Còmplices (o Les llàgrimes)[«La nit de les lletres» 2016; 5]

Has esperat que tot sigui fosc per venir
Del teu món d'enderroc i compartir runes
Amb el turment que m'acora, com el destí
Que cal arrossegar nit i dia, tot i les llunes.

Has xiuxiuejat secrets i proeses, promeses
Trencades com miralls d'aigua tèrbola, espills
Fràgils on recol·lectar llàgrimes de princeses
Oblidades i amargors alienes, lluny dels perills.

Has somniat en aquest moment tota la vida,
I sembres el dolor i l'alegria en la meva oïda
I, de cop, fuig el llast que et pesa en l'ànima.

Has esperat que el món esdevingués nostre
Per aclarir els tons del teu rostre i del llostre,
Per evitar el desamor i la seva tristor exànime.

Puríssima Glòria (o La penitència)[«La nit de les lletres» 2016; 4]

Ajudat per la foscor que regna en el carreró, el pare Teònil·la deixa la rectoria per la porta lateral sense que ningú el pugui veure. La roba fosca damunt de la sotana també n'augmenta la discreció de l'acte. En el cervell del rector encara bull la darrera confessió de la Glòria, la vídua de cal Cànova.

—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.

El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.

—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.

Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada, subreptícia i per sorpresa, no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.

Existència d'urgència (o L'úlcera)[«La nit de les lletres» 2016; 2]

En arribar els serveis mèdics d'urgència al domicili, la dona jaurà damunt del llit i no respirarà. Serà carregada a l'ambulància i la duran a l'hospital més proper. Durant el trajecte, els intents per reanimar-la s'alternaran però seran infructuosos i, després de quinze minuts, que s'eternitzaran, cessaran. La dona travessarà les portes del centre hospitalari sense vida.

L'autòpsia detectarà una perforació en les parets de l'estómac, originada per una úlcera mal guarida i pitjor controlada. El que no serà capaç de reflectir l'informe forense és la quantitat de fel acumulada, la ràbia continguda, tants gripaus empassats al llarg de la seva existència... la raó veritable de la seva mort fulminant.

Musofòbia (o La síndrome)[«La nit de les lletres» 2016; 1]

Deixes de llegir i escoltes amb atenció. Vols comprovar que el rosec que t'ha semblat discernir entre la música de fons sigui allò que realment creus. La simple idea del rosegador t'esparvera, però encara t'aterreix més que hagi estat capaç d'escampar la seva nefasta descendència per les teves possessions. T'alces de la butaca i observes al teu voltant, mentre el teu peu topa amb l'embolcall buit d'unes crispetes i fa carambola amb la llauna de refresc que has begut un parell d'hores enrere. Saps que et moriràs de l'ensurt si els ulls detecten la presència del múrid, sigui quin sigui l'exemplar, entre els teus béns més preuats, que conserves zelosament. Visualitzes el seu musell estripant plàstics i ratant papers i diaris, les seves urpes obrint-se pas enmig de túnels llòbrecs i dissimulats pel desordre imperant. Acluques les parpelles, terroritzat degut a l'astorament que t'envaeix, però la imaginació treballa i olores la nauseabunda ferum del seu pelatge i et sembla que t'esvaeixes i perds l'equilibri i els incisius de la rata es multipliquen i un reguitzell de cues peludes i glaçades et frega els turmells i les cames i les cuixes i ascendeixen amunt amunt i et creix la picor per tot el cos però no te'n pots desempallegar. Ni dels rosegadors ni d'aquesta coïssor que et lacera. Et veus completament cobert de rates, d'hàmsters, de ratolins, que es mouen espasmòdicament i nerviosa, damunt teu, que t'has quedat estès al mig del menjador, inconscient.

Et cau el llibre de les mans i el malson s'esfuma i desapareix. No pas el mal tràngol de la por experimentada. Aterres al món i escoltes amb atenció. T'alces de la butaca i observes al teu voltant. Les bosses d'escombraries segueixen al seu lloc, intactes, però caldrà tornar al contenidor per augmentar el teu botí i perquè les rates no infestin els carrers de la teva ciutat.

Delícies càrnies (o La nàusea)[«La nit de les lletres» 2016; 3]

Tallo el tros de carn i la sang apareix i amara el fons del plat. Sempre m'ha agradat poc cuita, i inclús la mare em felicitaria per haver-li trobat el punt òptim de cocció. Quan s'acabi el tall, hi restarà un bassal abundant de color vermell intens, que recolliré, plena de parsimònia i lentitud, amb una llesca de pa. Però, en empassar, sento la tibantor desagradable d'una fibra entre les dents, que deixa al bell mig de l'epiglotis el mos mastegat, com un pèndol que vol abastar el buit de l'abisme. El fàstic d'aquell contratemps em provoca una nàusea, la consegüent convulsió i perboco abundosament; tot s'empastifa. L'àpat se'n va en orris, i maleeixo aquella qui em va dur al món per no tenir la meva temprança. Tot i que, de vegades, també perdi l'oremus. Sòmines!, em dic, no calia crispar-li tant els nervis si sabies que no et tornaria a emprenyar de nou.

Llenço a les escombraries el tros de carn sanguinolent, cobert de vòmit —una pasta marronosa mig digerida pels sucs gàstrics—, i recullo la resta del maremàgnum amb arcades, que aconsegueixo controlar amb esforç. M'allitaré després de prendre una dutxa calenta i demà ja em desfaré del cadàver de la mala pècora que em va parir. Prou disgust m'ha provocat la darrera discussió.

La cerimònia (o Màrius Alcàntara i Herèdia)[Nit de lletres; 5 {Tenir èxit}]

—Com ha anat la cerimònia?

Això m'ho ha preguntat a mi, que cada plica que empleno és certamen assolit? Just en arribar a casa, sense petó de benvinguda ni una breu salutació? Queda clar que aquesta dona no se n'assabenta de res. No sap quin artista llorejat i a qui li sobreïx l'èxit té a casa seva ni mostra interès per adonar-se'n... Tampoc aquest cop no ha volgut acompanyar-m'hi. Ni avui ni des de la primera vegada. No ha sentit la meva emoció en recollir cap guardó ni en ser aplaudit per tot el públic, alçat durant llargs minuts i admirat de respirar el mateix aire que jo. No sap que la perfecció que he assolit en cada escrit, en vers o en prosa, és degut al meu gran talent innat. No sóc tan mediocre com aquells pobrets finalistes que aspiren a aconseguir el que sempre em pertoca a mi. Qualsevol premi que em proposi l'abastaré. Així que millor que ni s'hi esforcessin. Almenys no caurien en la decepció de quedar en segon lloc. Ni accèssits ni finalistes. El que compta és pujar a l'escenari i parlar davant del faristol. Res de mirar-s'ho des de la platea. A més, com no he de guanyar si, junt al talent, el meu nom ja és per triomfar? Màrius Alcàntara i Herèdia. Una harmonia entre nom i cognoms... Aquests accents oberts damunt de les vocals, aquests dàctils omnipresents, hel·lènics... Com no he de polvoritzar la resta d'aspirants si només mirant la signatura han de quedar frepats els membres dels jurats de qualsevol certamen literari? Quines aspiracions de ser un autor de fama universal pot tenir algú que s'anomeni Joan Garcia i Garcia? No ho entenc, la veritat. Tampoc no puc entendre que aquest passerell hagi pogut ser el guanyador del premi d'aquesta nit, el que era legítimament meu. Meu per talentós i per ser perfecte en tot el que escric. Però com que aquesta dona no s'adona de res, tampoc sabrà que aquest premi em pertanyia i l'he cedit a aquell mediocre escriptoret, aquesta nit.

—Bé. En tenies cap dubte, estimada?

Somnolència (o Ànima noctàmbula)[Nit de lletres; 4 {Tenir son}]

Badallo i els ulls s'enterboleixen en haver-se omplert de llàgrimes, que no són llàgrimes reals. Són els efectes de tantes nits veient quasi despuntar l'alba. Estic cansat, mort de son, exhaust, defalleixo i no vull pensar en el llit perquè, de fer-ho, cauré en els seus dominis, que esdevindran manta, vànova, cobrellit, llençol, matalàs... Em frego les parpelles amb força i defujo aquesta peresa barrejada amb somnolència. Només és mitja tarda i avui tinc una cita. M'aixeco de la butaca perquè Mark Haddon m'avorreix amb tanta reiteració autista (o en Christopher Boone té la síndrome d'Asperger?) al Curiós incident del gos a mitjanit. M'aguditza aquesta fadiga, que m'afeixuga membres i ment.

Badallo de nou en el trajecte del menjador a la cuina i no veig com obro la porta de la nevera i, tot palpant, en trec un bric de llet de soia, que bec directament. He demanat festa a la feina i me l'han concedida amb unes condicions que m'emprenya recordar. Però arrossego el cansament dels meus hàbits noctàmbuls, a més dels laborals. M'arrepapo de nou a la butaca de lectura i canvio Haddon per les narracions de Saki. Un xic d'humor negre potser m'espavilarà i suportaré aquesta hora escassa que manca perquè tot comenci.

Però novament badallo, entre les impertinències de la Sylvia i en Mortimer Seltoun, com a bon matrimoni i, sobretot, gràcies a la influència de la ploma i la mala bava d'Hector Hugh Munro. I, abans que giri pàgina, sento el vol de libèl·lules i de papallones al meu voltant, la llum crepuscular esdevé cadenciosament més tènue fins que s'enfosqueix del tot. I la fosca continua inclús quan em desperto de cop per la fressa del carrer. Han abaixat la persiana del kebab de sota de casa i això m'indica que és tard. Cerco el telèfon mòbil. Quan la pantalla s'il·lumina amb el rellotge digital de protector, els dígits que n'apareixen em fan esbatanar els ulls i em cauen llibre i ànima als peus. Són  les dues de la matinada, i he deixat escapar la meva cita amb la Nit de les Lletres de VullEscriure...

Pel·lícules (o Aquàrius)[Nit de lletres; 3 {Tenir pipí}]

Recordo aquelles tardes de diumenge al cinema, quan hi havia la sessió doble, amb un intermedi de quinze minuts escassos per carregar llaminadures que, de vegades, burlaven el control de l'acomodador de torn. Com també de vegades, la qualitat de les pel·lícules era massa diferent i passaves d'una de pèssima a una d'extraordinària. O viceversa. Això també passava amb els gèneres. De comèdia a terror, d'aventures a romàntica, sense passar per un sedàs de coherència mínima. Llavors, vaig adquirir el gust per les pel·lícules, com el pare, que és el cinèfil per excel·lència. Arribava a casa, després de quasi cinc hores de fotogrames, i li explicava sinopsis i desenllaços, a la nit, ja al llit, recreava, junt amb les actrius vistes, amors tan intensos com fugaços, i a l'hora de l'esbarjo, al llarg de la setmana, emulava els herois i els espies amb els companys d'escola.

Ho recordo com si fos avui mateix. Igual que recordo la pel·lícula Aquàrius, la que concloïa la sessió d'aquell diumenge. Entre l'atmosfera opressiva d'un teatre de nit i la pluja omnipresent en el gènere del terror, entre les desaparicions amb comptagotes dels personatges i la música que ajudava a endevinar el nou mort i augmentava la meva por... Aquest cúmul de raons van emmudir-me mica en mica fins que van aparèixer els crèdits. Llavors, començava realment l'angoixa. El camí de tornada a casa, amb carrers plens de negra nit i fanals tènues. Caminava amb passa ràpida, que va esdevenir corredissa frenètica, i vaig quedar amarat de cap a peus. En comprovar el rellotge, em vaig adonar que havia tardar la meitat del temps a recórrer el trajecte del cinema a casa. Com també em vaig adonar que no només era suor allò que m'havia mullat inclús la roba.

Encara ho recordo perquè, arran d'aquella nit, vaig amagar durant setmanes els meus pantalons preferits al fons de l'armari. Pudien a pixum i no volia explicar què m'havia passat. Tampoc no vaig obrir boca durant aquell sopar per evitar reviure el mal tràngol del cinema. Com si tenir por fos tant vergonyant com orinar-se al damunt.

Salmòdia (o Cronòmetres)[Nit de lletres; 2 {Tenir pessigolles}]

Amb el cap que em rodola i amb el vòmit a flor de llavis, em parapeto dins del bany abans que la discussió arribi a nivells insospitats. No els vull sentir ja, aquests xarucs que inventen lleis com qui improvisa una peça musical. La setmana passada va ser l'olor de tabac que m'impregnava la roba; fa un mes, les males notes del butlletí trimestral; avui és per arribar més tard de l'hora acordada, com si ells no haguessin sortit mai de festa... Demà qui sap si és perquè sóc heterosexual i voldrien que em centrés en els estudis abans d'embolicar-me amb dones? Ho trec tot, després d'haver corregut el pestell perquè no aprofitin quan estic amb la guàrdia baixa. Rumio un pla entre la cridòria; no vull cedir el terreny guanyat al llarg de la meva rebel·lia adolescent. Ara per ara, dormiré aquí, si cal. I demà ja serà un altre dia. Però no serà fàcil que arribi la calma avui...

Els escolto encara. El so amortit m'identifica les veus i els punts de vista, ara contraposats. Els insults proferits cap a la meva persona, de part del pare; les frases entre somiqueigs, tan plenes d'entesa i de seny, de la mare. Però sé que, si torno a sortir, l'aliança del matrimoni carregarà contra mi de nou. Criticaran els meus cabells, els tatuatges que m'omplen el cos, els pírcings, la música massa alta, la roba, les amistats, que faci el ronso a l'hora d'ajudar-los, els meus hàbits alimentaris... fins a arribar a les drogues i a l'alcohol... Tot és una salmòdia per capar-me una vegada més, l'intent per tallar-me les ales i deixar-me sense llibertat, sota el jou de la dictadura de casa seva.

Que no em facin riure, que a mi no em busquen així com així les pessigolles! Ja no sóc un nen que es xuma el dit, i que diu amén a tot allò que li dicten. A més, quin mèrit té ser un monstre en l'art d'ingerir cerveses i fulminar els cronòmetres i els rècords dels col·legues si no pots dur a ratlla els teus pares?

Gèlida intempèrie (o Màquines impàvides)[Nit de lletres; 1 {Tenir fred}]

M'arrauleixo sota la jaqueta, com si fos una vànova. Premo ben fort la mandíbula i mastego la soledat i el silenci... El fred és tan intens i el fregadís dels peus del monstre de sota el llit, que em visitava quan era un ganàpia, em retorna a les oïdes. Han passat dècades i avui sembla més present que mai, de nou com si no hagués transcorregut ni un segon. Sento por, ho reconec, i tinc la sensació que m'ha engolit un d'aquells malsons que em provocava pixar-me al damunt perquè temia llevar-me i córrer fins al lavabo, per si de cas m'atrapava l'home de dins de l'armari. L'àvia m'havia sembrat el germen d'aquest pànic infundat, entre les arrugues, la dentadura postissa al got d'aigua de damunt de la tauleta de nit i aquella ferum rància, de vell, mentre m'insistia amb faules i llegendes de gent malvada perquè m'acabés un plat que detestava i que, tanmateix, creixia i creixia en cada nova cullerada empassada.

Murmuro una cançó de bressol per tranquil·litzar-me, i visualitzo una foguera, encesa en el meu cervell només, perquè esdevingui amulet contra aquest gebre, que s'escola en el meu cos. La nit serà humida i llarga, i el rau-rau de l'estómac no ajudarà a adormir-me, encara que sigui de forma lleu i a batzegades. Penso en els darrers mesos, tan plens d'errors i de malastrugança, que m'han anat traient el somriure dels llavis, la joia dels ulls, el menjar de la boca. Inclús m'han usurpat els amics i la família. I la feina... la llar... Potser no és bona idea passar aquestes hores nocturnes amb les cabòries que em persegueixen i que m'omplen de llàgrimes els ulls. Ja en tinc prou, de pena, havent de dormir al ras, encabit en un banc públic, en ple mes de novembre. El present és prou negre i acarnissat per rebre'l enmig del plor. Pensaré en l'oficina de treball i en la sol·licitud de subsidi, o en alguna solució més immediata, almenys per aconseguir quatre xavos. I, de pas, evitar de malbaratar-los en una màquina escurabutxaques, com havia fet fins fa poc.

Gràcies (o Quilòmetres)[Nit de Lletres; 5 {Gratitud}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Plou. De nou plou. Com la matinada en què la va conèixer. Aquells llavis sota la pluja, agraïts i tan tendres, es deixaven besar i mossegar, amb la gratitud de qui ha esperat tota una vida per ser feliç, amb l'alegria de tastar aquella carn amollada de la persona que l'havia fet trontollar minut rere minut d'ençà de conèixer-se. I es deixava conquerir per dits, fins a aquell moment, aliens a la seva pell, embolcallar per ulls que detectaven els detalls de la seva silueta sota la roba, oferint-se al desig d'aturar els rellotges perquè el temps hi quedés empresonat. No volia pensar en el moment del comiat; li venia la recança de la tristesa més extrema, de la ràbia més aguditzada. Pensava en els quilòmetres que els separaven i que encara els separen, que els havia recorregut amb un rampell foll i incontrolat, perquè no hi havia llera que pogués engolir aquella torrentada de ganes de devorar-se amb tots els sentits, de totes les formes. Avui plou, com aquella matinada en què, dins de la memòria, van deixar-hi aquells minuts d'amor i d'altruisme, de gratitud cap a la persona capaç d'encendre fogueres d'entusiasme que, mesos després, encara resten enceses, i sense indicis de voler-se ni de poder-se apagar. Mentrestant, aquesta pluja segueix apareixent, renovant el record d'aquella primera matinada. I sols els queda donar-se les gràcies. Si és que hi ha coses a agrair quan dues persones se senten connectades pel sentiment, que és la gratitud de l'amor pur.

Efímera (o Botànica de la ràbia)[Nit de Lletres; 4 {Ràbia}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Això és tot. La buidesa de la nit em porta
Records de tu i glops de ràbia continguda
Sabent que avui, una vegada més, la rude
Ortiga que creix en la sang no se suporta.

I l'escalf d'aquesta gelor és la brisa morta
Que mou veles immòbils de la veu muda
D'un món, que envolta i enteranyina l'ajuda
Vital per atènyer-te el cos, que em conhorta.

Això sóc jo. Un rabiüt intent d'aproximar
Els meus llavis a la teva pell, aquest solitari
Llop estepari que gemega i udola al pleniluni.

I la rigidesa dels freds llençols fa que s'enruni
El somni, i el futur sembla tan efímer com llunyà
Mentre em flagel·la l'erma heura d'aquest calvari.

Essència d'adolescència [Nit de Lletres; 3 {Alegria}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

I has baixat al bar de sota de casa per fer un mos lleuger, sense entaular-te. I arriba la frase que tant anheles. Em vols trucar? I et neguiteges i mires per totes bandes i fas mans i mànigues per arribar a palpar el manyoc de claus dins de la butxaca i regires tot el contingut, que, encara que minso, sembla caòtic i ingent, i detectes un objecte metàl·lic, que ja visualitzes en el cap, i l'arrapes amb totes les forces entre l'índex i el polze i, tremolós i nerviós, no aconsegueixes que entri la clau corresponent al pany i esbufegues, amb aquesta barreja d'excitació i de joia, vols córrer escales amunt, perquè l'ascensor resultarà massa lent per a la rapidesa que necessites, i arribar al següent obstacle, que és la porta de l'apartament, amb el pany de màxima seguretat i pateixes de nou, una suor freda que et recorre l'esquena i un calfred que et ressegueix l'espinada sencera, sembla que hagi passat una eternitat des que has rebut el missatge de text al mòbil, i quan despenges l'auricular i prems el botó de retrucada i el primer truc sona i no arriba el segon perquè ella contesta saltes d'alegria perquè l'escoltes una altra vegada. Com te trobes, et pregunta, on ets? A casa, esperant-te, menteixes, per amagar aquestes papallones que sents quan ella apareix, de la forma que sigui, en el teu dia a dia, que és esperar-la perquè la distància us separa i encara no podeu estar junts...

Absència [Nit de Lletres; 2 {Tristesa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Amb tristesa, accepto haver deixat escapar la primera minicrida d'aquesta Nit de Lletres: l'activació del compte no ha arribat a temps. Tinc 60 minuts per plorar la teva absència, ara, Anna, per adonar-me que et vull com a amiga i companya, confident i còmplice, font de tot l'amor que engendri. Avui, però, he de fer que aquesta tristesa no aflori massa enfora per no fer-te sentir pitjor. És trist haver de caminar sols i separats, ho sé. Però no hi ha premi sense sacrifici, diuen els savis plens de saviesa. Potser no s'equivoquen, o potser sí. Sols sé que la necessitat és això, pensar-te les vint-i-quatre hores del dia i no defallir. Estimar fins i tot el silenci que hi ha en els intervals de no poder-nos parlar. Mentre t'espero, amb tant d'amor, amb tanta tristesa...

Idòlatra (o Demència)[Nit de Lletres; 1 {Tendresa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

T'he llegit els versos escrits per a tu, amb la veu

Que pot acariciar-te com si fossin dits de vellut,

Amb la calma cadència que mereixes, com la deu

Que brolla del desglaç, com el vent, com un bes golut.

T'he enyorat amb l'espera de qui perd seny i salut

Entre els teus braços, metgia i demència a bon preu,

I només vol recuperar els ulls per esguardar el mut

Ídol crescut en el teu ventre, trontoll del meu cor ateu.

I cerco la basílica del teu jaç en les meves nits, soliu

Somni d'abastar-te i no deslligar-te més del meu recer,

I et xiuxiuejo versos infinits per alleugerir-te el repòs.

I dormo amb la inquietud de les teves carícies, que viu

Al fons del cor i em peix aquest amor perenne, sincer,

I les paraules esdevenen lianes al voltant del teu cos.