deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

11/2/12

Lluminàries (Itineràncies poètiques IV, 25)

Estels que lluen
En el camí de molles
Cap als teus llavis,
Faula que em meravella
De principi a fi sempre.

Paràmetres (Itineràncies poètiques IV, 24)

Sol a raig damunt les pells, en la nuesa.
I l'escalf neix als capcirons dels dits,
A la boca àvida de llavis aliens, en mi.

Un bes, una carícia, un món que deixa estesa
Tota una galàxia de plaers per a les nits
En què els paràmetres de la vida siguin el destí
Compartit, albergant-me en la llar dels teus pits...

Diferències (Repte Clàssic CDXCVIII)

Des del carreró fosc i mirant cap a la costa, es veu el vaixell amarrat a port. M'he decidit les darreres setmanes, consirós i encaparrat més del compte. I, a darrera hora, el neguit no em deixava seguir amb la família. Vull marxar lluny, he dit mentre menjàvem. La mare ha estossegat en sentir la notícia i, tot seguit, ha començat a somicar. Sóc el seu fill predilecte, ho sé de bona tinta, i se li farà dura aquesta separació. El pare, més sever, m'ha fitat en silenci i m'ha dit que ja tinc edat per saber què faig. Lacònic, sobri i concís. Com tot el que ha fet des que el conec. He encabit ràpidament les meves quatre pertinences dins d'un farcell malgirbat i la mare, sense que la veiés el pare, m'ha lliurat un paquet ben embolicat. Queviures per al viatge, m'ha dit entre sanglots i ha marxat amb més llàgrimes encara, amb un No t'oblidis de nosaltres, fillet tan dramàtic que m'ha entelat els ulls també a mi al final.

Ara, el vapor de les xemeneies és ben visible. Les grues segueixen carregant les mercaderies a les bodegues del vaixell però cada vegada amb menys assiduïtat. Aprofito la foscor per avançar cap al meu objectiu abans que les amarres siguin amollades. Encara hi ha piles de sacs per carregar-se i trio amagar-m'hi entremig; això serà més segur que escalar una de les amarres amb el farcell amb mi. M'hi ajaço i espero. Fins que l'estrebada de la grua en alçar el paquet em sobta i el batec del meu cor s'accelera. Estic a punt d'aconseguir la primera part del meu pla, el que he anat ordint d'ençà de la visita de la tieta de la mare. L'individu més estrany que mai he trobat i que em va portar a un racó per xiuxiuejar-me paraules poc entenedores per a mi, que va anar explicant-me fil per randa. Tot un secret, el de viatjar lluny de casa, que he guardat fins a l'últim moment. Tot i així, en marxar ella, vaig córrer cap a la mare. Per què és tan estranya la tieta? Perquè ve del país dels gitanos, fillet, em va respondre ella. Però dels veritables, no com ara, que s'han escampat per tot el món... Dels Càrpats, les muntanyes més enigmàtiques que puguis imaginar. Totes plenes de llegendes i personatges estrafolaris... Som família de Dràcula, vols dir?, vaig preguntar innocentment. Déu me'n guard, fillet. No pas! La tieta és estranya però no beu sang ni seria capaç de matar ningú.

La por dels dies posteriors a la visita de la tieta ha desaparegut del tot. Només em queda el nerviosisme de la travessia, del que em depari aquesta aventura que s'endegarà quan salpem, de mantenir-me amagat el màxim de temps possible... Així arribaré al nou continent, el que anomenen Amèrica. Les històries dels pares corroboren que allà també hi tenim família, més escampada potser o més llunyana, però són família nostra. M'acollirien si estigués en moments difícils? No hi pensaré fins que no arribin. La sirena del vaixell, greu i potent, indica que els motors es posaran en marxa i l'embarcació abandonarà el port. Estic content, el neguit ha desaparegut lleument i ara sento el rau-rau de l'estómac. Obro el farcell amb el paquet que m'ha preparat la mare. Una poma mossegada i un tros de peix són el que veig en primer lloc i ja em desperten la gana. La mare sap els meus gustos... Quan ataco el peix, uns miols comencen a sonar ben a prop de mi. Els intento localitzar i veig l'enorme gat en un cantó fosc. Sembla famolenc i espantat. Deixo el peix i el llanço a la vora del felí. Espero que ho trobi com a mostra de pau i d'amistat. Si no és així, el trajecte se'm farà etern. El miol cessa i el gat s'abalança damunt del peix, que cruix entre les seves mandíbules. Sembla un bon començament... Però, no s'ha adonat de la meva presència o la por no li fa veure que sóc una rata?

Espero que siguem companys de trajecte, malgrat les nostres diferències i hostilitats de sempre... D'això no me'n deia res, el vaticini de la tieta...