deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

25/4/15

Trajectòria (o Còrpora d'adolescència)[#viernescreativo]




En complir els trenta-cinc, ens adonàrem, ell el primer i el més perplex, que els anys no només transcorrien, sinó que se sumaven a aquella còrpora adulta tot embolcallant un cervell negat a créixer. Llavors, ja no dubtàvem d'anomenar pel seu nom aquell tarannà irresponsable i narcisista, rebel i colèric. Ell, per la seva banda, continuava vestint roba d'adolescent, amb les sabatilles esportives de colors llampants i elèctrics o les malles d'elastà, mentre es tenyia els cabells blancs, que delataven el pas del temps per a ell.

Patíem en silenci durant cada nou aplec, perquè aquella dèria malaltissa de no voler reconèixer que la joventut marxava dels seus membres ens semblava tan antinatural com dolorosa. I l'entabanàvem amb afalacs i floretes perquè no s'adonés de la nova arruga al rostre o les bosses blavenques que se li perfilaven sota els ulls. Fins que ens va proposar viatjar a Dover en unes vacances conjuntes; així ens ajuntàvem tots els antics alumnes de la Universitat i repetíem el viatge de final de carrera de tretze anys enrere i retíem homenatge al grup musical que ens acompanyava en les llargues hores d'estudi i de preparació de les tesis corresponents.

Contemplàvem l'espectacularitat dels penya-segats i l'extensió ingent de mar, en ple Canal de la Mànega, i ningú no va parar esment en els seus moviments. Subreptíciament, s'havia anat acostant a la vora del precipici i, quan el separaven d'ella una desena escassa de metres, començà a córrer com un esperitat i obrí els braços. La trajectòria descendent ens agafà desprevinguts a tots, també a ell mateix, per la ganyota d'astorament que se li dibuixà a la cara. Aquell dia atziac vestia completament de verd, a excepció de les botes de color marró. Talment com Peter Pan, o com aquella síndrome que se l'havia apoderat del tot.


#viernescreativo


1 comentari:

deomises ha dit...

Trayectoria (o Cuerpo de adolescencia)


Al cumplir los treinta y cinco, nos dimos cuenta, él el primero y el más perplejo, que los años no sólo transcurrían, sino que se sumaban a ese cuerpo adulto envolviendo un cerebro negado a crecer. Entonces, ya no dudábamos en llamar por su nombre aquel talante irresponsable y narcisista, rebelde y colérico. Él, por su parte, continuaba vistiendo ropa de adolescente, con las zapatillas deportivas de colores llamativos y eléctricos o las mallas de elastano, mientras se teñía las canas, que delataban el paso del tiempo para él.

Sufríamos en silencio durante cada nuevo encuentro, porque aquella obsesión enfermiza de no querer reconocer que la juventud se marchaba de sus miembros nos parecía tan antinatural como dolorosa. Y lo engatusábamos con halagos y piropos para que no se diera cuenta de la nueva arruga en el rostro o las bolsas azuladas que se le perfilaban bajo los ojos. Hasta que nos propuso viajar a Dover en unas vacaciones conjuntas; así nos juntábamos todos los antiguos alumnos de la Universidad y repetíamos el viaje de fin de carrera de trece años atrás, y rendíamos homenaje al grupo musical que nos acompañaba en las largas horas de estudio y de preparación de las tesis correspondientes.

Contemplábamos la espectacularidad de los acantilados y la extensión ingente de mar, en pleno Canal de la Mancha, y nadie prestó atención de sus movimientos. Subrepticiamente, se había ido acercando al borde del precipicio y, cuando le separaban de ella una decena escasa de metros, empezó a correr como un poseso y abrió los brazos. La trayectoria descendente nos cogió desprevenidos a todos, también a él mismo, por la mueca de asombro que se le dibujó en la cara. Aquel día aciago vestía completamente de verde, a excepción de las botas de color marrón. Tal como Peter Pan, o como aquel síndrome que se le había apoderado por completo.


d.