deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/11/14

Espècimen (o Coincidències)[59a Crida de VullEscriure; inici 3]


El científic va allunyar-se de la seva obra i va admirar el robot de tres metres d’alçada, espatlles d’armari i dents caiman que acabava de construir. Va prémer el botó d’engegada i va somriure, però el somriure li va quedar congelat els llavis quan els ulls de la màquina van semblar-li humans, massa humans. Hi havia esmerçat hores que es convertiren lentament en dies i en setmanes i en mesos. Se li havia encanudit la cabellera per tantes fórmules i equacions, cabòries diverses i més que variades, atzucacs enmig de la investigació i dels experiments. Havia treballat de forma incansable i dura durant aquell període, amb gargots en pissarres i llibretes, sota la llum dels quinqués, gairebé sense tastar un mos en hores, amb la dèria del seu projecte, amb la demència d'en Viktor Frankenstein. Havia regirant abocadors i reunit tanta ferralla com fos possible, havia soldat peces metàl·liques i empalmat cables i creat circuits interconnectats. Hi havia posat la seva ànima, la seva sang, l'esforç més ingent imaginat...

Per això, aquella mirada tan humana el va sobtar. El calfred transmès era quasi desagradable de tan intens, la suor, ja no freda sinó glacial, que li perlejava el front li gelava les idees i les neurones. Se sentia observat per uns ulls estranys però amb una reminiscència familiar. Esbufegava amb dificultats, com un peix que boquegés fora de l'aigua, en plena asfíxia, i l'oxigen semblava matar-lo lentament. El nerviosisme, l'estrès i les conseqüències de l'insomni corrien per les seves venes. I respirà alleujat quan, després d'una dolorosa ganyota de súplica, els ulls de la màquina van apagar-se durant uns minuts, que van corroborar que seria per sempre més. Era el seu experiment fallit però també el final d'aquella incòmoda sensació de viure amb la càrrega de consciència d'haver engendrat un monstre amb tantes coincidències i amb tanta humanitat. Tan paregut a ell que sentia terror per l'espècimen que odiava des del naixement, que era ell mateix, la vergonyant ovella negra de la família, l'insurrecte sorgit del ventre de la seva mare, el científic boig.

Somrigué mentre llençava els apunts utilitzats.

Galàxies (o Experiències)[59a Crida de VullEscriure; inici 2]


Corria pel mig de la selva. De pressa, més de pressa. Baobabs a la dreta. Guineus a l’esquerra. Un tigre de bengala enganxat al clatell. De sobte, els pètals vermells, intensos d'una rosa enmig del camí el meravellaren i s'aturà. Sabia, però, que havia de seguir endavant, sols podia olorar-ne el perfum exuberant i recordar-la amb un deix de tristesa, per sempre. Inclús quan visités asteroides en galàxies llunyanes. Fins i tot quan ja no recordés els anys de la pròpia infància, engolits per l'edat adulta, i hagués signat el vincle amb l'esposa i tingut fills, néts, besnéts...

Corria i no hi havia cap perill capaç d'esfereir-lo o de derrotar-lo a la més mínima oportunitat, ni les urpes dels felins ni l'extensió del terreny desconegut. Sabia que tot aquell món l'ajudaria a assolir totes les fites imaginades, les que li servirien per bastir l'existència, amb experiències diverses, amb records d'allò més versemblants. Gaudia del present, sense ancorar-se en el passat, encarat cap al futur. La troballa de la rosa li deixaria una petja profunda, n'era conscient, però igual de necessària. Com una família extensa i omnipresent, capaç d'emparar-lo a cada instant.

Corria, o la sensació de córrer encara romania en el seu cap, després de despertar-se. S'abocà damunt del paper i escriví tot el que havia experimentat en planetes remots, transcriví diàlegs i dibuixà amb frenesia cada bocí espars del que havia arreplegat en el seu periple. Oníric però tan vívid com la vida mateixa. Sabia que, en aquells fulls, hi restaria el petit príncep que habitava en els seus somnis, nit rere nit, aviador o explorador, nostàlgic o alegre, però sempre nen. Eternament, per no perdre ni un bri de la infantesa emmetzinada pel pas del temps i el creixement.

I, quan cregué que ja havia plasmat el que duia dins seu, l'Antoine caigué en un son profund, on corria i somniava pensant que vivia i sobrevolava la Terra, a la recerca de la rosa, de tanta bellesa com fragilitat. Perquè enmig dels somnis se sentia lliure i infant, innocent i pur. Aviador immortal en terra ferma mentre corria.