deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

27/11/07

Coneixença

Conec un desert que cerca amarar-se de llum
D'aigua, encara que sigui amb plors propis,
Encara que hagi de sacrificar la vida
Per trobar un oasi on deixar-hi el reliquiari
Dels seus besos, el rosari de les carícies
Que ha guardat durant anys i panys
I ja cremen en els llavis i en els dits.
Conec un oasi que ha sabut beure la set
De la sorra, i deixar créixer dins seu la duna
Bruna del somriure innocent de la jovenesa,
Encara que no es vegi mai la cara oculta
De la lluna, encara que pugui desvetllar el somni
Dels homes un cop més amb paraules senzilles
I plenes d'hermetisme que guarden la subtilesa
De saber anomenar les gotes de la pluja.
Conec un oasi perdut dins d'un desert amagat...

Taques tristes que entristeixen (RPV16)

[proposat per Francesc Arnau i Chinchilla]
Taques tristes que entristeixen
Les tenebres de la tinta,
I sols sé que seran la meva ombra
Que cavalca al meu costat,
Cavall de cabòries mai contades,
Mai comptades. Perquè en són moltes...
Taques tendres que junyeixen la joia
I el desassossec de no saber ser sols paper,
Enmig del trepig de la llum,
Que llisca en la llunyania
Del desig per trobar-la. Callades
Paraules quan les oïdes són escasses...
(Tinc tot el temps per trescar entre
Tendresa i tristesa i tractar de desentrellar
El tràfec de la troca transcendent
Del tràgic triomf del traç: traduir les taques
És un tram lleu o greu en el trajecte
Vital cap a la comprensió de l'ésser...)

LLENÇA LA BROSSA! (Síndrome de Diògenes)

Has acabat el tetrabick de llet
I les escombraries són massa lluny
Per a llençar-lo a dins. A terra, millor?
La mandra se't menja, devora per dins
Les teves entranyes i s'escamparà
Fins que moris sense mots.
Embruta la teva pròpia llar,
Diran que és orgull d'humà?
Trepitja les darreres resquícies
Oblidades de menges pretèrites
I traça camins de cavernícola
Cap al llaç on temps i memòria
Semblen lluitar en pugna ígnia.
Dorm, intenta fer-ho, íncube
De degradada presència fètida
Fins que t'evacuï la misèria.
Has acabat la teva gana?
O només descansa en un somni
Lleuger? D'eterna requesta?
O no abandonaràs mai l'ombra
Fosca que t'atrapa en la bogeria
De no saber quin és el color del terra
De la teva casa, de la teva cambra?
O en el nom de l'hel·lènic filòsof?

19/11/07

Ofrena silent

T'ofereixo el fang dels meus versos,
La nit dels segles, la por i la lluita
Per a tenir aquestes mans que lliures
A l'amistat, a la vida i a la germanor.

Abans de morir, deixa'm cosir-te els somnis
Als fils de l'argentada llum de la lluna
Amb batecs del teu cor esdevinguts porta que es bada.

T'ofereixo els meus mots, gens perversos,
La dolçor de l'albada, el mossec a la fruita
Prohibida que només ha pogut escriure's
En pàgines sagrades, a canvi de la tristor.

Aquesta tristor que amara els teus insomnis
Amb la sal de la llàgrima inoportuna
Que no em permet endinsar-me en la teva mirada.

4/11/07

Heu escoltat Cousteau?

Direu que sóc antic? Direu que no és novetat? Potser sí, però a mi m'ha meravellat la darrera descoberta discogràfica: Cousteau, el grup indie de Gal·les. Direu que ja els coneixeu? Direu que no us sonen? Dos discs per ara (que jo sàpiga): Cousteau i Sirena.
Personalment, només he pogut escoltar el primer i és una meravella vocal i instrumental.

1/11/07

Aquí, ara...

Et tinc al meu abast, he de fruir-te com qui devora amb avidesa la fruita acabada de collir, com qui esguarda la mar i desitja nedar-hi envoltat pel seu oneig. Duus la calma de la presència teva al neguit de l'espera, la pau als membres cansats de caminar i vagar.

Què duran aquests besos oferts? Què portaran aquestes carícies sembrades a la teva pell? El demà és un present que encara no ha passat, una pregunta que tard o d'hora es respondrà. Puc dir-te que t'estimo ja?

31/10/07

Cansat

He arribat fa noranta minuts de treballar, amb poques hores de son aquesta setmana, amb molt de cansament acumulat. Dormiré una mica, només una mica perquè aviat comença la vida (torno a veure la meva Beatrice particular, malgrat no ser capaç d'assolir la genialitat dantesca...). Una abraçada a tots els que em llegiu, fins aviat

Manufacturació

Aquests versos febrilment fervents per a que em recordis fins que arribis...:

Manufactura'm fins al fons l'ànima amb els teus malucs,
Amara'm entre el frenètic frenesí fabril del món el febril cor
I fon-lo junt al flagrant fragor de la teva fragància,
Fes-me fruir les mans que frisen per fantasiejar
En la finestra de la fidelitat infinita
Lluny de l'ínfim fil de la fi, de la vida fràgil (...)
Fins llavors esperaré per a dir-te el que guardo dins de la gola...

Pensaments insomnes

No dormo. Tampoc faig res de l'altre món. Només penso. Cal tenir una raó de pes per a escriure? Cal deixar fluir la ment o cenyir-se millor a uns cànons preestablerts?

Durant anys he anat escrivint i sempre ha estat per necessitat, no com a teràpia, sinó per a no deixar callada la veu que dictava dins meu paraules sense parar. Dement? Era en sentit metafòric, només, però de vegades la mà sembla escriure sola, els dits semblen teclejar el que volen i el cervell no s'atura a pensar. Una cançó, una melodia, un quadre, una escultura, un dibuix, una dona... Qualsevol element agradable a la vista o, millor dit, als sentits és plasmable al paper.

****
Silenci. Només això és el que m'envolta en aquests moments. Segueixo pensant, escric tal com raja, no vull perdre un bri de sinceritat en els meus pensaments. Potser així ho aconseguiré?