deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

27/3/20

Articulacions (#escripturaperalconfinament; 9)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El novè, abans del cap de setmana de recés, ha provocat aquest relat:
D'haver sabut que aquest havia de ser el darrer sopar amb ella fora de casa, l'elecció del restaurant hauria estat més selecta. Però el punt romàntic —per haver estat el lloc de la nostra primera cita com a parella—, el grau de coneixement —ens sabíem fil per randa la carta que oferien—, la proximitat —a cinc minuts escassos del domicili comú— i la rendibilitat —l'estil de bufet lliure que, per a la gana superlativa que acostumàvem a tenir, superava amb escreix qualsevol d'aquells gastrobars de plats enormes i racions ínfimes que proliferen pertot arreu, sobretot en els nuclis urbans més concorreguts— acabaria per decantar la balança cap al restaurant japonès.

La beguda, en ocupar la taula indicada per un dels cambrers, havia d'escollir-se després de deixar-nos les cartes i abans d'aterrar les natges a la cadira. Així, mentre començàvem a treure'ns els abrics i a donar una ullada al nostre voltant per si detectàvem alguna cara coneguda, o un personatge peculiar —la primera opció sempre ens molesta força, perquè cal seguir uns mínims d'educació i una breu encaixada de mans i unes frases de cordialitat recíproca; l'altra, normalment fa néixer una complicitat i l'ambient esdevé més amè. Sobretot si hi ha alguna discòrdia recent, tan habituals darrerament—, la cervesa nacional per a ella i la japonesa per a mi ja començaven a escalfar-se davant nostre. El noi, que encara s'havia de desempallegar dels quatre pèls de la barba amb goma d'esborrar, restava palplantat com un estaquirot a la meva dreta. Esperava el reguitzell de plats que volíem. Els números ens els sabíem i vam bombardejar-lo en un tres i no res.

De la mateixa forma va ser l'ofensiva desplegada pel personal de la cuina. Els plats d'edamame amb un toc de sal excessiu però deliciós fumejaven tot seguit, com si una mà invisible els hi hagués deixats i no n'haguéssim parat esment. Les tavelles peludes guardaven dins seu les llavors verdes de la soja i calia devorar-les a corre-cuita. El vapor que desprenien a causa de la temperatura amb què eren servides esdevenia gèlida textura en un aclucar d'ulls. A més a més, les amanides de wakame, cogombre i un adob que mai no sabíem precisar ni endevinar, eren a punt d'aterrar. Si no ho havien fet ja mentre ho rumiàvem. Aquestes eren l'anunci de tot el tropell que, en uns segons, desfilaria sota els nostres nassos. Gyoza a dojo, Shao mai de carn —tant al vapor com a la planxa—, tempura de vegetals i de llagostins, un bol de ramen ben calent i picant —per a mi—, udon de pollastre i gambes —per a ella—, i el reguitzell de peces de sushi (que no cal inventariar per no avorrir més el personal) com a colofó del dinar.

Aquell anar i venir de gent i de vaixella, afegint la dificultat d'agafar destrament i en perfecte equilibri tot el menjar amb els bastons de bambú, enmig de la celeritat que demanava el ritme restaurador, estressava la nostra conversa, la dispersava i ens distrèiem més de l'habitual. L'encaramel·lament inicial, aquells petons furtius i aquelles carícies tendres i còmplices, havia evolucionat cap a un tantmefotisme estoic, de veure-les venir amb el mínim entusiasme. Les postres semblaven donar una certa treva però era una falsa calma. El cafè, portat massa aviat, es refredava, mentre s'escalfava el nostre ànim. De forma pejorativa, però. Una mirada cap a un espècimen del sexe contrari, o la prioritat del mòbil per damunt de la persona, o aquell petó de bona nit gairebé fugaç i en vol rasant per aterrar lleument a la galta. Tots els draps bruts començaren a aflorar, com una torrentada. Cada nova frase afegia bel·ligerància a la conversa, que esdevenia discussió. Sense entendre com ni per què, havíem pagat el compte a mitges i marxàvem del local.

Gesticulàvem i conferíem un to més alt a les nostres intervencions. Dins del cotxe, com per art d'encanteri en engegar-se la ràdio, vàrem callar. El motiu és difícil de concretar el motiu, perquè no n'hi havia cap. Tan sols volíem arribar a casa. A la nit, tard o d'hora, hauríem enterrat la destral de guerra, i ens hauríem allitat entrellaçats per les cames i les mans. Però l'anunci del confinament no ajudava a l'armistici. Ja són dues setmanes que dura aquesta clausura. El sofà hauria estat una bona alternativa, si el caràcter revés d'ella no hagués assolit cotes tan elevades. Però ni la incomoditat de la butaca no va semblar-li prou càstig per la gosadia de tirar-li la cavalleria sobre en públic. Ara, només em manté encuriosit el menú de cada àpat o la possibilitat que la quarantena arribi a la seva fi. Per això, se m'exciten les papil·les en escoltar les seves passes, mentre s'aproxima fins al dipòsit de l'aigua, on em va entaforar al dia següent del sidral. Em salva que haguéssim decidit buidar-lo un any enrere. Però la humitat ja ha començat a afectar-me les articulacions.