deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

14/6/19

Pregàries (Relats conjunts)

Per increïble que sembli, viu gairebé sense necessitar res i no essent propietari de cap bé. Tan sols un mos frugal i un glop d'aigua periòdicament per a ajudar-lo a subsistir i a calmar l'estómac. Perquè accepta, després de la negativa inicial, l'almoina d'una moneda o un rosegó de pa. Qui el vegi per primera vegada, pensarà que és un home imbuït per les pregàries, com si fossin la clau per assolir la beatitud, com a premi de la misèria soferta. Humil i discret, el trobareu al costat de la gruta, allà on neix un dels rius més cabalosos d'aquestes contrades. Però no patiu pel vostre equipatge ni pels diners que tragineu: no és un lladre. Si us endinséssiu en els seus pensaments, tindríeu la clau d'aquesta forma de vida: el desamor, platònic i dolorós, que converteix en apàtic foc d'encenalls un cor fort, agosarat.


15/5/19

Nostàlgia (Relats Conjunts)

No cal ser un cavaller medieval, d'aquells que cerquen brega per camins solitaris, tot errant d'una banda a una altra per un plat calent o que almenys ompli el ventre, a canvi d'algun servei al senyor de torn. Però sempre sense casar-se amb ningú ni crear vincles ni lligams amb cap terra ni gent. Així no hi ha nostàlgia ni enyor. Tampoc no cal ser un emprenedor enmig de la voràgine de l'oferta i de la demanda, i voler formar part de l'engranatge del món capitalista, que ens fa dependents de tants productes, tantes vegades innecessaris... Però sempre queda bé deixar-ho caure en alguna conversa distingida, davant d'uns gintònics, tan de moda en els darrers temps

Realment, no cal cap d'aquests supòsits per tenir ganes de lluitar amb valentia i decisió. Contra vents i marees, per evitar obstacles i entrebancs. Només pel simple fet de voler viure amb calma i sense maldecaps. Sobretot, quan la vida et brinda sorpreses tan sobtadament agradables com un melanoma mal diagnosticat, que pot remetre o acabar en metàstasi. I, dia rere dia, el tractament per frenar-ne el seu avanç et recorda que ets mortal i fràgil, malgrat l'entusiasme que demostres tothora, amb escreix.


Relats conjunts

29/3/19

Insistència (Relats Conjunts)

En acabar de preparar-me l'amanida, la veig entre les fulles de l'enciam i les meitats de tomàquet cirerol; amb l'ajuda de les olives d'Aragó, apareixen unes pupil·les negres com el carbó i vívides, i la remolatxa esdevé el coloret de les seves galtes gràcils i infantils. I, com sempre, em convenço que la maledicció de trobar reminiscències d'ella pertot arreu, en qualsevol objecte —per molt quotidià que sigui—, és culpa de la sageta del cupidell. Sospiro i m'esbullo els cabells, en plena desesperació, com si aquests moviments em sacsegessin també la matèria grisa, curulla dels seus records. Aquest martiri que ha estat conèixer-la, coincidir amb ella.

Per sort, estic sol quan aquests deliris m'aclaparen. Si no, no sabria justificar aquests monòlegs que pretenen ser diàlegs amb les al·lucinacions que em visiten. Avui ha estat al bell mig de la plàtera del meu dinar d'allò més frugal; uns dies enrere, en ple camp, envoltat de ranuncles de diversa coloració, o en la distorsió de la lluna d'un aparador, que reflectia els objectes de forma enganyosa. Tot i així, no em puc oblidar del seu cos púber, innocent i fràgil, que va destarotar-me fins al moll dels ossos, tot provocant-me insomni i una necessitat imperiosa de besar-la.

Encara que fregués la il·legalitat, la cobejança de tastar els seus llavis i inclús la seva carn, amb famèlica ardència, era superior al seny que, innatament, posseïa. La suor freda apareixia quan ella feia acte de presència. L'aroma floral voleiava al seu voltant, com una aura virginal i vernal, que gairebé em tocava. I l'anhel es convertia en realitat. Com avui, com les altres vegades. Aquesta reiteració, la insistència amb què les visions s'escauen, fa que em plantegi seriosament el futur immediat: abans que el pes de la consciència i la ferum, que comença a escolar-se del soterrani, desvelin la veritat del nostre amor impossible, cal que em desempallegui del seu tendre cadàver.


15/3/19

Història vària (o Verbigràcia)(Relats conjunts)

Potser sigui un ofici, realment. Però podríem ser malpensats i imaginar-nos la vida quotidiana d'aquest individu que, a la intempèrie, enmig del solell del mes de maig, fa jocs de mans amb quatre barnilles i un tros de lona impermeable. Les bones llengües l'anomenen el paraigüer. Tot i que els rumors siguin uns altres. Hi ha una conxorxa en les rotllanes que es formen, en dies de mercat sobretot, al bell mig de la Plaça Major i que generen un lleu xiuxiueig constant. Allà es fan i es desfan llaços afectius i famílies, es resumen o s'allarguen successos sucosos, tot depenent de la coneixença que es tingui del cercle íntim en qüestió. Era d'esperar que aquest pobre home, paraigua en mà, també tingués els seus minuts de glòria entre les xafarderes i els safarejadors.

Si seguiu llegint és que us interessa quines enraonies l'incumbeixen. Per exemple (o verbigràcia), podríem elucubrar sobre un matrimoni per conveniència. No tenim cap dubte que és casat: l'aliança al dit anular de la mà esquerra així ho revela. Diem això perquè l'home no és gaire agraciat, sinó tot el contrari. Rotundament, podríem afirmar i afirmem que és lleig com un pecat. Per tant, només queda aquesta opció possible. Dins dels tòpics, sempre, que són infal·libles com les paràboles dels objectes llançats cap al cel amb impulsos diferents.

A banda de l'enllaç forçat, dubtarem en el nombre de quitxalla. Tanmateix, no seran menys de tres. Les bosses dels ulls, profundes i ben marcades, delaten aquesta paternitat múltiple. I, com que és capaç d'esmerçar hores i hores assegut en una banqueta potinejant un tros de fusta i els diversos llistons flexibles, afegirem al conjunt una discussió recent. De fa pocs dies, a més de dràstica. Les conseqüències d'aquest encontre verbal i amb certes diferències —ineludibles perquè, si no, no haurien existit les arestes de la incomoditat— esdevenen una tancada en banda i un cop de porta, ordenat per la cònjuge.

Quatre peces de roba en un sarró minúscul són les seves úniques pertinences, ara per ara. Han estat engrapades i entaforades amb temps rècord, tot esquivant una pluja de calçat femení i improperis de to cada vegada més elevat i gruixut. Ni raspall de dents, ni llibres ni una trista pinta per clenxinar-se els escassos cabells que li resten. Aquesta alopècia va conjuntada amb l'exigu vestuari, i el pensament li provoca un trist somriure de resignació. El murmuri, en aquest precís instant, se solidaritza amb aquest aire resignat de l'esmentat i minva d'intensitat. Com si es tractés d'un dol que cal sofrir i passar. De ben segur que aquesta tristor mig melangiosa és causada per una greu malaltia que afecta el caganiu.

Però la bruixa de l'encara esposa no li permet visitar-los, ni una minsa estona, per pura malícia. Les raons? Una infidelitat, evidentment. Amb la seva millor amiga o amb la pròpia cunyada, la germana d'aquesta dona tan rígida. La traïdoria i la mala fe són els motius principals de les banyes. I algú altre afegirà una gelosia per ser la pubilla o per una herència poc repartidora. Com que té una tieta que, casualment, s'ha criat en el mateix carrer del mateix llogarret d'on ells són originaris... Aquesta intervenció és tan versemblant que inclús les més beates se senyen, mentre pronuncien entre dents una pregària de protecció. Aquesta panòplia preventiva les eximirà de les desgràcies que escolten i expliquen.

Arribant a aquest punt, una ment lúcida esmentarà la proximitat de ponts i de pous profundíssims on una ànima turmentada pot acabar-hi raent, obrint el camí irreversible i imperdonable de l'Infern: aquest és el preu i la penitència que cal pagar arran de la pròpia occisió o, per no ser tan barroc, del suïcidi. Altres recularan fins gairebé a mig relat i creuran que la fabricació d'un artefacte tan domèstic com útil és per esquivar el futur bescanvi d'opinions, una mera antelació dels fets. Igualment, en aquesta nova premissa les de perdre també les té ell. L'intercanvi de parers és extens, i els cistells de la compra segueixen buits com al començament del safareig, mentre el paraigüer ja ha enllestit mitja dotzena d'estris contra la pluja, que ven a bon preu als afores de la vila.

El migdia assolellat de mica en mica va tornant-se rúfol i amenaça ruixats imprevistos a curt termini.


11/1/19

Experiències (o EUgènia, RÒmula, PAtrícia)(Relats conjunts)

DRAMATIS PERSONAE

Eugènia
Ròmula
Patrícia


L'Eugènia és esvelta, agraciada, de cabellera abundant. La Ròmula té la sort que sempre somriu, per tot, amb entusiasme. La Patrícia és de casa bona, se li nota en l'estil. Només té la desgràcia de viure en un país on aquestes característiques cosifiquen la dona. I aquesta manera de ser molesta la gent, per pura malícia. I qui la vegi potser pensarà que ha tingut la fortuna d'encastar-se a la mamella dels pares, però és treballadora, una pencaire nada. I també que sigui atrevida i amb independència, i als trenta anys encara no s'hagi subjugat a les urpes del matrimoni castrador. Però, de no ser pel seu somriure entusiasta, seria per qualsevol altra motiu que la fes diferent de la norma. Tampoc no l'han analitzada a fons per esbrinar què hi amaga, sota aquella pàtina de pedigrí, ni s'espera aquesta anàlisi. Potser l'única malastrugança hagi estat ser al lloc equivocat en el moment menys adient, tot creuant-se amb una bèstia. Potser l'única malastrugança hagi estat ser al lloc equivocat en el moment menys adient, tot creuant-se amb una bèstia. Potser l'única malastrugança hagi estat ser al lloc equivocat en el moment menys adient, tot creuant-se amb una bèstia. Si és que l'aparcament del poliesportiu on sol anar a nedar de bon matí és un inconvenient. Si és que trobar-se en l'avinguda més apartada de la vila té alguna cosa dolenta. Si és que voler posar-se en forma al capvespre, després de l'estrès laboral, és una mala decisió.

I la trobaran en una gran nau industrial abandonada, a desenes de quilòmetres del seu poble, despullada, vexada, masegada, sense cap justificació per cometre aquesta aberració. I continuarà colgada, després de ser violada i escanyada, sota terra fins que el joc d'uns nens descobreixi la seva mà lívida mig descoberta després d'uns forts aiguats o de l'erosió natural de les ventades. I podrà escapar, gairebé in extremis, de l'amagatall on l'havia portada, per la força, aquell desconegut, i s'aproparà, a la desesperada, a una comissaria i, allà començarà el seu calvari real, quan no sigui creguda en explicar la seva experiència, i li calgui lluitar contra vent i marea perquè algú l'escolti sense una ganyota sardònica a la comissura dels llavis o amb ulls d'incredulitat absoluta, contra l'home per ser mascle, i contra la societat per ser immòbil i mostrar-se més favorable al menys vulnerable, i potser hauria estat millor l'abandó, la nuesa, la vexació, el masegament, el colgament, la violació o l'estrangulació que cometre el crim de seguir viva, tot trobant-se amb el mur altíssim, ferm, inamovible dels fonaments —la llavor sembrada durant dècades en el cor— de la societat.