deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

17/4/13

Tàcita dialèctica

Com qui s'avesa al solil·loqui,
Persegueixo ombres sense llum,
Allà on la vida és l'embalum
Que pesa malgrat que no toqui.

I ofego el crit, perdent el flum
Que s'escola, fins que em col·loqui
Enmig del desig pel perfum.

Desídia (Relats conjunts)

Arriba i gairebé no la mira. Està capficat barrejant pigments per aconseguir les tonalitats desitjades. En cada moviment seu s'hi pot endevinar el perfeccionisme que confereix a tots els seus quadres. Des d'un traç cartogràfic difuminat als brodats d'una cortina, passant pel reflex de la ciutat de Delft al canal o la més ínfima finestra d'un edifici qualsevol, enmig d'un paisatge. La seva mà és l'herald d'allò que veuen els seus ulls, i la seva genialitat es basa en aquesta plasmació. No el destorbarà, per tant. No vol rebre els seus retrets d'artista ni que la seva fesomia alteri els traços ja fets damunt del llenç. Ella, per la seva part, gaudeix observant-lo també. S'estimen, i ho saben. Almenys ella ho intueix, amb els silencis incòmodes que li provoca en esguardar-lo tan directament. Per què no aprofitar-se de menjar-la, llavors, quan la fruita és tan a l'abast?

Agafa el llibre i el trombó. La seva indiferència de geni és palpable. Avui, però, és més aviat barreja d'altres sentiments. El coneix, d'altres vegades que li ha servit de model. I li costa reconèixer-lo en aquelles mirades de desgana i desídia, sense desig per ella com a dona, sols com a objecte per retratar, per inspirar-se en una al·legoria, per més ironia, de l'art. S'impacienta, aquesta recerca del color exacte l'avorreix. Examina la seva roba, que tot estigui en ordre, que els plecs del vestit dissimulin aquest ventre que dia rere dia costa més d'amagar. No vol que la seva mirada, que tot ho distingeix i tot ho escruta, l'hi descobreixi, que perdi aquesta nova oportunitat de ser famosa gràcies al renom i a la fama de Johannes Vermeer. Sobretot que no l'estimi més, com ella es pensa.


Primícies (Misèria IV)

El seu urc passa de mida,
i el pacífic capità,
pel prestigi de l'alt càrrec,
li tallava en rodó el cap


Salvador ESPRIU.



...I el Drac em mira
Amb el seu
Ull de cristall,
Creient-se candi,
Com caiman
Perdut en el call
De l'oblit.

Lluny, en la fosca,
Novament
Trobo el perfum,
Ferit pel mec
I pel monstre
Que ja es consum
En la nit.

I la barjaula,
Insistent,
No aprèn nous mots.
En el Drac
trobarà el premi,
Ninots de llots
Dejunant,

Perquè l'enveja
El corromp
Intensament.
Voltors de l'odi
Arribaven
Al cos morent
Del foscant.

Tindré primícies
De l'erm fred
Del gelós Drac,
Ans que fletxes
Fugaçment surtin
Del seu buirac,
Voraç corb

Que em devora?
El monstre buf
Fa el seu bruel
En el serrall
Que el rebutja
I, essent cruel,
Em torna orb.

La buida xicra
Serà xeflis
Per a sa fam;
Dono la baca
A sa queixa
De tenaç clam,
Xiribec

Del meu viure.
És patafi
Del pútrid llac
Del seu orgull.
No separa
Amb el patac
Del doblec
L'indivisible
Ramat. El llimac
És massa a frec.



 photo logo_any_zpsad1543ed.png