Molècula unànime (o Existència i alquímia)(Melorepte262)

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.


RAIMON.

Deixa'm l'esquena i hi escriuré versos i besos i llum
I ombres i tot el desfici del món, en alquímia suprema,
Per entrellaçar-nos l'existència per sempre i no témer
El pas del temps vers el camí de la cendra i del fum.

Deixa'm el teu esguard i hi llegiré els mots del cor
I les paraules que abasta un xiuxiueig, mentre crema
Les entranyes amb la passió de cercar un esquema
Per explorar el misteri de les pigues i el seu record.

Deixa'm els llençols fins que pronunciï el teu nom bell,
L'encens i l'espelma, l'aigua que s'escola per la pell
Abans que l'acariciï, i obriré el llibre de la teva ànima.

Deixa'm tastar la intempèrie per gaudir del retorn
A la llar, la dolçor de veure't adormida a la vora sojorn
Rere sojorn, i seré molècula dins teu, plaer unànime.

Fragàncies (o Gàbia)[A la Pàtria](Melorepte260)

T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.


Raimon.

M'invoco a tu, llim dels segles, ventre perpetu
De qui coneix però no recorda la pols del camí,
El terrible dejú patit on la vergonya es barreja
Amb el forrellat de la mordassa per fer-nos callar.

M'exalto en escoltar el teu nom, veu i terratrèmol,
Vida entre penombres, haca per cavalcar el vent,
Perquè no hi ha fronteres entre el meu cor i el desig.

Et sol·licito com l'arbre que es guarneix de primavera,
Com la sàlvia que, odorant, arrela i resisteix el temporal,
I et sé necessària com la pluja, intensa com l'amor.

I et proclamo, paraula i silenci, llibertat lluny de reixes
I parets, en la gàbia d'alenar-te i saber que vindràs
Quan menys ho esperi, carregada de fragàncies, llum
Crepuscular, perquè em senti viu de nou, com renéixer.

Síntesi de l'experiència (o Sentències i celístia)(Melorepte259)

nunca
en ningún lugar
un deseo fue igual a otro


Cristina PERI ROSSI.

Silueta sinuosa on el so és sigil
I cristall, cos de dona fràgil i resistent,
Meandre quan el riu s'omple de desig fervent,
Quan la vida és àlgida en tot el seu estil;

Sentències polsades on l'equilibri humil
Del món esdevé veu per al silenci, vent
Del canvi que camina, amb passa amatent,
Vers la llum, d'esquena al passat més hostil;

Bocins tangibles de celístia mentre l'atzar
Recorda la remor materna de la mar,
Si la melodia és, alhora, llibertat i amarra;

Soliloqui per al pacte perfecte entre l'esguard
I la pell, l'exacta bellesa del captard,
Present en la femenina forma de la guitarra.

Suspicàcia (o Hemorràgia)(Melorepte258)

Per què la vida ha de tractar-nos a cops de mall

I ens aclapara amb l'ombra clara de la tristesa,
Aquesta nostàlgia que ens llasta el dia i pesa
Un milió de tones, i ens arrossega pendent avall?

Per què no pot oblidar-se amb l'alquímia d'un ball
O amb uns llavis suspicaços, amb la fe de qui resa,
Silent, a un Déu, que provoca el fastig del badall?

Per què la vida ha d'obrir-nos les venes, i el mal
Ha de perpetuar-se després de l'hemorràgia,
I no serveix ni artifici ni truc perquè la màgia
Ha estat sembrada en un camp erm, ple de sal?

Per què no pot avançar enllà, i guarir com cal
Aquesta ferida que resta oberta i, presagi a
Presagi, em diu que no he de deixar el camí ral?

Misericòrdia (o Pregària a la fèmina poètica)[Melorepte256]

A Mercedes SOSA i a Alfonsina STORSI

Quan la vida és la mar i la poesia i la mort
I els nous senders que menen a la platja
Ignota d'un futur on la llàgrima és paratge
Incert i tan perenne com el xiprer i el record,

Quan l'oratge és el rumb que segueix l'onatge
I la lletania d'un clam ple de parsimònia mor
En cada batec absent de ressò, orfe de cor
Perquè la dona camini vers l'obscur pelegrinatge,

Quan les roques són més blanes que les penes
I l'horitzó és escull per al cant d'antigues sirenes,
Llunyà i inabastable com el somni de la felicitat,

Desperta, ànima, pregària, rosari d'exànimes denes,
I agafa'm la mà i esborraré els traços per on menes
Aquest hàlit teu, flonjo i pàl·lid com la negra obscuritat.

Elegància (Melorepte254)

Delicada, com el lleuger frec del llac en la ploma,
La silueta que es dibuixa en el paisatge és calma
I elegància i Univers perenne de bellesa extrema,
Abans que el capvespre obri les portes de la nit.

Eterna, com la solitud dels àngels enllà dels núvols,
La mirada, absorta on comença el món, és blanesa
I immutabilitat i vida salvatge on l'home res no dicta,
Quan s'agermanen, per ser silenci, el temps i els mots.

I l'admiració és el camí a seguir en el vol ras del cigne
Abans de reposar a flor d'aigua, i la pupil·la capta i reté
L'instant bell de la metamorfosi impecable de la Natura.

I la màgia, també a trenc d'alba, és el que acompanya
L'espectacle i la meravella del coll esvelt, els foscos ulls
Que guardaran la puresa i la blancor més nívia endins.

Màgia (o Pèrdua contínua)[Melorepte253]

Cal sembrar la veritat en el camp de sal de les fal·làcies?
Cal saber l'origen de les paraules per parlar i comprendre?
O seguirem en el ventre matern fins al darrer dia, protegits
Pel silenci i la calma i el desig d'un cel blau sense tempestes?

Cal plegar veles abans de començar l'aventura i la màgia?
Cal guarir ferides tot just quan el batec ressona en les venes
I pressentim la sang temples endins mentre cerca camins?
O sabrem evitar paranys i dies, vigílies d'humans que respiren?

Cal devorar els tanys, els raigs de sol, les ofrenes de l'alba
En la celeritat de viure per sobreviure al bell mig de l'huracà?
O aprendrem a defugir el conflicte amb l'armistici i la vèrbola?

Cal construir els fonaments de l'enderroc, en la futura runa?
O deixarem els peus entre les llambordes del gueto interior
Si, en la fam dels carrers, roman el vagareig, la pèrdua contínua?

Hòrrida demència (Melorepte250)

Començo a cercar entre mapes i astrolabis

El meu lloc enmig dels arxipèlags i de les mars,

Abans que la demència per tu i pels teus llavis

Em faci caure en els esculls creient que són fars.

Romeu i nàufrag, m'engoleix l'ona en terra ferma

I desplego el velam de la buidor per recollir brises

Malaltisses i flèbils, l'esperança esquàlida i erma

Del teu retorn després de l'adéu amb què no avises.

Començo la llar per la teulada, entre errors i glavis,

En la desorientació de no desxifrar el tot on les parts

Que el formen són un trencaclosques incomplet, espars.

Nàufrag i romeu, m'atrapa la duna després d'haver-me

Embolcallat la marea hòrrida, mentre obtinc les divises

Que em diuen que això és la vida, sota un cel que allises.

Demència famèlica (Supervivència VIII)[Melorepte249]

Per què de nou ha callat el món que inventares
Allà on el silenci i la paraula esdevenen carn i os
Del teu cos, a la riba més llunyana del riu de clares
Aigües per abeurar-hi somnis i lletanies, en repòs?

Per què novament l'aire és ofec i dolor extrems
I la senda recorreguda cal recórrer-la una vegada
Més abans que m'adoni que anhelo la teva mirada
I la condemna és una espiral que reviu contratemps?

Per què visc en el deliri i abocat al declivi de sordejar
Enmig de l'eixordador soroll d'una ombra que s'allunya
Del cos que la pertany, com qui viu esperant l'endemà?

Per què, digues, el teu cabell d'or, com el blat que peix
Aquesta fam dement, també acoloreix l'òbol que s'encunya
Per pagar la usura de no oblidar, quan el silenci reneix?

Paràmetres (o Clavícules)[Melorepte248]

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte
tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte
tengo urgencia de oírte
Mario BENEDETTI.

Has conegut el delit per les teves clavícules,
Aquesta folla fam que em duu al regne càlid
De la teva esquena? Cal dir-te els paràmetres
De l'incendi que m'aclapara quan apareixes?

Gaudeixes recol·lectant les paraules extàtiques
Que se sembren en els meus llavis quan besar-te
És la solució a l'ofec? Desvetlles la meva ànima,
Quasi humana, en el centre exacte del teu ventre?

Has reconegut l'ànsia i el desesper de la matinada
En els meus ulls, abans del truc, quan la magnòlia
Es vaticina oberta i esplendorosa? Saps que desitges?

Frueixes fremint en el futur precís i cert de la carícia
Que es traça en els capcirons? O invoques la saliva
I el mossec, o viceversa, per bastir-nos una bella història?

Cobdícia i perícia (Supervivència VII)[Melorepte246]

Per què estimar-te fins a la inundació ha de tenir mesura,
Enmig d'aquest silenci que emmalalteix mentre desitja
Acoblar-se amb la paraula, lligar-se a ella on la calitja
I la remor del murmuri de la mar són el goig de la Natura?

Per què Déu ha de tenir imatge, si els teus llavis són l'altar
Venerat en les meves matinades, allà on la gespa ofereix
Jaç i descans, mans i bressol, sina plena i bleix de qui coneix
Tots els noms del Cel, i el calvari és anhelar encara el far?

Per què la cruïlla desperta en l'esperit el dubte i l'abandó
Si els peus, plens de perícia, dibuixen sendes on els camins
S'han esborrat i, sense brúixola, endeguen el pas un cop més?

Per què, digues, la font sacra només abeura qui s'ofega fins
A la sacietat, i és cobdícia amb la boca assedegada, vent revés
Que apaga espelmes, i obre de bat a bat el santuari de la foscor?

En òrbita (Melorepte245)

Perquè el món és bell com una gota de rou
Quan apareix la teva veu en cada ínfim racó
I tot moviment és en òrbita amb el so que s'ou
Mentre la dansa és vida i naixença, inici i claror.

Perquè la fruita collida és dolça, perfecta, enorme,
Quan el delicat ventijol l'acaricia i la pluja deixa
Harmonia i música i balls ancestrals, i transforma
La tristor en joia i en peus nounats que cal péixer.

Perquè estimar-te és ballar entre el precipici i el jou
I predir que el silenci omplirà el desànim i la por,
La passa enrere, abans que el núvol sàpiga que plou.

Perquè néixer és cançó i bes, carícia de lletania
Feta de retalls de pètal de rosa, i reposar té l'olor
Dels teus llavis, el gust tendre de la llum d'un nou dia.

Perímetres i intempèrie (Supervivència V)(Melorepte244)

Per què les veus del passat no emmudeixen i pedalen

On no hi ha asfalt per transitar, dins de la memòria,

Aquests bocins de llum que construeixen una història

Del no-res, entre rialles i llàgrimes, amb l'aire que exhalen?

Per què no és volàtil l'espectre que deixen de la infantesa,

Les siluetes que, perfectes, juguen amb ombres i llum,

I carreguen traülls i tristeses i alegria sense més embalum

Que aquesta àncora que no es deslliga però que tampoc pesa?

Per què, per avançar, cal trencar murs o inclús oblidar mars

Insondables, horitzons que he traçat, per reptar-me sempre,

En l'ingent món que forma el minúscul perímetre del teu melic?

Per què, digues, aquestes veus que em parlen eixorden l'espars

Silenci que anhelo, esborren la quieta calma que sols s'empra

Quan l'ànima es troba enmig de la intempèrie i no cerca abric?

Antípodes (Supervivència IV)(Melorepte243)

Per què deixar-te anar, amb tot el llast que suposa,
És més dolorós que el silenci sembrat en la requesta
Si la calma no és garantia després de la tempesta
I la primavera no recupera l'esplendor de la rosa?

Per què enlloc és llar des que l'alba no s'omple de tu
I els mots són dagues que divaguen endins del cor
Si, malgrat tot, sobreviure és sentir que l'ànima mor
Degut a rònegues faules carregades pel dol escrú?

Per què lliscar vall avall és salvar de la desesperació
El seny i la joia i la guspira que encén l'esperança
De nou, si el món s'alia amb l'ombra més immunda?

Per què, digues, el camp d'ortigues d'enyorar-te inunda
El meu ésser, si l'oxigen que respiro és la teva mansa
Mirada, que m'encega, tan plena de pau com d'inspiració?

Galàxies (Melorepte242)

Vola, arrossega'm amb tu, cap al camp
D'estrelles que erigeixes en el meu món
Cada matí que et respiro, present pregon,
Somni despert del desert de voler besar

Els silencis que engendra el teu reclam,
I m'adonaré que sóc ploma que s'enduu
El vent, també pol oposat per atraure'm a tu,
Gota ínfima enmig de la mar a punt de vessar.

Vola, galàxies enllà, quan el camí és llum,
Claror dels teus pits de meravella, foc i rou,
Joia que resta després del rastre del somrís

Com el bressol suau que em bressa el flum
Que esdevé dins de l'ànima quan et sé jou,
Cadena lleu que em lliga al teu esguard precís.

Supervivència (Melorepte241)

Per què he de perdre els somnis on el pont

És pronunciat pels teus llavis amb síl·labes

De tornaveu i d'oneig silvestre, on el batec

És una forma de viure tan semblant a besar-te?

Per què he de fingir ser ombra quan esdevens

Absència i promptitud, gest del vent gèlid,

En cada racó on la llum és pell que et cobreix?

Per què el vers ha de ser la sang que recorri

Aquest cos mortal, que agonitza enmig del mut

Silenci de voler raure en braços de la fal·làcia

Si cal oferir la vida per abastar-te en el far?

Per què, digues, si em lligues les mans al rumb

Dels teus ulls de brúixola, i el nord és perdre,

Un cop més, en constància, el seny i la demència?

Sàlvia (o L'Arcàdia idíl·lica)(Melorepte240)

Com perdre's en un bocí de mar entrellaçat a la porcellana

Fràgil de viure en l'abisme del record del perfecte dilema

D'esdevenir humà i petri, passeig damunt de les aigües

Turbulentes del teu nom, i saber que, enmig de l'ofec, és oxigen.

Com regirar el reflex del mirall i trobar-t'hi, bella com un poema

Sempre imaginat, en l'àgrafa dèria de desitjar-te en la nit blana

On el gemec i el malson són un, l'asfíxia dels teus dits, farga

Per modelar-hi el ferro del llast que ha d'enfonsar-me a l'origen.

Com predir que, a l'alba, retornaràs tan efímera com necessària

Al meu seny, dement des del comiat, igual que el viatge a l'Arcàdia

Que vàrem crear amb els teus llavis i les meves mirades de vertigen.

Com reconèixer que visc en l'embalum fet d'ombra i lluminària

D'uns dies idíl·lics que no marxaran, i respirar aromes de sàlvia

Mentre et xiuxiuejo els versos escrits en el cor, l'enyorança amarga.

Àvia (o Ànima indòmita)

[In Memoriam Teresa Álvarez (06/10/1922-29/01/2014)]     El vent nocturn bufa, al ritme frenètic
De la meva ànima indòmita, barallada
Amb el món sencer perquè s'alleujaria
Només entre tres paraules plenes d'enyor.

I xiuxiuejar-te-les a cau d'orella, àvia,
Abans que el ruixat aclareixi el teu camí,
Definitiu, solitari, però sóc tan lluny ara
Com aquests estels que titil·len, muts mots.

La calma ha arribat; el consol i el plor també.
I res no atura les ganes de batussa d'aquesta
Boca meva tan plena de ràbia i d'impotència.

I els trons i els llampecs escampats pertot arreu
Són el mobiliari desordenat d'aquesta llar òrfena
Quan cal tancar la porta, gola de llop, per sempre.

Lumíniques lluminàries (o Contínua)(Melorepte236)

He vist els ulls de l'àngel, el missatge més clar
Que la teva veu existeix en els meus somnis,
I em parles, malgrat la distància, i Morfeu torna
I em bressa entre els braços del vent i de la llum.

He previst aquest futur, la sucosa polpa del fruit
D'uns llavis que cerquen la calidesa del món en tu,
I ets brisa aèria, lumínica lluminària si et separen
Quilòmetres i foscor, passes de cec que em guien.

He escrit els mots damunt la sorra, tan enyoradissos
Com sentits en els batecs compassats, i el vincle pur
Que no cal refermar perquè res no l'ha de fer trontollar.

I, precís, he imaginat el nou matí essent al teu costat,
El rastre invisible d'un somriure perenne que m'il·lumina,
Dia i nit, la fam per enamorar contínuament el teu cor.

Escapatòria (o Bífida amnèsia)(Melorepte235)

Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos

Julio CORTÁZAR (Cap. 1, Rayuela)

I la seva llengua bífida condiciona el ritme

De les passes, estàtiques o extàtiques, segons

Convingui, com qui camina rere cossos pregons

I escàpols que no deixen desxifrar l'algoritme

Més senzill de la vida; dents i escates clavades

Allà on qualque passió esdevé foc d'encenalls

I fingir és disbauxa i floc de neu fet d'estralls

I d'orgasmes, i crepitar és xiuxiueig de fulles

Mortes, dansaires, com despulles de mirades

Cegues per mons foscos com l'amor que esbulles

I ofereixes, sacrifici en la pira gèlida del cor,

Amnèsia i record en barreja homogènia, i almenys

Sents com aquest sentiment, que reptava en terrenys

Ferrenys, sols esdevé esperança agònica fins que mor.