deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

19/1/15

Òlibes (o Vèrbola de Gènova)(Repte ClàssicDLXXXI)

Les òlibes ululen a l'exterior, quan la nit avança a marxes forçades. És un bon auguri, ho pressent. És gat vell i sap què signifiquen les bones vibracions; ell es guia pel cor. Lentament, abans que la mandra l'endormisqui, repeteix dins del seu cap els fets del dia d'avui, en arribar al luxós palau, on les zones enjardinades són extenses i els gossos i d'altres espècies domesticades s'hi arraïmen. Fora del recinte, cérvols, senglars i daines no són tan dòcils com els animals de companyia, inclòs ell mateix, i sols es deixen atrapar per les escopetes.

El primer contacte és afable, distès, a pesar del nerviosisme del començament. Trobar-se cara a cara amb l'amo sempre provoca respecte, però ho trampeja amb una abaixada d'ulls tan plena de seducció com de temor. Quan li indica que s'apropi més, sap que ha tingut l'efecte esperat: ja el té a la butxaca. La connexió visual és satisfactòria, i les seves paraules, carregades de complicitat, li vaticinen una relació extraordinària, carn i ungla diu ell. Cul i merda, apuntaran els envejosos.

Respira fondo, alleujat. Com si la nova llar li conferís el confort i les comoditats que durant tant de temps ha perseguit. Ara s'adona que la mà que l'amo li allarga no l'ha de mossegar, i es mantindrà fidel, mesell i llagoter fins a l'extenuació, perquè els rumors que li arriben sobre caceres d'elefants són certs. I ell, pessimista de mena, vol descartar aquesta fi per als seus ossos. És un gallina, ho reconeix, a banda de gos falder. Però, segons com es miri, també és una fura, malgrat que les males llengües el titllin de voltor, per l'aparent perícia i l'oportunisme que traspua. Seguirà endavant, ara que té el rei al seu favor; sols li resta ensabonar-lo convenientment amb l'assiduïtat que el caracteritza, i li demostrarà la submissió absoluta, com la primera de les seves mascotes.

S'ha adormit profundament, encara vestit, i somnia en l'endemà, quan comenci a greixar els engranatges del país, com ha promès, dies enrere, des del balcó del carrer Gènova, amb la vèrbola de parlar sense dir res.