deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

7/7/10

Obediència [íntegre] (Repte Clàssic CDXXIX)

[Relat presentat al Repte Clàssic, però retallat: surten 699 paraules...]

La mare m'ha castigat. He de passar-me tot el dia sol a l'habitació, fent els deures dels quaderns de repàs. Si ho sé, no li faig cas. Que això ha estat el problema, que intento ser obedient sempre. Però, què li puc fer si la mare diu coses que de vegades no entenc?

Em diuen Álvaro. Coses de la mare, també. El pare m'explica que ell tenia la il·lusió de posar-me Guifré i que gairebé havia convençut la mare. Però, de la nit al dia, en quedar embarassada, va decidir anomenar-me Álvaro. He tret les meves pròpies conclusions i la culpa és de l'oncle Álvaro, sens dubte, aquell parent de la mare que ens venia a veure quan el pare tenia viatges de feina. També era quan més vegades em feien anar al parc a jugar a futbol amb els amics. Per això, sobretot, l'oncle Álvaro em cau tan bé. Encara que, des que la mare espera el meu germanet, ja no ha vingut més. Així que les tardes de futbol al parc s'han acabat.

He dit que em diuen Álvaro. En general, sóc un nen normal, de set anys. Dos braços, dues cames, un cap, i seguiria la llista però no vull avorrir ningú. El cul, però, no em pertany. Segons la mare, és d'un tal Jaumet. Seran coses de màgia? No ho sé pas, però, si me'l toco, sento pessigolles com a la resta del cos. I això em capfica. La mare em va fer a trossos o què? Un altre misteri que he de sumar als dubtes que ja tinc cada cop que la mare parla estrany. En tinc una llibreta plena (preguntar on viu la Paciència, la mare d'una tal Ciència; saber per què m'han enrajolat el ventre; esbrinar on guarda la mare el paner de les figues...).

També he dit que estic complint un càstig. I, a hores d'ara, us preguntareu què he fet per ser castigat. Obeir. Sí, sí. Increïble però he estat obedient. Sóc impacient però sense malícia. I, com que la mare sempre diu que de mica en mica s'obre la pica, ho he volgut comprovar. He anat al bany, he posat el tap de goma al desguàs de la pica i he obert l'aixeta. Un degoteig de res, no us penséssiu que era molta quantitat. Però, de tan monòton, al poc temps m'he cansat. S'omplia el fons de la pica molt lentament i, quan la mare m'ha cridat per dinar, he corregut com un esperitat (això també ho diu la mare) cap a la cuina. I he deixat l'aixeta degotant.

La impaciència que sempre tinc és semblant a la lentitud que gasto menjant. I quan són llenties, com avui, el temps per dinar es duplica. Sort que no hi ha escola, que ja som a les vacances d'estiu. Si no, tinc llenties per sopar i llestos. La qüestió és que, mentre dinava, la mare ha aprofitat per sortir a comprar. En aquest cas, és quan la mare és lenta. He acabat el plat de llenties i la mare encara no havia tornat. Així que he anat al balcó i he mirat cap al carrer per veure-la arribar.

Així ha estat com he pogut escoltar les sirenes dels bombers aproximant-se i aquell camió vermell que tant m'ha agradat. Potser sí que la pica s'ha omplert del tot. Però no ho he pogut comprovar. La mare m'escridassava, mentre em feia sortir de casa enmig del xipoll que havia per terra. Això de viure en un pis... Ja ho diu l'avi que en un xalet els veïns no molesten mai...

Després del tràfec de bombers i bombes, de mànegues i sirenes, hem tornat a casa. La mare nerviosa i jo castigat. I ara estic a punt d'acabar el quadern de matemàtiques, capficat de nou amb el dibuix que hi havia a la portella del camió de bombers. La flama i l'arbre. No tinc arbre però hi ha el ficus del rebedor. I els llumins són a la cuina. Si vaig amb cura, la mare no em sentirà sortir de l'habitació. Segur que sóc capaç de reproduir aquell dibuix. I a la mare li agradarà, de ben segur, l'habilitat que tinc amb les manualitats...

Ambivalència

Malenconia
De veure com s'alternen
El sol i l'ombra.


[Haikú inspirat en l'intent de haikú, segons ella..., de l'Elvira FR]