deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/1/13

Calma (Repte Clàssic DXXXV)

Llegeixo tranquil·lament a la meva butaca de lectura, en silenci, ara que ja es pot. Però dura poc la calma. La presència de la nena a la sala em fa alçar la vista i deixar la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa. Els seus ulls, sempre a l'aguait, em miren amb odi, freds i amb ràbia condensada. La fito sense pronunciar cap paraula. No mou ni un múscul del seu cos esquifit. Tampoc jo no goso moure'm, per si comencés a xisclar en veure un sol moviment meu. Aquest silenci, tan costós de trobar, és meravellós i no em ve de gust que aquesta marreca el trenqui de nou, capriciosament, per molt extraordinàries que siguin les martingales que pugui idear. La ignoro i segueixo amb el llibre.

Però pressento el punt àlgid d'una ganyota que s'entreveia en els seus llavis just abans de reprendre la lectura. Les seves mans obertes i els dits separats estan en tensió, la mateixa que es pot respirar a la sala. Els seus ulls em provoquen nerviosisme i la respiració se m'accelera, gairebé emulant la de la petita, amb un ritme tan ràpid que sembla ofegar-se. Suplico que em deixi en pau durant el temps que llegeixi. Li ho suplico amb la mirada, sense emetre cap so. Vull gaudir de la lletra impresa durant un interval de temps mínim, escassos minuts si cal. He claudicat fa tant...

La súplica és escoltada. Potser. Perquè l'horrible ganyota cessa a l'instant. Però clou les mans amb força, els ínfims punys agrupen tanta ira que temo per la meva integritat, si es decideix a carregar contra mi. No sabria com defensar-me, de nou, del seu atac violent. Demano calma, tranquil·litat, assossec. Amb la mateixa fórmula que abans. La seva mirada s'alleuja, no hi té tant d'odi. Però el to moradenc de les seves ulleres no em fa confiar en ella. Tot i així, la nena gira cua i surt de la sala. Quedo bocabadat de tanta docilitat. Deixo el llibre damunt de la tauleta i segueixo les seves passes.

La trobo quieta al rebedor, palplantada i amb la vista dirigida a la porta. No sortirà pas. Perquè sap que no pot fer-ho i perquè no li ho facilitaré jo. Aprofito la seva immobilitat per anar cap al lavabo. Encenc el llum i, dins de la banyera, encara hi roman el cos ensangonat de la petita. El ganivet que li travessa la caixa toràcica n'és la prova que l'he morta i que allò que he vist ja no pot trencar el silenci. Com a molt, espantar-me de tant en tant. Torno a la sala i reprendré la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa, sense rialles ni sorolls, sense destorbs capriciosos d'una nena malcriada.