deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

28/5/11

Victòria calendàrica (dibuixet)

Asseguda i sense forces, no saps quina lluita
Has de recomençar perquè et sents cansada
Del món i de les seves fal·làcies.

Però no et rendeixis, escolta la veu que t'acuita
A continuar endavant, a no abaixar la mirada
Quan sobrevinguin les desgràcies.

I tens llàgrimes suficients per sembrar de sal
Tot un camp de roselles vermelles, ho sé,
I també tens prou feixuguesa en els membres
Per no alçar-te mai més.

Però la vida és combat constant, alegria vernal
I hivernal dolor; lluita contra ombres i desembres,
Amb el premi fràgil d'un somrís de pau i de recés,
Per aconseguir la llum al teu recer.

Nostàlgia perpètua (RPV172)

Sol de nostàlgia per a tota la tristesa del món.
I tres figures que suporten la llosa d'una ombra
Caminen d'esma entre la pols d'un viarany
I la solitud de l'existència.

Migdia d'un jorn que sembla capvespre,
Amb ocres apaivagats que retarden el somrís,
Que l'esborren i omplen de negror les vestes,
El plom d'una llàgrima.

Al fons, la grandesa de l'horitzó més ample,
On les despulles arbòries d'un pujol desolat
Són l'esquelet esquàlid de la festa silenciada
Amb la foguera més pàl•lida.

Demà, en despertar de nou, tornaran el dejuni
I les ganes perpètues de plorar.

23/5/11

Coherències [o 'Vértigo' (*)](Repte Clàssic CDLXVI; 4)

(*) emulant el Repte Clàssic, que utilitzava un títol hitchcockià, em permeto aquesta llicència en el subtítol...


Teclejo al piano els darrers gargots que he deixat damunt del pentagrama, un intent de prosseguir la simfonia que he d'enllestir sens falta. Els encàrrecs sempre m'han provocat paüra i, sobretot si són d'un estament tan important com el Conservatori. Em trobo sol a la sala d'estar, lluito contra el pentagrama i la inspiració perquè les notes tinguin una coherència. Sóc tossut, constant, meticulós, massa perfeccionista. Aquests adjectius sempre me'ls diu l'Olívia, la meva esposa, quan m'encaparro de tal manera que em desapareix la gana i la son. Fins i tot, exagera ella, el món sembla que desaparegui per a tu.

I potser sí que en té, de raó. Però el meu punt d'honor se sent ferit i callo. Fer-me la víctima sempre serveix. I llavors em consola, perquè un músic ja se sap que és una rara avis, és emotiu i sensible, enemic del soroll i dels crits. Avui, però, ha agafat l'abric i la bossa i ha marxat. Ja tornaré, m'ha etzibat abans del cop de porta. Amb el darrer acord, perdo la paciència i descarrego la meva ràbia contra el piano. Un estrèpit de sons es queixa dins del timpà i ressona durant uns segons. Plego una estona. Ha vesprejat i no són hores de muntar saraus mediocres.

Agafo una beguda refrescant de la nevera, i torno a la sala d'estar. L'enceto i la bec palplantat davant de la finestra. La separació entre edificacions és escassa, perquè el meu carrer és d'un sol sentit. Però les cortines ajuden a mantenir una discreció i una intimitat mínimes. Enretiro la meva i, amb la persiana apujada encara, veig l'edifici d'enfront. M'hi fixo detalladament. Deu ser la primera vegada que ho faig d'aquesta manera. M'abstrec uns instants mirant les finestres veïnes. Unes il·luminades, les altres amb els llums encesos però amb les persianes gairebé abaixades del tot... De sobte, una figura travessa una de les finestres. M'estranyo perquè m'ha semblat entreveure la brusa que duia l'Olívia abans de marxar de casa. No és que sigui un observador nat, però la brusa és particular, de colors llampants i poc comuna.

Picat per la curiositat, descorro del tot la cortina, obro la fulla de la finestra i trec el cap. De nou, la dona, que duu la mateixa brusa que l'Olívia, travessa la finestra i, immediatament, torna i s'atura davant d'ella. Descorre les cortines i mira enfora. M'hi fixo i corroboro que la dona que duu la mateixa brusa que l'Olívia és l'Olívia. No només la brusa sinó la figura i el cabell. Crido el seu nom, però és absurd perquè la seva finestra està tancada i, per tant, el crit s'esmorteeix entre el rebombori del carrer i els vidres.

Prenc valor i m'apujo a l'ampit de la finestra. Vivim en un quart pis i la idea és esbojarrada però està en joc provar que l'Olívia és en una casa que no és la seva, la que li pertoca. Així que no m'ho penso més i, en equilibri escadusser, observo amb més atenció que abans. Una prestatgeria plena de llibres regeix la paret dreta de la sala d'estar. Una catifa, de colors granats i marronosos estirada al terra i, damunt d'ella, un piano. Assegut en el tamboret, d'esquena a la finestra, un home d'escassa corpulència. Només l'hi veig una part de l'esquena i de la cintura. Sembla ser que l'amant en potència també és músic i té uns gustos similars als meus. Pels detalls que entreveig, m'aventuraria a dir que m'és fidel dins de la infidelitat. Somric per la idea que se m'ha acudit; amb el nerviosisme, el sentit de l'humor se'm desperta, però poc... La veritat és que no em fa gràcia que la meva dona corri per cases estranyes, per molt semblants a la nostra que siguin.

Quan l'Olívia, finalment, obre també la finestra, una tonada familiar i, si no m'equivoco, és la darrera simfonia en què estic treballant. A més de fotre'm la dona, em plagia les composicions? Ah no, això sí que no! Crido encara més enrabiat que abans, crido el nom de la meva dona amb tant d'ímpetu que ha d'haver-me escoltat (no hi ha tant de trànsit, al meu carrer) i així és. L'Olívia gira el cap en direcció a la meva finestra i esbatana els ulls en veure'm. Gesticulo perquè entengui que l'he vista i que exigeixo que torni ara mateix. En el moment que ella xiscla i crida el meu nom, tot alhora, s'atura el piano de la seva sala d'estar i cruix la peça de l'ampit de la meva finestra, també alhora.

He de recular per evitar la caiguda però ho penso massa tard. Al darrer moment, però, sóc capaç de veure aparèixer darrere de l'Olívia un home que duu la roba que duc jo, que té el mateix rostre que jo i que, per molt estrany que em sembli, he de reconèixer que sóc jo mateix.

Abans de topar contra el terra, em preguntaré quina vídua deixo però somriuré satisfet. La meva simfonia podrà ser acabada, i no uns gargots efímers...

Ànimes rèprobes (Repte Clàssic CDLXVI; 3)

Sostenuto e maestoso



Les primeres notes plenes de cadència de la Simfonia en do major de Wagner alegren l'apaivagat matí. Avui tampoc no hi ha sol en aquest catau. Però són pocs els compassos que puc gaudir abans que la cridòria no comenci. Escolto les passes de la munió, els crits imperatius i, tot d'una, m'alço de la butaca i esguardo per la finestra. M'hi apropo i em botono la jaqueta. Des de l'exterior no em veuen, però. La visió varia poc de les altres vegades. Al pati, les dones parlen nerviosament i es repleguen en grups gens uniformes, en un caos que els crits han d'ordenar.

Les observo i em fixo en les més atractives. L'exhuberància dels seus pits o la bellesa de les seves faccions són allò que més crida la meva atenció. Tan ocult a simple vista per les peces de roba que he de tenir paciència per veure millor els seus cossos i fer-ne la tria.

*

Andante ma non troppo



Un silenci efímer i un lleu crepiteig anuncien el segon moviment de la Simfonia. I la parella de clarinets s'agermanen amb la dels oboès abans que la resta d'instruments de corda s'amalgamin en harmonia. La pau que sento ara és més gran que la crispació que observo a l'exterior. Els parracs han començat a caure als peus de les dones. La roba interior, sense sensualitat ni excel·lències, dibuixa les formes amb més claredat. La respiració se m'accelera a causa de l'espectacle que succeeix a pocs metres de mi, protegit darrere de les cortines.

Gairebé nues, les dones ja formen files compactes i ordenades. Les característiques principals són la pell blanca i els cabells bruns. Costa trobar-ne que els tinguin rossos. Per això m'agraden aquestes dones, tan diferents a les nostres...

*

Allegro assai



El moment esperat és a punt d'arribar. Una orgia sònica de flautes, d'oboès, clarinets, corns, trompetes, timbals, violins, violes, violoncels i contrabaix n'és el preludi. I el batec del cor s'acompassa al tempo del moviment amb l'adrenalina de l'excitació que em provoca saber què ve ara. Agafo la llibreta i la ploma, descorro una mica més la cortina per veure-hi millor i espero. Ompliré de gargots el full, que coincidiran amb els números que vegi. Les dones han de despullar-se completament abans d'aquesta operació. I, en l'interval de l'assignació de la numeració i de l'obtenció de la nova roba, aprofitaré per fer la meva pròpia selecció. Com en cada nou lot.

*

Allegro molto e vivace



El grup dispers i amb les robes idèntiques ja no sembla tan caòtic com abans, en arribar. La roba usada, amb signes de brutícia i de deixadesa, de baixa estofa i que deu pudir a infecció, s'amuntega al pati. Les dones esperen, no saben què. Ben mirat, des que han arribat, no saben res de què succeïrà a partir d'ara.

Premo el botó quan he arrencat el full de la llibreta, omplert amb set línies de set sèries de números i lletres. ZA60203, A60259, ZA60228, A60301, ZA60324, ZA60253, A60331. L'administratiu arriba immediatament i li allargo la llista després de la salutació lacònica. Sap què ha de fer i, ràpidament i amb un crit enèrgic, saluda de nou i marxa del despatx. Torno a observar el pati a través de la finestra, instants després, hi apareix l'administratiu amb el paper doblegat. Es dirigeix a la cap del control de numeració i, amb el mateix laconisme, saluda i desfà el camí recorregut.

Veig la sorpresa de set dones en ser cridats els seus números. Aquestes són les ànimes rèprobes que, durant aquesta setmana i de forma alternada, tindran l'orgull d'allitar-se amb un oficial ari de soca-rel i de tastar el plaer real fins que el seu ventre cruixi, a l'espera del nou lot.

Les darreres notes wagnerianes, de caràcter festiu, són el colofó d'aquest matí, apaivagat com de costum. Avui tampoc no hi ha sol en aquest catau polonès. A la llunyania, el cartell d'una fal·làcia que ningú no podrà desvelar s'alça damunt de la porta d'entrada, ara tancada.

IERF THCAM TIEBRA


El veig a l'inrevés, però me'l sé de memòria.

20/5/11

Cabòries (Repte Clàssic CDLXVI; 2)

Álvaro


Des del llagut la veu repenjada a l'ampit de la finestra, encarada a la badia, oberta de bat a bat. Si la calitja i el dia ennuvolat no enganyessin els ulls, asseguraria que l'està mirant a ell. Com ho ha estat fent els darrers dies, sempre a la mateixa hora: quan les barques tornen de la pesca, al límit del migdia.

No ha parlat mai amb ella, però la troba sovint pels carrers del poble i es creuen i només té esma d'esbossar un somriure si l'enxampa observant-la més del compte. La pell colrada pel sol i pel salnitre dissimula l'enrojoliment. Perquè ell, encara que no ho sembli, és tímid, murri i solitari.

D'ella, de l'Anna Maria, ha sentit parlar-ne molt. La mare i les seves amigues sempre aprofiten qualsevol moment per fer safareig... És una noia culta, llegida i que pot tocar qualsevol partitura al piano de compositors estrangers, els noms dels quals no sabria deletrejar però que, de tant escoltar-los en els elogis cap a ella, sap com sonen.

El dia ha estat dur, però l'exígua pesca no tradueix tal duresa. Les xarxes li han malmès, un cop més, les mans i tan sols pensa en arribar a casa i deixar-se caure al llit. Un efímer descans que no li retornarà les forces per complet... Tot i així, la visió de la noia el reconforta i, traient el valor d'entre l'esgotament, alça el braç dret per saludar-la però el seu gest no obté resposta d'ella.

Pitjor encara, desapareix tot seguit.


Anna Maria


El sol, darrere dels núvols, escalfa poc i la brisa és fresca. L'Anna Maria suporta estoicament la positura, abocada a la finestra. Observa la badia. Olora el xaloc que bufa amb suavitat, ple de flaires de mar i de peix acabat de pescar. Quan sàpiga que la llotja ja ha endegat el seu tràfec, mirarà de comprar mollets, crancs i escórpores perquè li agrada barrejar-se en la bullícia que hi ha, encara que no sigui la seva feina, sinó la de la minyona, fer la compra del peix. Després ja hi haurà temps per a Chopin i els seus nocturs o Listz i les seves transcripcions per a piano de les simfonies de Beethoven, que tant agraden al seu germà.

Deixa la mirada abstreta en un punt indefinit, sense fixar-se en res, i pel seu davant desfilen les veles blanques dels llaguts que tornen de la pesca. Tot d'una, un braç s'alça en un dels llaguts. Reconeix la fesomia del jove pescador que saluda d'haver-la vista pels carrers del poble. Però no en sap el nom, només que la devora amb la mirada en creuar-se pel carrer. S'enrojoleix però resta immòbil, és una exigència expressa i no s'atreviria a trencar-la d'una forma tan absurda. I si no la saluda a ella?

Tot d'una, el seu germà la desperta de les seves cabòries.


Salvador


D'esquenes a ella, segueix retocant el llenç. Assegut en la cadira, que cruix cada vegada que vol allunyar-se de la pintura per trobar millor perspectiva, no hi ha res que el destorbi del seu exercici pacient. Ha volgut pintar-la així perquè l'angle de visió no afecti l'òptica i aconsegueixi un efecte més real.

El dia és rúfol, com els dies anteriors, i la llum és difícil de copsar. Prefereix el sol, la calç de les cases quan el migdia s'alça amb tota l'esplendor i es multiplica la llum. Però també és conscient que, d'haver triat el dia clar, l'Anna Maria no lluiria tant pel menor contrast luminiscent. I això és el que també persegueix: elogiar el cos de la seva germana i demostrar-li el seu amor sense que ella se n'adoni.

Observa un cop més la pintura i, amb els gargots de la signatura i de la data, la dóna per finalitzada. Trenca el silenci amb la seva veu i la crida, cosa que la sobta, encara que hagi estat de forma amorosa:

-Anna Maria, ja pots mirar. Descansa i vine, veuràs el teu retrat enllestit -la veu és dolça, amb matissos ambigus. Amb tot, no s'estalvia d'afegir amb un to sorneguer: -I deixa de flirtejar amb els pescadors, dona...


Photobucket

17/5/11

Rèquiem (Repte Clàssic CDLXVI; 1)

Busco l'esperança enlloc,
Esperant trobar acords de simfonia
De dolor, amarg fruit de la melangia.
S'ha encès el meu etern foc,
La Mort, que em consum la vida de letargia.
Ha despertat i solament m'espia,
Apropant-se'm poc a poc.

Tinc la tristor en la mirada
I dins del meu cor fa els seus cruels brulls:
M'ha curullat amb els seus erms antulls.
Neix en el glapir, odiada,
L'erta desesperança, calma que omple d'embulls
Efímers. La Mort ja em porta en sos ulls;
Só una nissaga oblidada.

Blancs verms m'han minat la carn
Per vestir-me amb una eterna mortalla.
Avui el silenci parla, la veu calla
Perquè, amb la quietud, l'arn,
Tranquil, creixi al costat de l'heura, verda dalla
Que, des que vaig néixer, els meus dies talla.
De la vida sóc l'escarn.

L'ombra de la Mort musica
Cada instant de ma vida, que he perdut,
Fent del meu rèquiem un preludi mut.
S'ha emportat, de mica en mica,
Un bocí de llum, cada cop més gran, amb l'ajut
Del vil pas del temps, i la foscor acut
Si en somics ma vida és rica.

No m'aixecaré si caic
Al més profund abisme de la vida
I formaré part de ma tomba humida,
De la meva mort mosaic.
Sentiré que el meu erm món lentament m'oblida.
Després de travessar la fosca eixida,
Em seguirà un àngel laic.


El paper voleia a través de la finestra oberta. És ple de gargots poc amples, sembla un poema. Em fixo en la seva trajectòria descendent, que s'accelera quan augmenta la força del vent. Cruixen els vidres amb aquestes ràfegues més intenses. Abans que el paper s'aturi entre el brancam d'un dels arbres del meu carrer, l'home apareix a la finestra oberta, des d'on ha sortit el paper. En un instant fugaç, s'aboca al buit i jo, impassible i protegit pels vidres, veig la seva caiguda a plom, aturada de sobte pel xoc contra l'asfalt.

Agafo l'abric i el barret i em disposo a sortir de casa. He d'obtenir aquell paper abans que el carrer s'ompli de xafarders i de policia.

Herència, existència, providència... (Melorepte145)

Heretaràs la fam del rellotge, el tràfec
De descobrir que tot té un temps limitat
Com la brevetat i la lleugeresa de l'embat
De vent enmig del xàfec.

I hauràs de decidir si gaudeixes i vius
O si s'escolen els minuts, gasius i esquius,
Com si res pel desguàs de l'existència.

Heretaràs el ritme de les busques i l'esfera,
Et lligaràs a les cadenes
Del retard i de la pressa, no tindràs espera
Per saber què et depara el futur.

Tens tant de temps que tems la providència?
O només és l'oxigen que, de bòlit, alenes
I que crema i enderroca el teu cos com un mur?

Atròfia

He perdut les ganes de córrer, de respirar l'aire
Ple de rosada i de presses, de viure només?
O de mirar les postes de sol, d'olorar la flaire
De cada flor que creix i floreix al meu recés?

He temut passejar per la sorra amb la fressa
De l'onatge a cau d'orella i no gaudir de la mar?
O és que m'he cansat de competir amb la pressa
De qui no arriba enlloc i ho deixa tot a l'atzar?

Qui sap si, per això, el meu cos s'ha rebel·lat
I no vol veure-hi més, i atrofia les terminacions
Perquè sols em treballin els records, la memòria?

Avui, com cada matí, endegaré de nou el combat,
Bastó llarg i pigall per defensar les meves accions,
Mentre els ulls i les cames expliquen llur història.

10/5/11

Fèmina venèria (dibuixet)

Dona de malvasia, metgia contra l'epidèmia de solitud
Que tinc endins de l'ànima, vine, a frec del meu cos,
A flor de llavis i besaré la teva pell, cada centímetre desclòs
Al meu davant, enmig de la quietud.

Alba i ginesta, balba tendresa que busca escalf i vida,
Apropa't, acosta't, guareix aquest meu cor malalt,
Alberga'l i bressa'l en el gerd marjal
Dels teus pits, apiada't d'ell que mor per ta carn humida.

Dona d'espígol terrenal, de grava i de raïm madur,
Embriaga'm amb el sacre licor
D'uns besos robats, sense rancor, a la deessa de l'amor,

T'espero al capaltard, en dejú,
Per devorar fins al moll de l'os el teu cos d'espiga,
La teva mirada de fèmina venèria, etèria, antiga...)

6/5/11

Nàusees

Abans de sortir de la dutxa, s'asseca el cos amb la tovallola i, tot seguit, s'eixuga el sexe amb paper higiènic. Comprova que ja no el taca. El fons de la banyera ensangonat és la prova que la Virgínia ha de fer desaparèixer. D'entre els productes d'higiene de la Clàudia, sa germana gran, treu un tampó per aturar i dissimular l'hemorràgia.

Obre la porta del bany, quan ja no hi ha rastres del que ha succeït, i es provoca el vòmit. Vomita sorollosament esquitxant la tassa del lavabo de manera que, en buidar el dipòsit, desaparegui el tros de paper usat i quedin restes de menjar. Serà més versemblant per enganyar els pares que es troba malament.

S'amaga el fil del tampó i es vesteix amb les calcetes, la samarreta de tirants i el pantaló curt del pijama. Somica i, amb els ulls plorosos, crida la mare. Té l'estómac regirat i s'allitarà sense sopar. 'Demà, si et despertes encara amb nàusees, et demanaré hora al metge. Segurament deu ser alguna cosa que has menjat', li diu la mare. La besa a la galta i li desitja bona nit.

El pare arribarà aviat, preguntarà per ella i l'anirà a veure a la seva habitació. Endevinarà fàcilment, sota la samarreta, la silueta dels pits turgents, que ja costen d'ocultar. 'La meva nena creix...', xiuxiuejarà ell. L'abraçarà i s'acostarà el cap d'ella als llavis per besar-lo. Resseguirà la seva esquena amb suavitat, l'amanyagarà i l'estrenyerà contra el seu cos. La barreja de flaires familiars -el xampú de la seva nena, que ja té tretze anys, i del suavitzant de la roba- atenuarà l'olor acre del vòmit d'uns minuts enrere. 'La meva nena empiocada...', musitarà el pare. Quan s'acomiadi amb el desig de dolços somnis i tanqui la porta, la Virgínia sospirarà alleujada. Encara seguirà essent la seva nena. Sap que l'estimarà de la mateixa manera mentre sigui així. I ella el correspondrà en tot, malgrat haver-li hagut d'amagar la primera menstruació, que la converteix en dona.


*



[relat presentat a Concurs ARC de Microrelats "ARC a la Ràdio" (Maig 2011: Secrets d'adolescència)]
ARC

5/5/11

Vívida memòria nítida (Relats Conjunts)

Dissabte, 23 d'abril de 2011




Benvolgut Lluís,

aquestes línies s'avancen al temps i a la notícia més fatídica. Fins i tot, s'avancen a la Dama. Són paraules funestes i plúmbies que pesen dins de les oïdes de qui les escolti, que llasten el fons de la gola i només provoquen el crit de desconsol. Avui, Diada de Sant Jordi, enmig de la festa de colors de les senyeres i de les toies curulles de roses, la notícia del teu estat crític és capaç de deslluir la celebració. D'aquí a onze dies ens deixaràs, i he volgut acomiadar-me de tu d'una forma estranya: mitjançant una carta, que acabaré abans del darrer adéu que et pugui oferir.

D'aquí a onze dies, el quatre de maig, arribaré a casa sabent que has mort. Amb l'ànim trist i el cap sense deixar de rumiar. Recordarà temps bons i temps dolents, perquè ens va tocar barallar-nos i riure. Recordarà aquell embarbussament fet poema per a la teva filla Xènia, o la vegada que vas venir a casa a ajudar-me a col·locar els llums. També recordarà el mal tràngol que vaig passar amb una broma de cap a empleat, o la teva meticulositat a l'hora de la feina. Sabrà que restarà en la memòria aquella primera vegada que vaig tastar una arrel de gingebre o en descobrir les melodies de Yanni, Chris Spheeris o George Skaroulis. Igual que l'arpa de Loreena McKennitt i el piano de Wim Mertens, o les infusions, que alternaves amb el cafè per no prendre'n tant.

D'aquí a onze dies, quan ja hagin desaparegut les banderes i les roses, restaran els llibres, que tant ens apassionaven i compartiem, i el record del teu estat crític, entre bromes de confusió. Destriant les passes del trajecte més que après entre la feina i casa meva. Esmerçant més temps perquè els ulls s'omplen de plor en aparèixer el teu rostre de forma tan vívida, tan nítida. Escoltaré de nou la teva veu calma i amb accent ebrenc, veuré novament els teus ulls blaus, clars, darrere de les ulleres, observaré els teus dits una altra vegada damunt del teclat mentre redactaves paperassa administrativa. Perquè, malgrat tot, la teva petja seguirà tenint una banda sonora peculiar, una aroma especiada com un record tatuat a foc en la ment.

D'aquí a onze dies, quan la llibreria, de la que érem assidus, hagi tornat a la normalitat i eliminat el seu tràfec santjordià, quan la floristeria, que s'ha sobreeixit de roses per uns dies, hagi donat pas a una gamma més àmplia de colors, celebrarem una nova Diada gairebé amb els mateixos elements. Un llibre, que serà el Nou Testament, unes flors, que seran les corones encarregades per amics i familiars, i un Sant Jordi humà i real, que seràs tu, Lluís, derrotat, però, pel drac de la malaltia. I, per vetllar-te, encendré tots els llums de casa entre llàgrimes de desconsol.

Però això passarà d'aquí a onze dies, company, amic.


In Memoriam Lluís Ràdua Balagué (D. E. P.)



Relats Conjunts

4/5/11

Carícies topògrafes (RPV169)

Photobucket
[imatge que ha inspirat aquests versos, extreta del blog d'en Carles Miquel Fauró]

I. Òmphalos

Tenir en el ventre
El nom de la vida,
El món i el centre
D'un so que oblida

El dolor i la sang,
I es lliga a la cadena
Del pit rodó i blanc,
Carn tendra i plena.

Diré mare i tindré
Els límits del bé
I el bressol fecund,

I tastaré la mel
De saber que el cel
No sempre és amunt.

II. Mirífica munificència

Quan la carn és generosa mar i escuma humana,
Admiro la veu dels segles que resta en mi,
Confio els meus secrets a la riba de la platja
Que reconforta i bressa amb la fressa d'un cor
Humil, d'una sina que empara la llum, que emana
L'aigua contra la set de viure i de morir,
El melic on ubicar el més bell paratge.
Quan la carn esdevé mare, la tristesa mor.

III. Síntesi

En resum, no cal ser immortal
Per ser un déu, sols la fertilitat
D'un camp que s'ha deixat
Acariciar pel frec vernal

D'un bes de vida, i la sal
D'un plor té la petja del futur,
La letícia de trencar el mur
Dels laments i del passat.

No cal ser una divinitat
Per oferir sements al món
I creixença a l'esperit.

Sols la joia de la maternitat,
El diamant més brillant i pregon
Que fa immens allò petit.

3/5/11

Sòmines (Repte Clàssic CDLXIV)

Migdia de diumenge de descans.

He dormit fins que el cos m'ha dit prou. Se'm refum quin temps fa fora. Quan apugi la persiana, hi haurà un sol que provocarà feredat si se'l mira. Com l'ull blau que no para d'observar-me, rígid, en el llom d'aquest llibre inacabable. El cinquè dia, de Frank Schätzing, ni més ni menys. A hores d'ara, sols serveix per recordar que és un trofeu de guerra d'una batalla perduda. La de la xicota massa tossuda per suportar la gosadia d'una ganyota en desembolicar el regal i veure un best-seller de mil pàgines que no em fa ni fred ni calor... Però, estoicament, com qui pren una medecina amarga com la tija d'un pixallits, vaig començar-lo i combinar-lo amb d'altres lectures, lluitant contra el fastig i la somnolència que em provocava la seva trama apocalíptica. I el punt de llibre que treu el cap, sorneguer, per indicar que m'he rendit a cent cinquanta pàgines del desenllaç i que la relació s'ha acabat fa anys.

Em llevo del llit i, sense treure'm el pijama encara, aterro al sofà. Davant per davant de l'ull blau, a escassos centímetres dels tres volums de l'obra completa de Proust. Un pensament em fa cosquelleres en el cervell. Somric de l'acudit que es genera en veure els quatre exemplars gairebé junts, també ple de sorna. Qui em retornarà el temps perdut en aquest llibre? La magdalena proustiana, potser? A les portes de l'estiu, la calor és insuportable i l'avorriment fa que, d'esma, obri En el blanc, de Ken Follett. Pàgina 124. El punt àlgid de la novel·la, que no he sabut trobar encara, per la contínua interrupció dels fets que s'hi expliquen. La barreja de l'interès suscitat i de la poca estona que fa que he obert els ulls fa que m'endormisqui lentament, bressolat per l'escalfor agradable que entra per la finestra del menjador.

Mitja tarda de diumenge de descans.

El fil de saliva, que m'ha regalimat per la comissura esquerra i que s'ha refredat damunt del braç, em desperta. És una sensació incòmoda, aquesta fredor humida quan s'acumula en la roba. M'alço i el llibre cau al terra. Algunes pàgines s'han rebregat degut a la becaina improvisada i a la caiguda. El punt, però, resta al sofà. Engego el portàtil per inèrcia, només pel simple fet d'escoltar la melodia d'inici i veure la pantalla encesa. Faré un cop d'ull al correu, que serà com cada dia. Alguns correus de publicitat i cadenes que les “amistats” reenvien. Aprofito per posar aigua a escalfar, un cafè m'espavilarà. I així faré alguna cosa de profit, a banda de dormir. Torno a l'ordinador i comprovo el panorama que esperava a la safata d'entrada. Sense obrir-los, elimino els correus nous, publicitat i cadenes. Col·loco el cursor en la barra d'adreces i teclejo quatre lletres. Com que les lletres corresponen a una pàgina visitada sovint i encara hi ha constància a l'historial, apareix l'adreça sencera, que premo amb el botó esquerre del ratolí. Es carrega amb rapidesa la pàgina i premo enllaços de forma impulsiva, gairebé sense donar un marge per a la lectura. Durant uns minuts, bado els ulls davant de la pantalla sense saber què cerco ni quina informació he anat trobant arbitràriament.

Un soroll a la cuina em desperta de l'embadaliment i recordo el cassó damunt del foc. Ja no hi queda aigua, després de tants minuts d'ebullició. Decideixo escalfar una tassa de llet al microones i preparar-me un cafè soluble. La primera cosa que ingeriré avui. Dos minuts i mig després, amb tres cullerades de sucre i dues de cafè, torno a l'ordinador mentre remeno el contingut de la tassa. Tanco l'explorador i busco el programa de reproducció de música. Joe Satriani. En prémer ENTER, els primers compassos de Searching comencen a sonar. Faig un glop de cafè i torno al sofà amb la tassa, que deixo damunt de la tauleta. Busco la pàgina del llibre rebregat amb els dits humitejats de saliva, l'empremta de l'índex queda en les pàgines que toco, pel cafè que he begut. La trobo, o això sembla, perquè el que llegeixo em sona vagament. La guitarra sinuosa de Joe Satriani fa equilibris, acompanyada pel ritme de la bateria i del baix. 10:07 minuts de virtuosisme. Mentalment i sense venir a tomb, enllaço la peça musical amb Dickens. 1007 pàgines dels Papers pòstums del Club Pickwick, traduïda per José María Valverde. En edició de butxaca i en castellà. Hi és, a casa. La puc començar quan em vingui de gust. I potser m'atrapi més que Follett o Schätzing. Ara no, que em fa mandra. I el sofà és tan còmode, que convida a quedar-s'hi una estona arraulit, amb la vànova al damunt i deixar-se endur per la son i la peresa. Una estona més. Després ja seguiré amb els quefers que he de començar a acabar...

Vespreja en aquest diumenge de descans. I demà, de nou, a la feina.

2/5/11

Infàmia (Melorepte144)

I Will Possess Your Heart

Ben GIBBARD





Nom de rei, fam de pobre i clam de poble oprimit,
Nit perquè el flum sigui llot i mort, i plors i dissort,
I el consol és en braços de la febre i de la infàmia.

Dits i dents que s'arrapen com les urpes de la làmia
Als camps de cotó que es neguen -corona sense cor-:
L'aigua és goluda, muda gesta, la vesta fosca de la nit.

Saps on és la llar quan el riu és el tot, i el foc s'apaga?
I l'àvia i la mare, que resten soles, que perden nét i fill,
I amunteguen els records en la memòria perquè la Moira
És voraç com mai i no s'atura: el dic és runa; la vida, un fil.

Saps quin nom forja en la pell la mossegada més vil?
I l'infant que plora perquè ha estat engolit per la boira
I se l'enduu el corrent, sabrà quina fesomia té el perill
Abans que expiri, ofegat, sense repòs ni bressol ni llaga?