Novetats [Jornada 8, Grup C. LLMRC'2016]

Tres dies després de contraccions i trencament d’aigües, de llargues hores d’espera i d’incertesa, entre el quiròfan i la incòmoda llitera de l’hospital, la parella arriba finalment a casa, amb símptomes clars d’esgotament. Caldrà informar la família de les novetats; des dels primers indicis d’un possible embaràs és un formiguer d’activitat i de nerviosisme, sobretot pels membres femenins i arran del test que confirmava la sospita. Ara, però, urgeix més una dutxa i treure’s de damunt la ferum asèptica abans que els pits, amb precisió suïssa, reclamin tornar a ser alliberats de la càrrega de llet que els emplena. Mentre ell potineja el comandament a distància del televisor, ella, decidida, travessa el llindar de l’habitació de matrimoni i es despulla frenèticament, rabiosa. Vol desempallegar-se també dels records blancs i hospitalaris, del mal peu escales avall que va accelerar-ho tot. Però el bressol, que varen muntar al costat del llit, resta buit i li bufeteja la fràgil fortalesa per no sucumbir al plor en fitar-lo. S’acaricia el ventre també buit, encara amb rastres del nadó perdut, i, sense oposar-hi resistència, deixa que les primeres llàgrimes sorgeixin. Caldrà informar la família de les novetats…

Diumenge [Jornada 4, Grup C. LLMRC'2016]

Finalment, ha acabat de redactar tot el llibre. N’està satisfet del resultat, sobretot pel capítol final tan negre, imprevisible, cataclísmic. Ara, però, troba que li manca algun element que confereixi versemblança. Arreplega quatre grapats de terra i, amb l’ajuda de l’aigua, en modela una figura coherent amb la magnificència que adquirirà a la llarga. Gràcies a la tebior d’un sol acabat de néixer, aquell embalum s’asseca lentament i, abans que deixi de ser mal·leable, li dóna una posició asseguda i endormiscada. El col·loca en una cadira, al davant d’un escriptori, entre el llibre enllestit, la ploma als dits i el tinter gairebé buit. Li transmet el contingut íntegre d’aquells capítols, que se li arraparan a la memòria com a records propis, i li infon l’alè vital i responsabilitats diverses. Desapareix de la cambra tot seguit; hi deixa un lleu resclum sulfurós.

Es desperta encarcarat i adolorit, els ulls sofreixen la llum que s’ha fet present a l’estança, els dits troben i fullegen el volum manuscrit. Somriu, amb total convicció, i concedeix el seu vistiplau al conjunt. Mira a través de la finestra i hi albira una figura que descendeix la muntanya. Però avui no farà cap indagació; és diumenge.

Càpsula (o Eufòria)[LLMRC al carrer; Jamming Lounge Juliol'15]

A Manuel BAIXAULI

El whisky ajudà a augmentar la nostra eufòria. Els viatges a través del temps, segons la meva esposa, ja eren una realitat. A la tarda, entre fulls gargotejats, m'havia revelat la notícia d'haver enllestit la investigació. La seva ajudant i ella somreien, satisfetes. No entenia aquell galimaties de xifres i fórmules estranyes, però la proposta que jo fes la prova pilot m'excità. Seria una peça clau en l'experiment i passaria als annals de la història amb lletres d'or. La vanitat se m'enlairà tot imaginant un canvi de rumb en la nostra vida. Sobretot en la meva.

No ho vaig esmentar, evidentment. Sols un histriònic sí aparegué entre els meus llavis, entumits per l'alcohol.

Dins de la càpsula, l'atmosfera era claustrofòbica. Però deixar la ment en blanc m'ajudà a suportar-la, mentre a l'exterior veia, a través del vidre minúscul, les corredisses de les dues científiques. Llavors, arribà una sobtada somnolència. En despertar, un pressentiment fúnebre m'aclarí el perquè de les cares tristes de familiars i coneguts, que passaven davant del vidre. No podia xisclar ni moure'm.

M'adono que ara sé traduir els somriures còmplices, els fregaments accidentals, que atribuïa al nerviosisme de la recerca, quan les palades de terra ressonen rítmicament.

Rúbrica (o Dolcíssima angúnia)[Lliga de Microrelataires; J10]

L'encaixada de mans dels dos homes és la rúbrica al tracte que negociaven. El glop de te amb menta, dolcíssim, contrasta amb l'amargor de la noia callada al fons de la sala. L'angúnia que sent li provoca nàusees. Els observa sota el vel, i s'adona que, al damunt de la taula, el rastre dels gots forma cercles, baules de la nova cadena que la lliga a un futur al costat d'un desconegut a qui haurà d'obeir i satisfer, com a marit i home.

Iridescència (o Enigmàtica)[Lliga de Microrelataires; J9]

M'ofereixes cent paraules per dir-te què desitjo més en aquesta vida i, sense menystenir-te, penso que me'n sobren noranta-nou. Observo la mirada més iridescent que t'he vist mai i faig veure que rumio, perquè sé prou bé la resposta. Però confereixo una aura enigmàtica al silenci després d'aquesta frase, que amaga qualsevol indici previsible. I la lluïssor dels teus ulls augmenta lentament mentre es fixen en els lleus moviments dels músculs del meu rostre. Vaticino l'eclipsi total de l'entusiasme que desprens inclús abans que et xiuxiuegi, a cau d'orella, el que més cobejo:

—Morir... —dic amb el convenciment més extrem.

Simfònica (o Indiferència incòmoda)[Lliga de Microrelataires; J8]

Ja puc dir que el concert en commemoració del 50è aniversari del Festival de Mozart ha estat un desastre. Tot i l'esforç esmerçat i el temps invertit, a pesar de trampejar l'enèsima retallada en el pressupost vingut del Departament de Cultura, malgrat escollir el repertori més selecte de la producció mozartiana, encara que la professionalitat de cada membre de l'orquestra fos indiscutible i brillant, l'empresa era difícil de dur a bon port. I això s'intuïa en el buit que quedava a l'auditori després d'interpretar una nova peça. Res, ni un aplaudiment ni una ovació ni un murmuri disconforme del públic assistent; només un incòmode i gèlid silenci regnava en la platea.

Amb total indiferència era rebuda la darrera nota de qualsevol moviment de la simfonia corresponent, però calia suportar estoicament el xàfec que es pressentia, aferrar bé la batuta i dirigir, com si res, aquell elenc exigu però valent, que era testimoni de la suor que em perlejava el front, degut al nerviosisme de saber l'únic final possible, i que s'aliava amb mi també en la catàstrofe. Però, com es pot ser fidel a la genialitat simfònica del compositor austríac amb una orquestra tan escassa com un quartet de corda?

Pèrgola (o Ardència)[Lliga de Microrelataires; J7]

He imaginat la nostra primera cita. Conduiré fins al passeig marítim i conversarem mentre ens adrecem cap a la pèrgola, el lloc més solitari de la platja i el més íntim. T'estimo des de fa tant... Per demostrar-t'ho, t'aturaré amb besos i carícies cada pocs metres. Somriuràs, de ben segur, per aquestes mostres efusives d'una passió ardent i sincera, que intentaràs descobrir millor al fons dels meus ulls, quan ens mirem fixament. Xerraràs pels descosits, ho pressento, i jo escoltaré atent, encabint-hi monosíl·labs perquè t'adonis que et segueixo la conversa. Sóc tan feliç, tan afortunat de saber-te quasi meva... No pararem esment de les poques persones que ens creuem; ja se sap, finals d'octubre. I, allà asseguts, al banc de la pèrgola, em declararé, amb mots apegalosos que et provocaran espurnes a l'esguard. Dubtaràs uns instants. Pensaré que és perquè no et vegi precipitada, fàcil o massa desesperada per aconseguir algú que t'estimi. I això m'afalagarà. Així és com he imaginat el nostre primer encontre formal... També podria esdevenir-se el rostre més negatiu i que em refusis, com les altres. I, com sempre, duré la mà a la butxaca per notar el revòlver, la garantia de tenir-te. Com les altres.

Diferències (o Minúscula grandària)[Lliga de Microrelataires; J6]

Finalment, l'Eva s'ha adormit aferrada al meu pit. Ara la bressolo entre els meus braços i li murmuro una melodia. Així m'asseguro que no es despertarà quan la col·loqui al bressol. Mentrestant, l'observo, encara bocabadada i embadalida. Les parpelles closes, la respiració pausada i tranquil·la, la delicada mà que m'envolta el dit índex. Se sent segura i jo, agraïda. Agraeixo, un cop més i en silenci, haver-se'm permès tastar aquest miracle de la Natura. Estic sola amb ella però, què hi ha de diferent en els anys de la meva existència? Sola durant el primer festeig, sola també en passar per l'altar. I aquesta soledat no va esborrar-se en sol·licitar el divorci, ni tampoc després de la febrada dels primers encontres amb un aspirant a lletraferit, ni tan sols amb el pare de l'Eva. Estic convençuda que trescaré per aquesta nova senda, amb dificultats però aconseguiré avançar i superar tot obstacle que se'm presenti. Trauré forces de sota les pedres, si cal, sense demanar almoina d'amor a qui ja no m'omple ni m'aporta res. Perquè el Cel també té tres lletres entre els meus braços, i és la minúscula grandària del fruit del meu ventre, l'Eva, la meva filla.

[Il·]lògica (o Fórmules i mètodes)[Lliga de Microrelataires; J5]

Somriu tristament. Davant dels blocs de notes plens de fórmules, sent la buidesa del treball conclòs i la claredat de trobar-se en un atzucac encara més fosc que en començar les indagacions. És metòdic i, amb els reptes personals, s'aguditza la seva metodologia. Per això, ha respost els interrogants i les excepcions possibles, perquè cap equació no pugui ser refutada per l'auditori. Ara, però, empassa saliva mentre redacta la presentació del seu teorema sobre la lògica de la contradicció. Perquè s'adona que ha treballat endebades, al voltant del que ja no existeix, segons els seus càlculs exactes. Tota una paradoxa...

Dècimes (o Fèretre)[Lliga de Microrelataires; J4]

Desperto en l'obscuritat absoluta i amb la fressa de vaixella esmorteïda per la porta tancada de l'habitació. Imagino l'hora, perquè el meu cos segueix essent un rellotge, mentre l'olor de cafè acabat de preparar m'arriba al nas. Imagino també la dona feinejant a la cuina, la visualitzo. En breu, vindrà amb la safata de l'esmorzar i evitarà el frec de la meva mà lívida en dècimes de segon. Com si es tractés de la d'un empestat. M'enumerarà el menú d'aquest matí amb la modulació monòtona, de desgana. I, per compromís, m'ajudarà a engolir aquell àpat amb celeritat, absent de diàleg perquè, tot seguit, em deixi sol de nou, amb el televisor inútilment encès.

Sé que ho fa amb malícia, i no li costaria res sintonitzar l'emissora de ràdio que m'agrada. L'adversitat l'ha refredada, també ho sé, i ara es troba lligada a un llast per un sagrament en què encara hi creu, amb visible fariseisme. Mentrestant, i gràcies a les meves cabòries, passaré les següents hores en l'obscuritat absoluta, privat de visió per un glaucoma, i imaginaré la propera safata que em porti, postrat al llit, com un mort en vida dins del fèretre, amb els ulls inútilment oberts.

Presències (o Verbigràcia)[Lliga de Microrelataires; J3]

Tenim molts amics perquè seran necessaris les amistats. Jugues i salvaven el món i sóc imprescindible perquè ells estiguessin alegres i agraïdes amb vosaltres. Existeixen secrets, que sols sabré elles i tu, perquè així és les regles que hauria ideat ben consensuats. Té moltes amigues perquè hi hagués la necessitats de no sentir la soledat. En la immensitat il·limitada d'aquesta ínfima habitació, cada individu obtenim reverències meves i pronunciàveu discursos amb verbigràcia, i el temps transcorren ràpid. Només em tregui de polleguera que ens contradiguin i aquesta persona deixeu de ser amics i passés a ser enemic. Empraria l'hostilitat per lluitar contra la desunió, l'amistat són un tresor. El protegires amb dents i ungles i amb valor, abans que el vincle desapareguin. No vull escoltar més veus que t'inculcaran formes de viure tan diferents a com penséssiu. Tenen amics, tan necessàries... i em parlen sense parar, per no pressentir nova presències. Tresors sou. Per a ells també. Molts tindria... 

Els dos infermers entren a l'habitació incomunicada, enmig del deliri del pacient. Després de l'aïllament, potser els ànims i les al·lucinacions hagin disminuït. Almenys hauran calmat tanta ràbia continguda, tanta violència. Ho dubten, però, perquè té cara de pocs amics.

Cabòries (o Penúries)[Lliga de Microrelataires; J2]

Rebràs el correu amb la nova proposta de la Lliga. Aquesta jornada t'imposaran escriure sobre progrés. Arran d'un reportatge, se t'acudirà la història d'un adolescent congolès que es guanya la vida en una mina de coltan. Plasmaràs al paper les penúries, els sacrificis d'aquell vailet, que anomenaràs Bene o Koffi, d'uns tretze anys. Reflectiràs en cada frase les cabòries d'un noi que, abans de descobrir la joia de viure, ja està cansat de lluitar i de guanyar una misèria a canvi d'aquest mineral. Li faràs picar entre els riscs de l'asfíxia i el límit de la claustrofòbia, en forats cavats a la muntanya, mentre pensa en un mòbil i en una tauleta, gràcies als primers guanys i a la cobdícia del progrés, vista en cartells publicitaris pels carrers de Lusamba. Et bullirà la idea dins del magí i l'entrellaçaràs amb allò que has copsat, bocabadat, davant del televisor. Gairebé desistiràs, per poc versemblant o per la ubicació tan llunyana, però encara falten dies per al final del termini. Reposaràs l'esbós mental i, a l'endemà, potser veuràs més clar l'argument. Només són dues-centes paraules, sense cap altra dificultat o handicap. Però no podràs adormir-te, que el temps també progressa i transcorre...

Ínfules (o Península estrafolària)[Lliga de Microrelataires; J1]

De vegades, els esdeveniments ajuden a decidir-nos. L'atemptat de l'11 de setembre del 2001 va ajudar-me a mi. Ho recordo com si fos avui mateix. Bocabadat davant del televisor, per les imatges que arriben des de Nova York, el timbre i el missatger, paquet en mà, em treuen del moment hipnòtic. És la prova d'impremta del poemari d'un amic de la infantesa. Mesos enrere, m'havia demanat que li escrivís un pròleg i havia arribat l'hora. Després de sopar, amb les notícies de fons, començo a fullejar el plec de poemes. El títol, Península estrafolària, dístics místics, augura sensacions extremes. I l'endreça fa mala espina, A Ausiàs March, el lliri entre cards. En girar el full, el primer dístic apareix amb lletres gòtiques, plenes d'ínfules literàries:

Memòria

L'oblit és un rastre de bava que brilla,

Una dona que esputa i, alhora guilla.

Aquests versos sí que són cards per a la meva sensibilitat; l'atac de les Torres Bessones sembla un joc d'infants al costat d'aquests poemes breus. No tardaré massa en contestar-li, diplomàtic i ambigu, que he experimentat el terrorisme en estat pur i que em veig incapaç d'escriure res durant molt de temps. A data d'avui, no he rebut resposta...