les nàusees i els efluvis que provocaven basques. En Tirèsias va oferir-se voluntari, ell que havia estat privat de la visió i sols podia aventurar-se en l'espectacle terrífic gràcies a les nostres paraules. Per això, vam optar per callar des de llavors. I ell obviaria tot detall imaginat dins del seu cervell. Per mantenir-nos fidels a la causa i a l'empresa que ens havia embarcat en aquell viatge interestel·lar.

Calia besar-la a mitjanit. I, quan fossin idèntics els dígits, que apareixien sense descans sobreimpressionats a qualsevol superfície de la nau, hauria arribat l'hora de la salvació, el principi de l'existència entre vèrtexs i fórmules desconegudes, però segurs d'abastar, tard o d'hora, de nou la llum, el camí correcte. Així, aquell bes, el càlid contacte d'uns llavis tan diferents com inversemblants, seria la porta traçada per ésser travessada, sense marxa enrere possible, sense retornar a les urpes del malefici que ens perseguia. Però, després del bes, seguíem allà. Res no havia canviat per a ningú ni arribava l'acceleració que vaticinaven les profecies. Dies després, quan ja ens vàrem refer completament de la decepció i en revisar els Llibres, ens adonàrem del nostre error i de l'oportunitat perduda inútilment i per sempre: Tirèsias no hauria d'haver estat escollit com a besador experimentat; la seva virginitat, que es vantava de conservar, l'anul·lava d'aquest nomenament.

Ens fèiem creus mentre vagàvem per l'espai sideral, condemna perpetuada pels segles dels segles.

©Angel Roy

Efemèride (o De tècniques i brutícia)(divertimento)

Amb els anys, el seu perfeccionament en les tècniques emprades ha assolit nivells extraordinaris. Ara ja pot dir que, en la seva feina, no hi deixa ni un sol indici que pugui esser analitzat per desentrellar motius o mòbils que l'inculpin. A excepció d'avui, en què es veu imbuït per les conseqüències d'una celebració d'aniversari més etílica i entusiasta del que era d'esperar. El reguitzell de felicitacions i de fotografies, penjat a facebook per les seves amistats —sobretot la que el presenta en plena bufada de les espelmes del pastís—, seria inofensiu, inclús hilarant. Però les restes de crema cremada per damunt del cadàver contenen tanta deixadesa i tanta informació...

Penitència (o Fragàcia de colònia)[70a Crida de VullEscriure]

Sempre que ha de revelar els pecats comesos des del darrer cop, la tenalla un nus a l'estómac, que no la deixa fins que no s'agenolla davant del confessionari i vomita, fil per randa, el reguitzell de faltes comeses. Sempre, mentre se senya i respon, amb fórmules apreses i repetides, a la silueta del capellà darrere l'espiell, demana que la penitència no sigui massa dura i que s'estigui el mínim temps possible als bancs més apartats, capcota i xiuxiuejant la lletania d'oracions imposades per purgar la culpa i netejar la taca en l'ànima. Sempre, envoltada per l'olor de la fusta rònega i corcada i del fum dels ciris, es mossega els llavis perquè s'adona que, una vegada més, els ulls inquisitius del prevere, que endevina clarament entre els llistons, l'han obligada a no mentir i a recordar les homilies i els sermons escoltats, on el poder de Déu és tan superior com omniscient, omnipresent i omnipotent. Potser si sabés com esquivar aquell esguard, la veritat no sortiria tan a doll i els parenostres i els avemaries no es multiplicarien en un tres i no res. A pesar que sigui la paraula del Senyor...

Sempre que respira alleujada en començar l'última pregària, la fragància de colònia barata l'assetja i li violenta les pituïtàries, com ja ho feia minuts enrere, en plena confessió, talment un cronòmetre que compta dècimes de segon amb extrema exactitud. I sempre que se sent desvalguda i desprotegida, l'ombra allargada i coneguda apareix tot just abans de les sabates lluentes, de la negror de la sotana i de l'alçacoll immaculat, i sap quin somriure es dibuixarà en el rostre del pare Manuel, que se li aproxima calmosament i amistosa, amb l'excusa de parlar de qualsevol minúcia, pura comèdia, o d'haver de canviar d'hàbits vitals per ser una bona feligresa. I, com sempre, es meravella amb l'ametista que llueix en l'anell del sacerdot, que li confereix dignitat i distinció, respecte i autoritat. I només demana que, durant la conversa mantinguda, breu i alhora llarguíssima, aquella pedra preciosa no desaparegui sota els plecs de la seva faldilla, com de costum.

Rèquiem (o Cràpules)(ARC a la ràdio)

Les primeres notes del rèquiem porten el silenci a l'església, mentre el carretó que transporta el taüt avança fins a l'altar. Les converses s'han interromput; el moment és solemne, trist. Tothom observa els moviments dels operaris de la funerària. El grinyol de les rodes és l'únic soroll que destorba aquesta solemnitat. El somiqueig de la vídua és desesperat, inconsolable. La mort sobtada també afecta a la família, no només al difunt. El capellà, després d'haver-se aproximat al primer banc, com si aquesta complicitat ajudés a aturar el plor de la dona, comença la cerimònia. Se senya, tot murmurant una consigna memoritzada per tants cops d'haver-la emprada, i canta una pregària que la gent més devota acompanya. Resto mut, encarcarat. M'impressiona des de sempre l'olor de la cera que crema, de l'encens que voleia per tot el recinte, per aquestes paraules tan rígides i immutables. 

Ben aviat arribaran les paraules d'elogi, els records d'anècdotes supèrflues o de pinzellades massa genèriques, que semblen haver-se redactat per a qualsevol persona que arribi encaixada i sense l'opció de la rèplica. Ara ningú no jutjarà si era un cràpula, un bevedor empedreït o un assidu del bordell. Aquí es blanquegen les ànimes més negres, s'obvien tantes bondats que el mossèn és el perfecte personatge per encapçalar tantes fal·làcies juntes, ja s'adiu a aquest caire mentider i eufemístic que arribarà al punt més àlgid en l'eucaristia. El reguitzell de beates es veurà tacat per la presència d'algun be esgarriat del ramat del Senyor. Però avui s'aprofita, que tot bou és bèstia grossa. I la memòria del difunt mereix un respecte.

Escopiria la fel que se m'acumula al fons de la gola però he de callar, sobretot avui. És el que toca, i no he de traspassar de nou una línia que ja se m'ha prohibit. Abans que m'adoni, el funeral ja s'ha acabat i, per darrer cop, els ulls de dona plena de sofriment m'esguarden. Tancaran el taüt, també de forma sobtada, i hauré de resignar-me al silenci d'ésser mort.

Ràbia (o Anècdotes)[69a Crida de VullEscriure]

Calla però veu absurd fer-ho. Inútil. Com si les paraules ja s'haguessin escapat de la seva gola perquè les opcions de xiuxiuejar, murmurar, parlar o xisclar s'anul·lessin de bon principi i li facilitessin la tasca. La penombra li indica que encara segueix amb vida. I se sent en la cruïlla dubitativa de desitjar la mort o anhelar seguir descobrint la màgia d'un dia més, l'alternança del sofriment i de l'alegria. Això és viure...

Respira però sent que ha d'administrar l'oxigen que li sembla més escadusser en cada nova inspiració. Una claustrofòbica angoixa no l'ha abandonat des de fa hores, que sols ha desaparegut en endormiscar-se. No descansa bé, la feixuguesa d'uns membres quasi immòbils per força li pesa en l'esperit i li llasta l'ànim, tan desinflat com feble. Envoltat per tant de silenci, li costa recordar la fesomia de la seva dona. En canvi, el rostre infantil de la seva filla li torna vívid un cop rere l'altre. Com si li haguessin esborrat capriciosament la memòria i, per martiritzar-lo encara més, li haguessin aguditzat la intensitat dels records de la seva petita.

Intenta no esfondrar-se però les llàgrimes que comencen a aparèixer quan pensa en l'esguard clar i tendre, innocent, d'ella no ajuden massa. Són flaixos d'anècdotes viscudes pels dos, senzilles i personals, per al perllongat gaudi momentani. Una rialla enmig del parc mentre la gronxa i cada nou impuls la sorprèn, un bri de nata que empastifa un nasset graciós i imperfecte, ple de pigues i d'entremaliadures, una becaina amb cames que s'acomoden damunt d'ell, que no aconsegueix descansar però el satisfà tanta pau i tranquil·litat amb no res...

Prem els llavis però no aconsegueix calmar la ràbia creixent. Escolta i discerneix unes veus que, apaivagades, discuteixen. Ja no sent por. No hi ha res que, ara per ara, l'espanti. Només pateix per l'àngel de casa seva perquè ella sofreixi si li ocorre alguna cosa dolenta al seu pare. Dins de l'amagatall on el retenen uns estranys, l'explosió violenta trenca el silenci regnant, amb cops de puny i puntades de peu contra el que sembla una porta, i insults.

Misèria (o Vísceres)(68a Crida de VullEscriure)

La misèria l'envolta. La misèria i la decadència. Li costa reconèixer que és així perquè encara no ho percep. La bena als ulls li impedeix veure aquesta deixadesa o detectar la desgana que embolcalla tot moviment realitzat amb una autosuficiència irreal. La blanca habitació desconeguda ha aparegut al seu davant sense demanar-ho ni moure's del seu carreró. El fred, allà, era prou intens per saber-se viu encara, agonitzant per l'oxigen respirat. El vent gèlid i la ferum pútrida que porten nàusees i indicis d'aquesta vida que s'entossudeix a arrapar-se-li a l'ànima.

Cada racó que fita és un punt impol·lut de netedat, tot i que pressent en els seus ossos la fadiga i la humitat que se li han escolat endins, entre la darrera gota d'alcohol i la primera llum de l'alba. Mormola un nom. Virgínia. Però, tanmateix, no recorda el seu, ni cap mot que hagi escrit per esborrar la immaculada impassibilitat del full en blanc. Es mira les mans. Restes de brutícia sota les ungles són la mostra que encara li pertanyen, tan tremoloses com alienes. Les vol palpar però li falten dits per fer-ho. Prefereix aixafar l'escarabat daurat que li puja per la cuixa, mentre el pessigolleig es multiplica pertot del seu cos, esquifit i pàl·lid. Xisclaria però les formigues no li ho permeten. Li han sorgit dels narius i de la boca, alhora que les rates han aparegut pel racó més allunyat del seu llit.

El fàstic i la repulsió augmenten però no hi ha res més al seu interior que pugui expulsar. Només formigues. Són increïblement verdes i blaves i liles. Els colors que odia i que voldria fer desaparèixer de la seva retina. Acluca els ulls però l'espectacle animalístic no cessa. Avancen cap a ell els rosegadors i els insectes, que s'han sumat al delirant reguitzell fòrmic i s'entrellacen en una orgia invertebrada, i una ganyota, que desdibuixa un somriure carregat de dolor, li envaeix els llavis. L'escena bé podria ser l'inici d'un dels seus relats gòtics. Pensa això mentre el corb del seu poema més cèlebre esdevé voltor, que li devora lentament les vísceres.

Èxtasi i audiència (o Delícies i misèries)[#viernescreativo]

 @Pornceptual

Em llevo i tot el Jardí de les delícies és per a mi. També per a l'Eva, és clar, perquè som éssers inseparables, ella nascuda de la meva costella, segons l'Altíssim. Vull despertar-la però m'encisa quan resta callada, amb la seva nuesa excepcional, perquè sembla com absent. Colliré els fruits més saborosos per a menjar-los junt amb ella, a allò que anomenem esmorzar. Hauria de trobar una bèstia per munyir-la, però les cabres són inexistents en l'Edèn, o almenys jo no n'hi he sabut trobar. Faig un apunt mental per demanar-Li-les, a Jahvè. Així potser millorarem aquests àpats massa frugals...

Quedo bocabadat una estona més, em fixo en les corbes sinuoses i insinuants de l'Eva. A la llum del dia, a pesar que el foc segueixi encès, és més bella encara. M'excita fixar-me en cada centímetre del seu cos, engendrat per una part tan ínfima i quasi inútil del meu. Els ulls queden hipnotitzats en la rugositat més fosca dels mugrons que, a l'aire, s'han endurit i són més desitjables que de costum. M'atreviria a llepar-los, però té tan mal despertar que això em frena. Amb la visió del borrissol púbic, que retalla tan assíduament com pot perquè li fa angúnia qualsevol pèl, l'excitació és palpable en mi.

No m'adono quan l'Eva obre els ulls perquè m'estic masturbant degut a aquestes calors tan matinals. El plaer que sento m'ha fet posar els ulls en blanc i perdre el món de vista per uns segons. Però la plantofada de les paraules de l'Eva dels meus ensomnis, que és una Suhaila terrenal i emprenyada, m'estronca l'èxtasi i l'erecció i em retorna a les misèries de l'illa:

— Nacho! Creus que aquestes són maneres de rebre l'audiència de Supervivientes?

Trajectòria (o Còrpora d'adolescència)[#viernescreativo]

 Glowing Sun ©Elicia Edijanto

En complir els trenta-cinc, ens adonàrem, ell el primer i el més perplex, que els anys no només transcorrien, sinó que se sumaven a aquella còrpora adulta tot embolcallant un cervell negat a créixer. Llavors, ja no dubtàvem d'anomenar pel seu nom aquell tarannà irresponsable i narcisista, rebel i colèric. Ell, per la seva banda, continuava vestint roba d'adolescent, amb les sabatilles esportives de colors llampants i elèctrics o les malles d'elastà, mentre es tenyia els cabells blancs, que delataven el pas del temps per a ell.

Patíem en silenci durant cada nou aplec, perquè aquella dèria malaltissa de no voler reconèixer que la joventut marxava dels seus membres ens semblava tan antinatural com dolorosa. I l'entabanàvem amb afalacs i floretes perquè no s'adonés de la nova arruga al rostre o les bosses blavenques que se li perfilaven sota els ulls. Fins que ens va proposar viatjar a Dover en unes vacances conjuntes; així ens ajuntàvem tots els antics alumnes de la Universitat i repetíem el viatge de final de carrera de tretze anys enrere i retíem homenatge al grup musical que ens acompanyava en les llargues hores d'estudi i de preparació de les tesis corresponents.

Contemplàvem l'espectacularitat dels penya-segats i l'extensió ingent de mar, en ple Canal de la Mànega, i ningú no va parar esment en els seus moviments. Subreptíciament, s'havia anat acostant a la vora del precipici i, quan el separaven d'ella una desena escassa de metres, començà a córrer com un esperitat i obrí els braços. La trajectòria descendent ens agafà desprevinguts a tots, també a ell mateix, per la ganyota d'astorament que se li dibuixà a la cara. Aquell dia atziac vestia completament de verd, a excepció de les botes de color marró. Talment com Peter Pan, o com aquella síndrome que se l'havia apoderat del tot.

#viernescreativo

Buguenvíl·lees (o Delícia[es])[#viernescreativo]

 @Cartier-Bresson

Bona tarda, delícia,

Ho sé, no et trec del meu cap, i tampoc no ho intento. És un esforç més gran aquest oblit que anar amuntegant souvenirs i imatges del nostre París. La Tour Eiffel sempiterna i omnipresent, les Champs-Élysées traçats amb tiralínies infal·libles i perfectes, i tu i jo, amb la fam de mil amants als llavis i als ulls, que no ens adonàvem de res ni de ningú. Qualsevol racó era bo per aturar-te el pas i invadir-te. Sempre ens quedarà París, deies amb un to fúnebre i malenconiós, quan els diners i l'entusiasme escassejaven, degut a aquest parell de maleïdes crisis. L'econòmica i mundial, i la sentimental i particular. Per uns instants, vaig oblidar el Pont Neuf, les llambordes i el Seine, l'Opéra, el Sacré Coeur, inclús els jardins de Versailles. En veure't amb les maletes a les mans i els armaris buidats de les teves pertinences, la demència es va apoderar de mi.

Han passat tres mesos d'aquesta darrera escena i continuo pensant-te, malgrat els maldecaps que m'ha provocat la teva fugida. La policia encara troba massa punts foscos en les teves raons, tampoc no sé amb qui havies xerrat de les nostres diferències. Tot i així, encara guardo tot allò que ens lliga amb la capital francesa. I t'escric cada setmana. Com si fossis lluny però propera. A la llibreta i amb el bolígraf que vas regalar-me, on s'hi perfila la piràmide del Louvre. I, nit rere nit, rego les buguenvíl·lees mentre reso per la teva ànima. En aquell racó de jardí que ningú no ha pensat d'escorcollar.

Teu sempre, i per sempre.

#viernescreativo

La cerimònia (o Màrius Alcàntara i Herèdia)[Nit de lletres; 5 {Tenir èxit}]

—Com ha anat la cerimònia?

Això m'ho ha preguntat a mi, que cada plica que empleno és certamen assolit? Just en arribar a casa, sense petó de benvinguda ni una breu salutació? Queda clar que aquesta dona no se n'assabenta de res. No sap quin artista llorejat i a qui li sobreïx l'èxit té a casa seva ni mostra interès per adonar-se'n... Tampoc aquest cop no ha volgut acompanyar-m'hi. Ni avui ni des de la primera vegada. No ha sentit la meva emoció en recollir cap guardó ni en ser aplaudit per tot el públic, alçat durant llargs minuts i admirat de respirar el mateix aire que jo. No sap que la perfecció que he assolit en cada escrit, en vers o en prosa, és degut al meu gran talent innat. No sóc tan mediocre com aquells pobrets finalistes que aspiren a aconseguir el que sempre em pertoca a mi. Qualsevol premi que em proposi l'abastaré. Així que millor que ni s'hi esforcessin. Almenys no caurien en la decepció de quedar en segon lloc. Ni accèssits ni finalistes. El que compta és pujar a l'escenari i parlar davant del faristol. Res de mirar-s'ho des de la platea. A més, com no he de guanyar si, junt al talent, el meu nom ja és per triomfar? Màrius Alcàntara i Herèdia. Una harmonia entre nom i cognoms... Aquests accents oberts damunt de les vocals, aquests dàctils omnipresents, hel·lènics... Com no he de polvoritzar la resta d'aspirants si només mirant la signatura han de quedar frepats els membres dels jurats de qualsevol certamen literari? Quines aspiracions de ser un autor de fama universal pot tenir algú que s'anomeni Joan Garcia i Garcia? No ho entenc, la veritat. Tampoc no puc entendre que aquest passerell hagi pogut ser el guanyador del premi d'aquesta nit, el que era legítimament meu. Meu per talentós i per ser perfecte en tot el que escric. Però com que aquesta dona no s'adona de res, tampoc sabrà que aquest premi em pertanyia i l'he cedit a aquell mediocre escriptoret, aquesta nit.

—Bé. En tenies cap dubte, estimada?

Somnolència (o Ànima noctàmbula)[Nit de lletres; 4 {Tenir son}]

Badallo i els ulls s'enterboleixen en haver-se omplert de llàgrimes, que no són llàgrimes reals. Són els efectes de tantes nits veient quasi despuntar l'alba. Estic cansat, mort de son, exhaust, defalleixo i no vull pensar en el llit perquè, de fer-ho, cauré en els seus dominis, que esdevindran manta, vànova, cobrellit, llençol, matalàs... Em frego les parpelles amb força i defujo aquesta peresa barrejada amb somnolència. Només és mitja tarda i avui tinc una cita. M'aixeco de la butaca perquè Mark Haddon m'avorreix amb tanta reiteració autista (o en Christopher Boone té la síndrome d'Asperger?) al Curiós incident del gos a mitjanit. M'aguditza aquesta fadiga, que m'afeixuga membres i ment.

Badallo de nou en el trajecte del menjador a la cuina i no veig com obro la porta de la nevera i, tot palpant, en trec un bric de llet de soia, que bec directament. He demanat festa a la feina i me l'han concedida amb unes condicions que m'emprenya recordar. Però arrossego el cansament dels meus hàbits noctàmbuls, a més dels laborals. M'arrepapo de nou a la butaca de lectura i canvio Haddon per les narracions de Saki. Un xic d'humor negre potser m'espavilarà i suportaré aquesta hora escassa que manca perquè tot comenci.

Però novament badallo, entre les impertinències de la Sylvia i en Mortimer Seltoun, com a bon matrimoni i, sobretot, gràcies a la influència de la ploma i la mala bava d'Hector Hugh Munro. I, abans que giri pàgina, sento el vol de libèl·lules i de papallones al meu voltant, la llum crepuscular esdevé cadenciosament més tènue fins que s'enfosqueix del tot. I la fosca continua inclús quan em desperto de cop per la fressa del carrer. Han abaixat la persiana del kebab de sota de casa i això m'indica que és tard. Cerco el telèfon mòbil. Quan la pantalla s'il·lumina amb el rellotge digital de protector, els dígits que n'apareixen em fan esbatanar els ulls i em cauen llibre i ànima als peus. Són  les dues de la matinada, i he deixat escapar la meva cita amb la Nit de les Lletres de VullEscriure...

Pel·lícules (o Aquàrius)[Nit de lletres; 3 {Tenir pipí}]

Recordo aquelles tardes de diumenge al cinema, quan hi havia la sessió doble, amb un intermedi de quinze minuts escassos per carregar llaminadures que, de vegades, burlaven el control de l'acomodador de torn. Com també de vegades, la qualitat de les pel·lícules era massa diferent i passaves d'una de pèssima a una d'extraordinària. O viceversa. Això també passava amb els gèneres. De comèdia a terror, d'aventures a romàntica, sense passar per un sedàs de coherència mínima. Llavors, vaig adquirir el gust per les pel·lícules, com el pare, que és el cinèfil per excel·lència. Arribava a casa, després de quasi cinc hores de fotogrames, i li explicava sinopsis i desenllaços, a la nit, ja al llit, recreava, junt amb les actrius vistes, amors tan intensos com fugaços, i a l'hora de l'esbarjo, al llarg de la setmana, emulava els herois i els espies amb els companys d'escola.

Ho recordo com si fos avui mateix. Igual que recordo la pel·lícula Aquàrius, la que concloïa la sessió d'aquell diumenge. Entre l'atmosfera opressiva d'un teatre de nit i la pluja omnipresent en el gènere del terror, entre les desaparicions amb comptagotes dels personatges i la música que ajudava a endevinar el nou mort i augmentava la meva por... Aquest cúmul de raons van emmudir-me mica en mica fins que van aparèixer els crèdits. Llavors, començava realment l'angoixa. El camí de tornada a casa, amb carrers plens de negra nit i fanals tènues. Caminava amb passa ràpida, que va esdevenir corredissa frenètica, i vaig quedar amarat de cap a peus. En comprovar el rellotge, em vaig adonar que havia tardar la meitat del temps a recórrer el trajecte del cinema a casa. Com també em vaig adonar que no només era suor allò que m'havia mullat inclús la roba.

Encara ho recordo perquè, arran d'aquella nit, vaig amagar durant setmanes els meus pantalons preferits al fons de l'armari. Pudien a pixum i no volia explicar què m'havia passat. Tampoc no vaig obrir boca durant aquell sopar per evitar reviure el mal tràngol del cinema. Com si tenir por fos tant vergonyant com orinar-se al damunt.

Salmòdia (o Cronòmetres)[Nit de lletres; 2 {Tenir pessigolles}]

Amb el cap que em rodola i amb el vòmit a flor de llavis, em parapeto dins del bany abans que la discussió arribi a nivells insospitats. No els vull sentir ja, aquests xarucs que inventen lleis com qui improvisa una peça musical. La setmana passada va ser l'olor de tabac que m'impregnava la roba; fa un mes, les males notes del butlletí trimestral; avui és per arribar més tard de l'hora acordada, com si ells no haguessin sortit mai de festa... Demà qui sap si és perquè sóc heterosexual i voldrien que em centrés en els estudis abans d'embolicar-me amb dones? Ho trec tot, després d'haver corregut el pestell perquè no aprofitin quan estic amb la guàrdia baixa. Rumio un pla entre la cridòria; no vull cedir el terreny guanyat al llarg de la meva rebel·lia adolescent. Ara per ara, dormiré aquí, si cal. I demà ja serà un altre dia. Però no serà fàcil que arribi la calma avui...

Els escolto encara. El so amortit m'identifica les veus i els punts de vista, ara contraposats. Els insults proferits cap a la meva persona, de part del pare; les frases entre somiqueigs, tan plenes d'entesa i de seny, de la mare. Però sé que, si torno a sortir, l'aliança del matrimoni carregarà contra mi de nou. Criticaran els meus cabells, els tatuatges que m'omplen el cos, els pírcings, la música massa alta, la roba, les amistats, que faci el ronso a l'hora d'ajudar-los, els meus hàbits alimentaris... fins a arribar a les drogues i a l'alcohol... Tot és una salmòdia per capar-me una vegada més, l'intent per tallar-me les ales i deixar-me sense llibertat, sota el jou de la dictadura de casa seva.

Que no em facin riure, que a mi no em busquen així com així les pessigolles! Ja no sóc un nen que es xuma el dit, i que diu amén a tot allò que li dicten. A més, quin mèrit té ser un monstre en l'art d'ingerir cerveses i fulminar els cronòmetres i els rècords dels col·legues si no pots dur a ratlla els teus pares?

Gèlida intempèrie (o Màquines impàvides)[Nit de lletres; 1 {Tenir fred}]

M'arrauleixo sota la jaqueta, com si fos una vànova. Premo ben fort la mandíbula i mastego la soledat i el silenci... El fred és tan intens i el fregadís dels peus del monstre de sota el llit, que em visitava quan era un ganàpia, em retorna a les oïdes. Han passat dècades i avui sembla més present que mai, de nou com si no hagués transcorregut ni un segon. Sento por, ho reconec, i tinc la sensació que m'ha engolit un d'aquells malsons que em provocava pixar-me al damunt perquè temia llevar-me i córrer fins al lavabo, per si de cas m'atrapava l'home de dins de l'armari. L'àvia m'havia sembrat el germen d'aquest pànic infundat, entre les arrugues, la dentadura postissa al got d'aigua de damunt de la tauleta de nit i aquella ferum rància, de vell, mentre m'insistia amb faules i llegendes de gent malvada perquè m'acabés un plat que detestava i que, tanmateix, creixia i creixia en cada nova cullerada empassada.

Murmuro una cançó de bressol per tranquil·litzar-me, i visualitzo una foguera, encesa en el meu cervell només, perquè esdevingui amulet contra aquest gebre, que s'escola en el meu cos. La nit serà humida i llarga, i el rau-rau de l'estómac no ajudarà a adormir-me, encara que sigui de forma lleu i a batzegades. Penso en els darrers mesos, tan plens d'errors i de malastrugança, que m'han anat traient el somriure dels llavis, la joia dels ulls, el menjar de la boca. Inclús m'han usurpat els amics i la família. I la feina... la llar... Potser no és bona idea passar aquestes hores nocturnes amb les cabòries que em persegueixen i que m'omplen de llàgrimes els ulls. Ja en tinc prou, de pena, havent de dormir al ras, encabit en un banc públic, en ple mes de novembre. El present és prou negre i acarnissat per rebre'l enmig del plor. Pensaré en l'oficina de treball i en la sol·licitud de subsidi, o en alguna solució més immediata, almenys per aconseguir quatre xavos. I, de pas, evitar de malbaratar-los en una màquina escurabutxaques, com havia fet fins fa poc.