deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

16/4/15

Jeroglífica elegància (o Exèquies faraòniques)(Relats conjunts)

Recordo el dia que la vam trobar encarcarada com un papir. Ja no respirava i, sense necessitat d'un certificat mèdic, sabíem que era morta. Potser l'abús de sessions de solàrium, tot i les advertències que no s'exposés al sol de migdia, potser l'extrema primesa... Era una dona elegant i madura, experimentada i experta, sobretot. Una puma, que anomenen ara en l'argot del flirteig. Per a nosaltres, però, s'apropava més al xacal, per l'esveltesa, al falcó, per la precisió visual i clarivident, a la lleona o inclús a la cobra, per la infal·libilitat a l'hora d'aconseguir allò que triava i cobejava. A més, també seguint el nostre parer, ella tenia i conservava la bellesa ancestral dels faraons, una Cleòpatra dels nostres temps moderns. I l'admiràvem per això, inclús podria dir que la veneràvem, com si d'una descendent del déu Ra es tractés.

En veure el cadàver, lívid i immòbil, ens costava vincular-lo a l'elegància i a l'aura que ella desprenia poques hores enrere, l'harmonia en cada mot pronunciat durant les seves dissertacions quan passàvem sobretaules interminables, tot ordenant el caos mundial, mentre sacralitzava la cervesa que decantava amb una cura perfecta. Ara teníem davant nostre un rostre esquelètic, de mòmia, aliè als cosmètics que, amb assiduïtat malaltissa, emprava a diari, des de primera hora del matí, tot just despuntar l'alba. Dies més tard, després de les ingents exèquies, seguides al peu de la lletra, tal com indicava l'últim testament redactat per ella, reconeixíem que tots nosaltres ja vaticinàvem aquesta fi, degut a una mala praxis vital. Era, com se sol dir, un secret a veus.

I vam ser testimonis de la inutilitat d'anhelar l'eternitat. Perquè la seva gran obsessió era la joventut eterna, immutable. A pesar de tantes llegendes i rumors al voltant d'aquesta dèria contranatural, ella exigia joves verges per seduir i entabanar, la peça necessària en l'engranatge de lluitar envers el pas del temps. I nosaltres, encisats per la fertilitat de la seva influència, com el desbordament d'un gran riu al llarg dels camps circumdants, li facilitàvem el seu caprici. Noies i nois, indistintament, arribaven als seus dominis, que, segons es rumorejava, amb el transcurs dels segles havien minvat i modificat. Però —creiem— mai no en sortien. Almenys nosaltres no en teníem constància... Tampoc no ens capficàvem per esbrinar-ho.

Ara, amb la perspectiva dels mesos transcorreguts, i tot evitant de caure en supersticions, traiem aigua clara de tot aquest assumpte. Després de gairebé cinquanta anys al seu servei, avui diem, sense embuts, que la nostra mestressa devia haver signat un pacte amb alguna deïtat ancestral, llunyana. Mirem cap al terra i reconeixem que ens provocaven estranyesa els seus deliris tan reiteratius, l'idioma, indesxifrable i no identificat, que murmurava enmig d'aquell trànsit, l'ara que, tan sovint, apareixia tacada de sang, com si s'hi hagués sacrificat alguna bèstia... Inclús jo havia intentat desxifrar els gravats que el rodejaven, símbols egipcis que semblaven tan autèntics que m'astorava revelar-ne la seva possible procedència...