deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

7/10/12

Bàssia d'Àtropos (Minirepte53)

Escuro el got de cervesa i, sense rumiar-ho massa, inspiro amb força i em submergeixo a la banyera. Les bombolles es formen als llavis. Vull expirar tot l'aire dels pulmons i no respirar més. El primer impuls és la inhalació. El cor batega tranquil, aliè a la meva ment. M'enfonso encara més. Visualitzo, amb les parpelles ben closes, records que guardava al fons de la memòria i d'altres més recents i lúbrics, mentre el pols martelleja les temples. M'endormisco, com en un desmai que intueixo, però em resisteixo. No cediré amb tanta facilitat, només són uns segons escassos, un patiment que se suporta. Si intento respirar, l'aigua entrarà als pulmons i potser així sigui més fàcil. El cap sembla explotar-me amb l'inici d'una inhalació que no vull fer. Un soroll, que és un esgarip imperceptible, s'instal·la en els bronquis. El costum de respirar és massa fort per aturar-lo sobtadament i sangloto sense que un bri d'oxigen entri de nou en el meu organisme. Em costa retenir les darreres accions del dia, o el motiu d'estar-me banyant ara mateix. Potser sigui per tu, o per pur caprici, de suïcida adolescent i frustrat, o un efluvi romàntic per lluitar contra la nostàlgia.

Quan surto de l'aigua i inhalo i exhalo amb un estossec impetuós, m'adono que les urpes de la mort no han pogut atrapar-me. Però les he sentides gairebé tan endins meu com la petita mort diària que és haver-te tastat i saber-te llunyana, arrelat a tu des que has marxat.